Hivernació amb un ull obert

Continuo aquí: Llaços imaginaris, i ara sí que va de bo.

Enfonsament

No és que hagi parat d’escriure al blog, però no se m’acudeix res.

Em penso que hauria d’escriure d’altres coses que no fossin el blog.

De fet, no sé si tornaré a escriure.

Escriure sempre ha sigut molt important per mi, però de cop em sento incapaç d’articular, d’exposar les idees. De fet, sento que ni tan sols tinc idees. No tinc ganes de dir res. Arriba l’hivern... l’ideal seria poder hivernar. Ficar-me dins una soca d’arbre ben aïllada y que no calgués sortir-ne mai més...

Fumant i esperant

Jo no fumo però alguna vegada he tingut una cigarreta entre els dits. La darrera vegada que vaig fumar fou en un sopar de feina, d’aquells tan típics que es fan per Nadal. Un company de feina guapot em va donar foc (ai, aquells dits...) i jo vaig començar a xuclar la cigarreta. Però... aviat em vaig adonar que una companya que fumava, una d’aquestes persones tan mundanes que saben anar pels llocs, em mirava amb una cara de pena... Em vaig adonar que li feia pena perquè jo no sabia fumar, no sabia agafar la cigarreta, no sabia treure el fum. Veia que jo feia el ridícul i li feia llástima, molta llástima. Mai no oblidaré aquella cara. La veritat és que vaig deixar la cigarreta de seguida i no he tornat a fumar mai més. Si no se’n sap no se’n sap, tu, tampoc no cal fer-s’hi mala sang. Però de vegades, quan penjo algun post del que no estic gaire segura, em ve al cap la sensació que vaig tenir amb aquella companya mirant-me amb cara de pena... i penso en les cares dels meus lectors a l’altra banda de la pantalla, cares que no veig. I em pregunto, si els veies les cares, si pogués llegir a les seves cares que estic fent el ridícul publicant al blog segons què... deixaria de fer el blog com vaig deixar el cigarret? O continuaria escrivint malgrat ser conscient que faig el ridícul? L’avantatge és que no ho puc comprovar, i, ulls que no s’hi veuen...

Pela i llibertat

Sento amb preocupació com als Estats Units, però també aquí, els diaris i revistes ja posen als seus redactors la condició de no crear blogs personals parlant lliurement de les coses que els queden al tinter al diari, i a la informació de les que accedeixen gràcies a treballar-hi. Això en principi podria semblar assenyat: jo et pago un sou, per tant “et compro” la llibertat de dir el que vulguis, i només diràs el que jo vulgui. Sembla lògic que els qui tenen el poder actuïn així. I també em sembla lògic que tots aquest treballadors de la informació es deixin comprar, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de viure. L’única cosa que em sap greu és que jo em pensava que els blogs podrien ser a la llarga una mena de contrapoder als mitjans “oficials”, a la veritat establerta. I m’adono que si van tancant la boca i fan ser “políticament correctes” a tots els que cobren per escriure, la possibilitat de dir les veritats quedarà en mans d’aficionats que vivim d’una altra cosa, però no d’escriure. No crec que amb clàusules d’aquestes puguin fer callar el “blog power”, però el deixaran circumscrit a la marginalitat. No sé, jo tampoc en sé prou del tema, però aquesta prolongació del que diuen els diaris als blogs personals dels seus redactors em sembla una perillosa ingerència a la llibertat d’expressió, i amb el temps tanta endogàmia començarà a fer tuf de resclosit. M’agradaria que els blogs continuessin sent una alternativa saludable a la premsa “oficial”. Aviam si resultarà que allò que va dir aquell periodista en aquella xerrada que vaig anar, allò de que “en un blog tu ets editor de la teva mateixa mirada”, desapareixerà...

Entusiasme en estat salvatge

A mi m’agrada molt el que escric, però a la gent també els agrada la olor dels seus propis pets... (aquesta frase no és meva, l’he tret d’algun lloc, no sé d’on, però la faig passar com a meva perquè la subscric completament). És evident que perquè a algú no li agradés una cosa a la qual dedica temps i esforç i a més frueix molt fent-la, hauria de tenir algun problema... No només m’agrada el meu blog, sinó que n’estic molt orgullosa. Però es clar, jo crec que mai s’ha d’oblidar que no tothom pot estar d’acord amb el nostre entusiasme, i que si els pets fan bona olor per la persona que els fa, per l’altra gent són bastant desagradables... No dic que un post sigui com un pet, només dic que s’ha de ser conscient que no tothom s’entusiasmarà pels nostres posts com ens hi entusiasmem nosaltres mateixos. Això ni els autors consagrats o supervendes que escriuen llibres de debò ho haurien d’oblidar, perquè de vegades en llegeixes entrevistes i deixant anar mostres de cada ego en estat salvatge... Ara, a mi m’és fàcil ser modesta (no tinc més remei, a més) perquè no tinc cap “carrera literària” d’alt voltatge que em doni corda en aquesta direcció, però es clar, ja veuríem, si la tingués, si no em pujarien els fums... (Fums que segons algunes persones ja tinc suficientment amunt; persones que confonen la meva timidesa i retraïment naturals amb un orgull sense domesticar.) En fi, suposo que tot es relatiu, y que no es pot demanar a tothom que conegui a les persones i les seves ferides.

Arma carregada

Una cosa que em sorprèn del blog Herba de paraules és que el post més visitat (i amb molta diferència) sigui Els quadres de la fam. (Tot i que La solitud és una serp té molt d'èxit, també.) Em pregunto que té aquest conte, que no crec que literàriament sigui res de l’altre món... I em ve al cap que al primer Blog de una lectora, en castellà, el post més visitat amb molta diferència és Comparando, el post que compara Orgull i prejudici i Norte y sur, -el meu post més visitat de tots els temps-, precisament perquè aquest post va interessar molt a tots els grups de discussió de la Jane Austen, i va ser visitat en massa durant molt de temps per aquesta gent, que s’ho deien els uns als altres. I se m’acudeix que el post Els quadres de la fam parla d’anorèxia i que a internet hi abunden les bandades d’anorèxiques anhelants de compartir tota mena de trucs absurds, i em recorre un calfred... Una cosa que em tranquil·litza una mica és que jo mai he estat anorèxica (tot i que vaig tenir una època en que no podia empassar en la que em vaig aprimar 15 quilos) i suposo que res del que jo explico al