dilluns, 29 de setembre del 2008

Perplexitat

Aquest estiu he estat sentint una sèrie de conferències fetes per poetes, cadascú desgranant la seva poètica. El que més m’ha agradat ha estat escoltar persones per a qui la poesia és una cosa palpitant, real, que viuen i de la que parlen. Ho he fruït molt.

Tots es refereixen a la inspiració, a la poesia, com una cosa que està més enllà de la realitat de cada dia, prosaica i quotidiana. Una màgia. Gràcies a la poesia tenen percepcions que estan més enllà de la realitat, del que la lògica permet explicar. Jo, com a malalta mental, de vegades també tinc percepcions que estan més enllà de la realitat prosaica i quotidiana, del que la lògica permet explicar. Jo vaig al psiquiatra per això, ells són poetes i fan conferencies on la gent els escolta per explicar precisament aquestes percepcions que jo haig d’explicar al psiquiatra perquè estic boja; coses més enllà de la realitat. Com a persona una mica curteta que sóc, no acabo d’entendre on és la diferència, o quina és aquesta realitat fora de la realitat que ells perceben, i que no els fa anar al psiquiatra... És una mena de manera de parlar de la gent culta? Una metàfora? Perquè tots aquest poetes, això sí, estan molt integrats al món i a la societat, tenen amics, donen classes, venen llibres... Ells, com jo, també diuen que perceben coses fora de la realitat, però... què nassos deuen percebre que no entra en contradicció amb una vida “normal”?

En fi, només són quatre pensament que em venen al cap sentint parlar aquestes persones d’una manera tant rimbombant d’una altra realitat, quan en el fons estic segura que viuen en el mateix món que viu tothom, d’una manera més culta, això sí, i que aquesta altra realitat que creuen percebre només és, n'estic segura, una manera de parlar.

Paraules poètiques

“L’escriptura no és un mirall pla, sinó un mar d’aigües còncaves.”

José Ramón Ripoll

diumenge, 28 de setembre del 2008

Impulsiva conducta cuncursil

Avui, seguint un impuls no clarament justificable, he enviat un microconte per un concurs de la radio. Ha estat un impuls del que m’he penedit de seguida, però ja estava enviat. Això que pels correus electrònics ja enviats no hi hagi un botonet on digui “anul·lar” és ben primitiu... Si guanyo, guanyaré un curset d’escriptura creativa. Jo ja n’he fet de cursos d’aquest, sé el pa que s’hi dóna, i un premi així no m’atrau gens. Diguem que les meves experiències en cursos d’aquest tipus són més aviat insatisfactories. Però dec tenir una mena de necessitat interior de sentir el meu escrit llegit per la radio (quina vergonya!), sinó no entenc com he picat. És que realment ha estat un acte reflex: tenia el conte, tenia l’adreça, tenia l’ordinador engegat... click click... ai ai... És que no n’aprendré mai! A més, no m’agrada presentar-me a concursos perquè llavors no guanyo i em menjo el coco, i realment no val la pena. Quin prestigi té una cosa com aquesta? Cap ni un! Vull dir que si perdo és una frustració, i si guanyo no vol dir res. Encara estic intentant decidir si el que he estudiat és burrologia pura o burrologia aplicada per haver picat en un cosa així.

El primer curs d'escriptura creativa al que em vaig apuntar era presencial, anunciat per la radio amb molta pompa i circumstància (si n’aprendré, a no confiar en els anuncis de la radio!). L’organitzava una escola de la qual tots els professors en ple van fugir a mig curs per fundar una organització competidora. Tant la direcció com els professors sabien des d’abans que comences el curs que allò no anava bé, que no s’entenien i que no podien continuar així, però van anunciar la nova matricula amb tota la pompa i la circumstància perquè s’hi apuntes força gent i llavors tenir la clientela feta per la nova organització que va sortir després de l’escissió. Potser no va ser fet expressament, seria ser molt malpensat, però és així tal i com va anar; el noranta per cent dels alumnes van anar com borregos a apuntar-se al lloc nou, i va ser una jugada mestra, perquè els anuncis els havia pagat l’organització antiga, la que ells deixaven plantada... Em va fer molta ràbia, perquè no només vaig perdre els diners que havia pagat, sinó que vaig ser convidada a tornar a pagar per apuntar-me a la nova organització. Pel que sé, tant la primera organització com la que va sorgir arran d’aquella crisi encara rutllen, i continuen atraient incauts, una de les dues fins i tot amb un cert èxit, perquè un autor d’un conegut best seller va dient que ells (els nous) l’han ajudat a escriure’l. Quina propaganda més bona, eh! A mi no em tornaran a enredar, aquesta bona gent. Que què vaig aprendre en aquell curset interromput a mig curs? Ens van dir que quan escrivíem no érem nosaltres, que l’autor dels nostres textos era un jo inventat, que estàvem creant un personatge. Jo vaig aprendre que l’autor dels meus textos era jo, més autèntica que mai, i que els companys de classe a qui llegia els meus textos, malgrat la doctrina que ens predicaven, no podien deixar d’entendre-ho així. Jo també entenia el mateix dels seus textos. Un escriptor és el seu text, sobretot si el llegeix davant de tothom, i si no ho és malament. Tot i que sé que hi ha molt a discutir sobre això, i que perquè hi ha molt a discutir ells poden anar pel món predicant el contrari. També ens deien que ens havien de buscar un “hermano mayor del alma” que ens llegís els textos i ens dirigís en aquest aspre camí de l’escriptura. Vaig aprendre que una relació com aquesta pot crear un forta dependència emocional que et pot portar a escriure només per a satisfer a aquesta altra persona i no per a satisfer-te a tu mateix. I que a més, si aquesta persona és d’una organització com aquella, això et pot portar a que per postres hagis de pagar. Crec que les relacions que propulsaven entre els aprenents d’escriptors i els jutjadors dels textos es basaven en la dependència emocional, del tipus, jo sóc amic teu i t’elogio, tu escrius bé per tant ets amic meu. El món dels blogs és una mica el mateix, amb l’únic diferència que és gratuït. No dic que no sigui bo que un escriptor es relacioni amb lectors amb experiència i que tenen prou cara com per posar-se a donar un curs d’escriptura creativa com aquell, però crec que s’ha de ser molt madur perquè una crítica o una burla o un desinterès sincer, o un interès passant per caixa, no t’afectin negativament. Em vaig adonar que no era prou madura per entrar en aquest joc d’amiguismes, ni per fer la pilota a qui calia, i que la filosofia que predicava aquella gent de si ets amic meu et puc ajudar no m’agradava gens. A més, no em m’agradava la dinàmica que s’establia entre companys de classe per la qual tu et feies amic de les persones de qui elogiaves els textos, quan crec que no té res a veure que t’agradi el text d’algú amb que vulguis ser amic seu, per més que jo mateixa digui que el text té molt de la persona que hi ha al darrera. El text és fruit de la persona, però en la persona hi ha una mica més que el text. Crec que aquella gent fomentava molt aquesta mena de malentesos. De fet, són els mateixos malentesos que hi ha al món dels blogs, però com que això dels blogs és gratuït no hi estic tan en contra. Però estic segura que ells es pensen que fan una gran feina ensenyant a la gent que té l’escriptura només com a hobby, i que pensarien que jo sóc una primfilada i que no hi ha res en el món de l’escriptura com conèixer la gent adequada que és el que ells propugnen. L’única persona d’entre tots aquells escriptors a qui he llegit de debò va ser la que es va quedar a l’organització antiga, també amb un armari ple d’esquelets pel que fa amistats literàries i dependències emocionals, però que com a mínim sabia de què anava la cosa. Llàstima que les circumstàncies no eren les més adients per fruir de cap classe seva, i que es va posar a saltar-se a la torera tots els seus principis pel que fa a l’ensenyament de l’escriptura només amb l’objectiu de retenir els pocs alumnes que s’havien quedat, cosa que ho va espatllar tot. No és agradable veure algú acorralat que s’esmicola d’aquesta manera, encara que en tingui una mica d’idea.

Després d’aquesta experiència insatisfactoria, vaig picar amb un curset per correspondència, quan encara s’enviaven cartes de paper. Funcionava a base de fotocopies. Vaig aprendre que no havia de presentar els meus escrits a mà, encara que fes bona lletra. Sembla que no, però és una gran cosa. Però no ho vaig aprendre perquè em cridessin l’atenció per presentar els meus escrits a mà. Ho vaig aprendre precisament perquè en aquell curset estava permès!

El tercer curset que vaig fer era a la mateixa organització, però ja per Internet. La professora ens ensabonava indiscriminadament a tots els alumnes. Jo estava molt d’acord que m’ensabonessin a mi, però no veia amb gaire bons ulls que fessin els mateixos elogis a companys meus de classe que a qui jo mai no n’hi hagués fet. Sent així les coses, quin valor podien tenir els elogis que em feien a mi?

També per Internet, vaig fer un altre curs que era just el contrari: el professor era un professor universitari que se sentia molt orgullós de poder predicar la bona nova de l’escriptura a la pobra gent sense estudis. El curs estava al seu nom però el va deixar en mans d’un jovenet que va fugir a mig curs. A mi les fugues a mig curs de professors en cursets d’escriptura als que m’apunto em persegueixen! O és que això és normal en aquest món? L’ínclit professor universitari va trobar un altre jovenet que li fes la feina bruta de corregir els textos de la plebs apuntada al curs. El primer havia fugit, però fins el moment de fer-ho havia fet correccions molt interessants; la segona persona només corregia l’ortografia. Vaig aprendre que jo feia moltes faltes, això sí. Fins llavors havia escrit en castellà i aquella era la primera vegada que presentava textos en català; em va costar un mica adaptar-me. De fet, no m’estranya que el professor universitari es penses que els seus alumnes erem incultes davant la pila d’errors gramaticals que tenien els meus textos, i que encara tenen, tant en llengua com en l’altra. Als altres cursets no s’havien adonat d’això, o, si ho havien fet, no m’ho havien dit mai. Allò realment em va servir. Aquest curs va ser molt curiós, perquè així com en els altres cursos els professors m’havien ensabonat molt i m’havien animat, i els companys de classe s’havien interessat pels meus textos (“en el reino de los ciegos el tuerto es el rey”), aquí pensaven que “no havia de confiar massa en mi mateixa”... Suposo que em van veure amb massa il·lusions per la senzillesa dels textos que presentava. Em va rebentar una mica que no m’ensabonessin, però crec que tot el que vaig aprendre sobre redacció m’ha estat molt útil. Ara, fins i tot el professor de recanvi va acabar el curs deixant textos per corregir. Com em puc confiar en l’opinió experta d’una gent tant informal?

La conclusió és que mai he fet un curset d’escriptura en català en que els professors hagin estat seriosos fins al final, i que els que he fet en castellà m’han ensabonat tan desaforadament que no me'n puc refiar gens; n’estic molt contenta pel que fa a seriositat, però pel que fa a la millora dels meus textos no m’ha servit tal i com jo em pensava que em serviria; no eren com el professor universitari amb el bisturí.

Hi ha un llibre dolentíssim d’en John Garner que entre la quantitat de bestieses que arriba a dir diu una cosa molt encertada: que ningú et pot ajudar a descobrir què està malament en els teus textos, que ho has de descobrir per tu mateix. (Els llibres sobre “com escriure” són una altra de les meves aficions, i malgrat que cap autor m’ha fugit a mig llibre, és un tema que mereixeria un capítol a part.) Potser algun dia parlaré de les meves experiències llegint aquesta mena de llibres, cosa que, com anar a cursets, també he decidit deixar a poc a poc. Com diria aquell, “m’estic quitant” d’aquestes coses.

O sigui que si és pas un curs on en tractin molt malament, on em facin sentir que sóc analfabeta per no redactar bé i fer faltes, i fugint a mig curs, jo no m’hi torno a apuntar. I si guanyo el concurs de la radio, tindré un problema, perquè no sé pas què els diré... Bueno, que llegeixin el post.

La microcelebritat i jo

“No nos referiremos a los blogueros que se han agrupado como clase A, ni de los que representan los intereses de corporaciones o empresas que han entrado en el mundo del blog solo porque creen que así pueden penetrar sus productos. Aquí hablamos de esa persona natural y real, de aquel aficionado que quiere 'probar', del que escribe no por dinero, aquí hablamos de usted.
Salió el tema del titular, al recordar una conversación que teníamos con un bloguero de la India, exitoso por cierto, quién decía que una cosa es ser bloguero y otra es ser escritor (en términos de publicación). Pues bien, con el pasar del tiempo hemos madurado la idea y tenemos que aceptar que ciertamente, uno es el bloguero y otro el escritor. Usted se estará preguntando, pero ¿cómo es eso?
Todo el mundo puede ser bloguero, pero no todos pueden ser escritores. Dicho de otra manera, el ser escritor no garantiza un espacio en la blogósfera y viceversa. Parece un galimatías, ¿verdad? Pues no lo es. El que escribe lo hace porque puede escribir y porque le gusta, profesionalmente o no, poco importa que sea contenido original, o se trate de ideas prestadas (como la nuestra), lo que cuenta es publicar, subir documentos online a través de cualquier medio como podría ser un blog, google docs, flickr o slide. Esta persona simplemente escribe por el prurito de hacerlo y no está interesado en quien lea, comente o distribuya ese contenido, pues esa persona se sienta feliz de haber escrito o 'producido intelectualmente' como mi amigo Yovani Salazar lo diría.
Por su parte, el bloguero es un profesional, entrenado y preparado para decir lo que le interesa decir, sabe que si lo que escribe no agrada a los lectores, no tendrá visitantes, y lo que es peor nunca lo encontrarán a través de Google. El bloguero sabe como escribir (tal cual lo hace el escritor) solo que, el bloguero quiere ser una estrella y quiere conseguirlo trabajando, creando redes sociales, editando su blog de tal manera que sea llamativo y de muy fácil navegabilidad. Esta muy familiarizado con toda la jerga en la blogosfera y hasta se ha convertido en un 'geek' luego de ensuciarse las manos con tantas aplicaciones y haber tratado más una alternativa para distribuir sus posts.La hipótesis he tratado de demostrarla, al más puro estilo kantiano. Pues seguimos creyendo en los postulados de Marx que ya se dice están obsoletos, 'la practica es el único criterio de verdad' El axioma sería, los escritores no son buenos blogueros y el que escribe blogs no es un escritor profesionalmente hablando.”

(text trobat a internet que m’ha fet gràcia. Llegint-lo, he arribat a la conclusió que: no sóc blocaire!)

diumenge, 21 de setembre del 2008

L’àspid d’Alexandria


Un matí més em llevo aviat i espero l’aurora. Aquesta nit he estat llegint Antoni i Cleopatra. M’ha interessat força, tot i que hi ha trossos complicats i els meandres que fa l’acció es poden fer una mica pesats. No l’he acabat d’entendre. No entenc perquè Cleopatra se suïcida per la mort d’Antoni quan ella mateixa és qui l’ha traït... En fi, suposo que és perquè el meu pobre cervellet no està preparat per Shakespeare, i que si en fes una altra lectura potser ho entendria. Una cosa en que em fixo, com a futura escriptora, és que ben dibuixats només hi ha els personatges principals. Que els personatges que els acompanyen només són veus que els donen la rèplica (cada personatge principal té la seva conhort de veus); vull dir que pot semblar que hi ha molts personatges, però en realitat la multiplicitat de veus està molt ordenada segons el personatge principal al que contesten. Antoni, Cèsar i Cleopatra porten la veu cantant, i els altres personatges s’arremolinen entorn seu. Ben dibuixats, de fet, individualitzats, amb veus inconfusibles i no intercanviables, només ho són Antoni i Cleopatra. Les altres veus estan al seu servei, fins i tot la de Cèsar, tot i tenir, com a antagonista, un pes important en l’acció.(Ostres, què bé que m’ha quedat això... tal i com m’expresso sembla que hi entengui! Amb la palica que destil·lo, algú que no en sabes res, de tot això, es podria confondre fàcilment... ) En fi, que crec que es pot aprendre molt de Shakespeare, i el que m’està agradant més és la nitidesa amb que està perfilada l’estructura de les seves obres, tant en aquesta com en les altres que he llegit darrerament, Romeo i Julieta i La tempesta. El moviment dels personatges i la successió de les escenes té alguna cosa de matemàtic, és molt net. Es clar, és Shakespeare, no sé de què em sorprenc! Algú deia que el que sorprèn realment de Shakespeare és que malgrat la quantitat de gent que hi ha pel món dient que és bo, i lo momificat que el tenen els estudiosos, és bo de veritat... Però no és el mateix que t’ho diguin o llegir-ho que adonar-te’n per tu mateixa...

dissabte, 20 de setembre del 2008

Una vida la té qualsevol

Ja sé què esteu pensant: perquè aquesta noia no es pot deixar de parlar de ser escriptora i escriure d’una vegada? Perquè no pot deixar de pensar en ser l’escriptora que no és i no es conforma amb el que té, un blog més o menys fantàstic, amb uns lectors – això sí-, de primera con nosaltres? Doncs sí, segurament és això el que hauria de fer, deixar-me d’orgues i de tantes aspiracions i conformar-me amb el que tinc i el que sé fer. I què que no pugui ser escriptora? Tampoc s’acaba el mon aquí! O sí? En fi, mentre ho decideixo, aquí us deixo un altre post... cagadubtes? Ostres, però no deia que ho volia deixar? Què faig generant un altre post, encara? Per deixar-ho cal escriure més posts? És absolutament necessari i indispensable? I a més, quants cops ho ha dit, que ho deixava, en el que va de mes? Quants cops ha tancat altres tantes paradetes? És que això no és gens seriós... Ja veig que la paraula que es complirà no serà pas “autobiogràfica”, precisament. Serà l’altra! Però, i què? Com deia aquell, una vida la té qualsevol... allò difícil és allò altre!

divendres, 19 de setembre del 2008

A la vora d’allò impossible

Durant gairebé tres anys, he tingut necessitat de publicar un post gairebé cada dia. Sempre he volgut ser escriptora, i secretament em pensava que si la gent em llegia algú em “descobriria” i el meu camí per esdevenir-ho s’encarrilaria. Però no ha estat tan fàcil com això. He descobert que hi ha molta gent que escriu, i molta gent que ho fa igual o més bé que jo; la xarxa està farcida de bons escriptors que esperen que els descobreixin. La meva escriptura no és especial ni diferent ni jo tinc res a oferir que no pugui oferir més bé una altra persona més desinhibida i amb més facilitat per “transformar” la realitat en escriptura; per ser escriptora, el camí no és oferir al voltors la primera ocurrència graciosa que se’ns acut. Sento que publicar un post cada dia com ho he vingut fent fins ara ja no té sentit, que haig de tornar a la cova i picar pedra en silenci durant una temporada. Al començament de llegir blogs em vaig enganxar a un blog que explicava amb pèls i senyals la vida de la seva autora. El que jo per mi mateixa anomeno “escombraria autobiogràfica”. Em pensava que el meu blog era diferent, però m’adono que el que escric s’està convertint en això: en escombraria autobiogràfica com la que tothom sense massa ambició pot escriure, encara que hi ha qui ho faci realment bé. Han sonat totes les alarmes en el meu interior, perquè no vull que el meu blog es converteixi en això. Parlar de llibres era una manera de fugir dels llocs comuns, de les obvietats, i també d’amagar-me. De ser diferent i de ser igual al mateix temps. Però ja no he parlat més de llibres i he estat a punt de començar a oferir la meva vida. I m’adono que això no em farà l’escriptora que vull ser, sinó que gràcies a això ser escriptora serà una mena pastanaga penjada un tros lluny que no atenyeré mai. L’exhibicionisme no crec que sigui bo. Abans d’exhibir-se, se n’ha d’aprendre. Per parlar de la pròpia vida, s’ha d’haver fet alguna cosa, i jo no he fet res. Hi ha qui em diu que sóc tant perfeccionista que mai em donaré per satisfeta, que no ho pensaré mai, que el que escric val la pena de ser llegit. Però això ho diu una persona que no em llegeix, que s’ho mira en abstracte des de la distancia. Jo també en sabria de viure la meva vida molt més bé del que ho faig si me la mirés en abstracte des de la distancia. Però, des de dins el meu cap, sento que el camí internàutic s’acaba aquí. No sé què portarà el destí, no puc pas dir que no tornaré perquè no ho sé. Sóc tan feliç escrivint i publicant que pensar que no ho faré mai més em fa mal al cor. Escriure (i publicar el blog) és l’alegria de la meva vida. Però m’estic pensant de renunciar. No m’agrada el camí que segueixo, ni el que escric escrivint darrerament, ni la meva dependència del blog. No sé com continuar, voldria fer alguna cosa diferent però no puc fugir de les quatre parets del meu jo. Tampoc diu gaire a favor meu que la meva manera de solucionar el problema sigui escriure un altre post... No sé, estic pensant en aficionar-me a la pesca del salmó noruec amb canya, i fer un blog sobre això. Seria un gran blog!

dilluns, 15 de setembre del 2008

Poder no assumit

Fa uns dies vaig sentir per la radio una noticia que em va impressionar: una jutgessa va ser multada per dictar sentencies mentre pixava. A més, es veu que aquesta dona fa tanta pudor que un dels seus subordinats va vomitar només d’olorar-la. El cas és que només de pensar que la solució que hi han trobat ha estat posar-li una multa em recorre un calfred. Que no se n’adonen que aquesta dona té un trastorn de la personalitat? Anar fent pudor pel món no és només un signe de mala educació: indica que alguna cosa va malament; és un signe de problemes psicològics, vol dir que no estàs bé amb tu mateix ni amb la gent que t’envolta, que necessites desesperadament cridar l’atenció... com pot ser justa una persona que no té l’equilibri interior que cal per dutxar-se amb regularitat? Una vegada vaig sentir un jutge retirat que deia que s’hauria de revisar la salut mental de molts jutges del nostre país, però, francament, no m’hauria pensat mai que la cosa arribés tan lluny. Aquesta dona hauria d’estar sota tractament mèdic, no dictant sentencies; l’haurien d’ajudar psicològicament, i no només posar-li una multa. Què arreglarà una multa? La multa només augmentarà el seu desordre interior, però no l’ajudarà a equilibrar-se. Diuen que el poder puja al cap, que no tothom el pot assumir; llàstima que aquest exemple de poder no assumit sigui una dona.

diumenge, 14 de setembre del 2008

La setena dimensió

José Luís Sampedro, al seu llibre Escribir es vivir, diu que quan a la seva novel·la hi apareix un moment un sentinella romà que no tornarà a sortir mai més, fins i tot llavors, procura sentir-se com aquest sentinella romà. El cas és que jo, escrivint, he arribat a la conclusió que la meva escriptura no és de “sentir-se com”, sinó de ser. Que s’escriu a partir del que s’és, que escric a partir del que sóc i no a partir de sentir-me “com si fos”. Ell també parla d’escriure a partir d’un mateix, però ell és capaç de transmutar aquesta autenticitat en personatges. Ell és ell, però aconsegueix transmetre’s com si fos altres. Jo, de moment, no en sóc capaç, d’això. Jo només sóc jo i només puc ser jo. No cal dir que em preocupa molt aquesta limitació, i que no intueixo quina mena d’escriptora unidimensional puc ser; no poder sortir-me de mi mateixa i del jo de vegades dolorós que arrossego no quadra amb les meves aspiracions...

Calar foc al desastre

_ Què és tanta amargor, què són tantes pors, què és tanta desgracia? On és la teva alegria? On és el teu bon humor? On són aquells post irònics que feien caure els cabells als calbs? Te l’hauràs de menjar amb patates, la teva feixuguesa! Vinga, espavila i cala foc a tota aquesta misèria... Deixa que el cor et bategui sota la poesia...
_ Anaves molt bé, però ara has caigut en la cursileria…
_ Millor ser cursi que ser avorrida!
_ Imagina’t que el teu blog és la diligència: has canviat tants cops de cotxe que ben segur que ja no et queden passatgers...
_ Així puc ser cursi i avorrida, no?
_ Només en la intimitat. Per escriure “en públic” se’t demana una mica més.
_ És que jo sóc escriptora “en secret”!
_ Es clar, perquè no et coneix ningú... T’hi fixes? Et lloen més per les cites que tries, els llibres que esculls... que no perquè representi que escriguis bé... Sembla que tinguis bon ull per l’obra aliena y un pobre ull per la pròpia...
_ De totes maneres l’opinió aliena és secundaria. Jo sempre faig tot el que puc fer, i és el mateix tant si em diuen que és molt bo com si em diuen que no val res... Jo sóc la mateixa persona, i continuaré escrivint el mateix.
_ Veus? Ja et tornes a posar seriosa! Has de fer caure els cabells dels calbs!
_ Algun dia potser explicaré algun dels acudits de la Vicenteta... mentrestant, qui em llegeix haurà de viure amb la meva grisor...
_ O rosor... que les cursis sou de color rosa!

dissabte, 13 de setembre del 2008

Ulls al temps

Com deu ser ser vella? Veure’s al mirall amb la cara plena d’arrugues i els cabells blancs? Ara sóc, tal i com deia el poeta, a la flor de l’edat; tinc els cabells bruns i llustrosos, tinc la pell llisa (no, no em cal maquillatge), tinc aquella guspira als ulls... és la joventut. El temps de nina destinat a caçar-ne un, a trobar un company en qui poder recolzar-me en els anys difícils, els anys de l’hivern, quan ja no quedarà res sinó acotxar-nos mútuament com dues pometes velles, s’està exhaurint. Aviat sortiran els primers cabells blancs, les primeres arrugues; els ulls deixaran de guspirejar. Aviat ja no serè més la nina que hauré estat i no podré continuar recolzant en això la meva recerca. Aviat, el temps haurà passat, i amb l’afany de lladre, s’haurà endut totes les meves esperances. Aviat vindrà la neu, i serà massa tard; em trobaré sense ningú en qui recolzar-me: em trobaré sola.

dijous, 11 de setembre del 2008

Estrany albinisme

De tant en tant em ve al cap la pel·lícula Powder. El protagonista, que tenia una relació amb l’energia desconcertant, patia un albinisme diferenciador que l’havia tingut aïllat en una masia llegint: “Me’ls sé tots de memòria”, va dir a algú, assenyalant la biblioteca. Els llibres, però, no li serviran per enfrontar-se al món. Quan la seva família mor, el noi, que mai ha sortit a l’exterior, és incapaç d’enfrontar-se als cops i sobreviure. L’única sortida per ell és la dissolució en l’energia. La peli em va impressionar, i penso moltes vegades en aquest estrany personatge quan em miro la meva vida amb ulls de falcó. Jo també estic aïllada per un estrany albinisme, mai he hagut de sortir a enfrontar-me al món exterior; quan això passi, encara no sé si me’n sortiré. Ja he intentat diverses vegades sense èxit de dissoldre’m en l’energia; no era el moment, però no hi ha res que em miri amb més anhel. “T’has d’esperar a ser cridada...” Però viure com viu el personatge d’aquesta pel·lícula, haver d’enfrontar-se als obstacles als que ell s’enfronta... no tinc el valor que cal. No estic preparada per enfrontar-me al món hostil i sobreviure; no estic preparada per la duresa de la realitat. Fins ara he prosperat entre les quatre parets de l’hivernacle, sóc animal domèstic, el món exterior m’espanta. Jo també tinc la biblioteca; només que, a diferencia del protagonista d’aquesta història, jo no me la sé de memòria. Potser és això el que m’ha de salvar.

Aurora

Estic enamorada de la pluja. Cada dia que he fet el blog, ha estat com un dia de pluja; però darrerament començava viure-ho com una pluja àcida... No m’agrada gens publicar post antics, és com mastegar menjar prèviament rumiat... Però, abans de tornar a deixar-ho córrer i que llavors m’ho hagi d’empassar amb patates, intentaré escriure coses noves.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Escriure amb el cor

El juliol del 2006, vaig escriure això al Bloc d’una lectora:

“Ara fa unes setmanes, vaig llegir un text que parlava d'escriure amb el cor. És curiós com han anat passat les setmanes i hi continuo pensant. Escric amb el cor, jo? I per més que hi rumiï, sempre arribo a la mateixa conclusió: jo escric amb el cap. Sóc una persona molt cerebral, m'agrada controlar el que escric. Hi ha coses que amb el cor les escriuria però davant les que el cap diu: no, no i no. I queden en no. Amb el cor, aquest bloc faria temps que s'hauria desbocat; m'hauria posat a parlar de ciclisme, de música clàssica, de la radio, del Barça, de cert actor que m'agrada molt, de la gent que conec, de com partir l'àtom... Però el cap diu no i és no. Només llibres. I això ja és prou i massa. Llegir sí que ho faig amb el cor, amb la medul·la, amb el moll de l'ós. Però escriure... ho haig d'admetre: això ho faig amb el cap.”

És curiós per què amb la perspectiva que dóna el pas del temps m’adono que el Bloc d’una lectora se’m va desbocar, que ben aviat vaig posar-me a parlar de tot-tema-que-es-bellugués i vaig anar arraconant els llibres. Es ben bé que mai no és pot dir d’aquesta aigua no en beuré... De totes maneres, malgrat que la temàtica se m’hagi desbocat, crec que continuo escrivint amb el cap: controlo molt el que publico. I tot i que la reina de la ruda em sembla una matèria massa íntima per ser escriptura seriosa, i jo sempre he volgut ser una escriptora seriosa, entenc que si m’ho proposes encara podria fer més el ridícul. Per tant, miro de controlar el que publico. O com a mínim m’agrada pensar-m’ho, que ho controlo, i encara que m’encanta l’streap-tease, comprenc que amb el temps hauré d’aprendre a no dir-ho tot, a deixar un espai a la imaginació; a ser misteriosa. De totes maneres, jo sempre he sigut prosaica com un sac de patates, i em sembla que això no té remei...

Transformar-ho en paraules

Recordo la pel·lícula Diamante de sangre. Un personatge deia de la protagonista: "es va ficar rera les línies enemigues i va tornar amb 4000 paraules i els ulls espurnejats, més maca que mai." També recordo el que em va dir una vegada, ja fa molt temps, l'Aniset: "tu pots escriure del que t'ha passat a dins". Es referia al meu procés de bogeria, que ell va ajudar a quallar. És evident que jo, per obtenir 4000 paraules, no necessito ficar-me rera les línies enemigues. Les línies enemigues les tinc dins del cap. En tinc prou amb submergir-me dins les meves entranyes. I torno d'aquestes immersions, no sé si amb els ulls espurnejats, no sé si més maca que mai, però amb paraules. Ara la pregunta és si ho sabré fer prou bé, això de ficar-me dins l'interior hostil per destil·lar aquestes paraules, les paraules de la meva malaltia, però també les paraules de la meva vida com a artista, les paraules que m'han dut a ser el que sóc escrivint, encara que això no sigui gaire. Si amb les paraules ni haurà prou per a expressar-ho.

divendres, 5 de setembre del 2008

Dilluns amb el meu vell professor

Penso en una frase que vaig fer servir l'altre dia, i penso que sé exactament d'on l'he treta: del meu vell professor de primària. Ell sempre ho deia. I me'n faig creus de recordar-ho tants anys després, i m'agrada molt haver adoptat les seves paraules. Aquest professor ja havia estat professor del meu pare, i jo sempre l'havia vist gran. Però no em vaig adonar de se n'havia fet, de vell, fins que un dia, quan ja feia molts anys que havia acabat l'escola, me'l vaig trobar en una sala d'espera. Per ell aquella ja seria la darrera sala d'espera. No mirava la gent als ulls com solia fer, i se'l veia cansat. Parlant, parlant, em va confessar que ell, de jove, també havia volgut ser escriptor, però que amb el temps i la necessitat de mantenir la família ho havia anat abandonant. Els seus ulls reflectien la derrota d'una manera colpidora. Jo, en aquella època, encara em plantejava si valia la pena d'intentar escriure. I en veure aquella mirada perduda ho vaig tenir clar: havia d'escriure. Estava segura que si el meu vell professor hagués pogut seguir la seva vocació, no hagués tingut aquella mirada; no volia arribar a vella amb aquella mirada. Era la mirada d'una persona que sap que es mor i que sap que la vida l'ha vençut. Ho vaig comentar amb l'Aniset i va somriure, com aquell qui somriu davant un raonament d'una nena petita. Però allò va ser molt important per mi, i, en aquell moment de la meva vida, va ser el record d'aquella mirada desesperada el que em va donar les ales que necessitava per decidir-me a intentar escriure.

dijous, 4 de setembre del 2008

Autoflagelació

Sempre he escrit i no me n'he preocupat gaire. Mai no m'he pogut mantenir per mi mateixa, però sempre he pogut comprar llibres, els he pogut llegir i he pogut escriure sobre aquests llibres. Però sembla que tot això, el món dels llibres, no em permetrà guanyar-me la vida. Quin dret tinc a passar-m'ho bé escrivint per mi mateixa si els meus pares m'han de mantenir? En comptes d'escriure, hauria d'estar treballant, guanyant diners, que és l'autèntica finalitat de la vida. No és fins ara, als 31 anys, que m'adono d'això: que l'objectiu de la vida són els diners. Fins ara no me n'havia adonat, potser perquè es pot dir que pràcticament no he treballat i sempre he tingut què menjar. Tampoc he necessitat mai fer grans despeses, ni en roba, ni en restaurants, ni en viatges. Només en llibres. Però mai fins ara no m'havia adonat del problema que representa això. Problema pels meus pares (perquè sóc una càrrega), problema per mi (perquè no sóc independent) i problema pel futur (que no està garantit). He trigat una mica a adonar-me'n, de tot plegat. Fins ara dormia, i m'he despertat. He viscut als llims, llegint, escrivint, i poca cosa més. Sempre he sabut que era escriptora i que escriuria, però ara m'adono que escriure era un luxe que no em podia permetre. M'adono que pel fet d'escriure, mentre n'he anat aprenent (i encara em queda tant per aprendre!), m'he desconnectat del món real, he obviat el problema de guanyar-me la vida. Usant paraules de Miquel Torga, no he trobat la meva aixada capaç. Suposo que podria dir que m'avergonyeixo de no ser independent, i me n'avergonyeixo. Però posant-t'ho a la balança, m'adono que, si em fes vergonya de debò, ja faria temps que hi hauria posat remei. Sempre he fet cas de la meva intuïció, que em diu que escrigui, però la meva intuïció falla més que una escopeta de fira. I quan he fet coses contraries a la intuïció, encara ha estat pitjor. Faci el que faci, es com tenir un llaç que m'enreda els peus: sempre m'hi entrebanco i m'hi faig mal. I no tinc cap raó per pensar que en futur serà diferent. He arribat a un moment de la meva vida en que preferia poder ser independent abans d’escriure una cosa bona, i és la primera vegada a la meva vida que sento una cosa així.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Nu artístic

_ Ha arribat l'hora, la reina de la ruda ja és a punt; no et podràs amagar eternament...
_ Qui et diu que m'amago?
_ T'amagues rera aquestes quatre parets, rera la radio, rera els llibres... dius que la gent té una idea equivocada de tu, però, què has fet tu perquè et coneguin?
_ Jo només dic que un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci.
_ Tu? Però si tens unes ganes de xerrar que rebentes! I en realitat només busques algú que t'escolti.
_ Creus que això que explico pot interessar a algú?
_ T'interessa a tu?
_ Desesperadament.
_ Doncs això ja és un primer pas. Per ser escoltada el primer que cal és tenir ganes de ser-ho. I, es clar, saber omplir el silenci.
_ De vegades sento que manipulo el silenci com si fos una peça d'orfebreria, i com més la poleixo més brilla, però no deixa de ser això, silenci. Tota la meva escriptura és una lluita per fer més atractiu aquest silenci. Per superar-lo. Per omplir-lo de vida i de paraules.
_ No hi ha enlloc que digui "aquells qui parlin seran escoltats"?
_ I segur que en algun lloc diu "aquells qui escriguin seran llegits", però això no sempre és així.
_ I com és?
_ És el revers del silenci: la solitud; no hi ha res, ni reacció ni paraules. Només indiferència i els meus ulls tristos que no aconsegueixen arrencar el vol.
_ Has de trenar en silenci els crits amargs de l'ànima, és el camí que recorres, la via per on vas, no hi ha altre camí.
_ Només voldria...
_ Què vols?
_ No res. Em sembla que podent escriure-ho ja ho tinc tot.
_ Doncs no et queixis i mans a l'obra. L'avantatge d'aquest invent és que no obligues a ningú a llegir-te.
_ Tampoc obligo a ningú a que li agradi... No tinc la fórmula màgica, saps?
_ Deixa't de fórmules per agradar i sigues tu mateixa... si s'espanten, com a mínim que sigui de la teva magnifica horripilancia natural...
_ O dels meus tres mugrons...
_ Veig que somrius. Estàs més animada?
_ Sí.
_ Deixaràs d'amagar-te i d'amargar-te?
_ Això dels tres mugrons ho haig d'amagar per força...
_ Parlo seriosament...
_ Intentaré aconseguir amagar-me i amargar-me el més artísticament que pugui...

dimarts, 2 de setembre del 2008

Dolça condemna

M'adono que, escrigui el que escrigui, mai podrà ser molt diferent del Bloc d'una lectora. Jo ja no dono per més. Es clar que m'agradaria escriure una gran novel·la, una gran narració, però haig de reconèixer que això no és al meu abast, de moment. No tinc cap dibuix al cap que correspongui a una gran novel·la. Però tinc el blog, i, en el fons, això ja em satisfà, perquè escric, m'expresso, i a més hi ha una resposta per part dels lectors. Sóc conscient que són lectors, no amics. De vegades és fàcil confondre's, perquè es creen uns vincles molt especials: són gent que t'escolta. Quan, fa deu anys, maldava jo sola per escriure la meva primera obra, que es va quedar a mig fer, no em podia imaginar de cap manera que hi hauria un dia en que tindria lectors sense haver escrit cap llibre. Per això, fent el blog em sento una mica com si hagués fet trampes, com si hagués enganyat al destí: no he escrit cap llibre, tinc lectors. Es tracta d'un sentiment molt especial.

dilluns, 1 de setembre del 2008

El meu material

"La vida és allò que s'escola mentre tu estàs entretingut fent altres plans.” Aquesta frase em ve al cap ara, quan em poso a escriure. L'altre dia vaig sentir per la radio que a Montserrat tenien cel·les per gent que volgués anar allà a preparar oposicions, per exemple. M'agradaria molt poder anar-hi, i allà, deixant-me captivar pel silenci, poder escriure. No perquè a casa no tingui silenci, sinó perquè crec que allunyar-me de la meva cel·la habitual m'aniria bé per distanciar-me de la meva història, i així poder escriure-la amb més fluïdesa. Escriure la meva pròpia història no és el meu ideal, penso que en realitat no hi ha massa res digne de ser explicat. Però m'hi veig abocada perquè no sé escriure "ficció". Els mecanismes se m'escapen completament. M'adono que les històries que puc inventar són coixes, els manca alè. En canvi, fent el Bloc d'una lectora, m'he adonat que escrivint sobre les meves pròpies experiències sí que tinc alè. Per tant, és lògic el que s'imposa: explicar-me com si parlés en un llarg post sobre mi mateixa. M'he adonat que, pels crítics literaris, una cosa molt important és la sinceritat; que l'autor parli sincerament del seu món. Es curiós, però que això fos tan important no me n'havia adonat mai. Sempre he estat sincera, però em pensava que això no tenia cap valor. Sempre m'havia pensat que el que tenia valor era inventar, fabular, les mentides, la imaginació. Em pensava que el que jo pogués explicar de la senzillesa de la meva vida no podia tenir cap interès: no he estat a la selva, no he navegat pels mars del sud... amb prou feines he sortit de casa. Què podria dir que fos interessant? Sempre he pensat que els meves experiències no eren prou bones, o que, si ho eren, estaven equivocades. Ningú pot desitjar que jo li expliqui com vaig al supermercat un cop per setmana, per exemple. Sempre he pensat que si hagués tingut una altra mena de vida, que si hagués conegut una altra mena de gent, el meu material a l'hora d'inventar seria cabalós, que les aigües fluirien. I en canvi, sóc qui sóc i tinc les poques experiències que tinc, i m'adono que fins que no deixi de desitjar la vida palpitant que no tinc i accepti les limitacions de la meva vida real, fins que no accepti el meu material, no podré fer res de bo.

Envaint la Gal·lia

Ara que està tan de moda això dels blogs, m'havia plantejat crear un blog personal, explicant la meva vida i miracles. Sobretot, ja us ho podeu imaginar, els miracles. Però no em decideixo. Ja fa temps que tot el que escric i que és més personal va a la foguera (una foguera simbòlica, s'entén, que ningú es pensi que se m'ha acudit encendre foc). He llegit que s'ha de cremar molt (molts escrits) per esdevenir un bon escriptor, o escriptora, que seria el cas. Cremar molt, encara que es corri el risc de cremar alguna cosa valuosa. Però potser jo ja fa massa temps que cremo. Sé que cremant a tort i a dret tampoc arribaré enlloc. És hora, doncs, d'agafar el cargol per les banyes i començar a parlar de la meva vida, sense cremar-ho després. Malgrat que sóc molt conscient que potser l'única posteritat que coneixeran els meus escrits serà la de les cendres de la llar de foc.

Parlar de la meva vida no és el que jo voldria fer. Jo voldria (de fet, vull) escriure ficció. Això és el que diferencia a un gran escriptor: la capacitat de transformar la vida bategant en ficció interessant. I jo pel que sembla encara no he puc fer, això. Potser algun dia en sabré (de fet, és el meu gran somni), però, de moment, haig d'acostar-me a la matèria prima d'una altra manera, sense l'alquímia de la ficció. No tinc més remei que tirar pel camí que se m'ofereix. La musa, mai prou ponderada, m'exigeix, i com que ja fa temps que em vaig adonar que, o obeïa a la musa en assumptes d'escriptura, o no aniria enlloc, una vegada més li faré cas. Sempre que m'he deixa't ajudar per la meva inspiració, he escrit coses interessants. Tampoc no és segur que qualsevol dia no em pugui fallar, es clar, però si em falla no serà perquè jo no l'hagi escoltada. Sempre tindré en compte el que em xiuxiueja per si de cas. Malgrat tot, per molta inspiració que hi hagi, és amb el meu cap sobre el que treballa: usa els meus records, les meves pors, els meus carregaments de sucre... Per tant, puc dir amb propietat que sóc jo qui escriu, tot i no poder obviar que la inspiració hi juga un paper molt important: lliga la salsa, podríem dir. Sense ella, jo tampoc tindria la necessitat d'escriure. Em sembla de calaix que m'ajudi a quallar una maionesa que la seva mateixa existència crea. Voleu destí més cruel que tenir la necessitat d'escriure i que no hi hagi cap musa trapella per guiar el repunt? Perquè és trapella, això és segur, i té més ganes de gresca que una classe de secundaria de viatge de final de curs. Més que la inspiració, moltes vegades sembla un follet diabòlic, exigint, guiant, manant, fent i desfent dins el meu cap com un general romà envaint la Gal·lia. La cosa no té remei; és part de mi i haig de mirar d'estar-hi bé.

Bé, dons ara mateix la inspiració m'exigeix que parli de mi mateixa llarga i profundament, d'una manera amena i que pugui ser interessant de llegir. Parlar d'un mateix és el gran esport, però ara que m'hi veig abocada, si he de ser sincera, em fa por. Por sobretot perquè sé que tot el que digui podrà ser, i de fet serà, utilitzat en contra meva; sobretot per mi mateixa. Això m'espanta. Però qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i he de reconèixer que la inspiració té raó, el cos m'ho demana. Si hi ha un tema que domino, aquest és parlar de mi. Tot i que sé que podríem trobar algunes persones amb les seves pròpies idees sobre l'assumpte, crec que per parlar-ne de primera mà ningú està més preparat que jo. No es tracta de fer una tesi sobre l'òrbita de l'electró; és la meva vida, sóc jo; res a que no pugui posar el llaç com si fos un garrinet que hagués estat engreixant per la fira. Tot i que ben segur que m'enduré alguna sorpresa. I d'això es tracta, no? De no discorre pels camins gastats de la quotidianitat, sinó de fer foc nou amb les quatre branques ennegrides que han quedat després de la crema; jo hi poso els branquillons i la inspiració hi posa l'espurna. Potser no lluiré blog personal, tampoc sabria com posar-m'hi, però hi haurà una part de mi mateixa que sortirà del meu jo, i qui sap, potser vola...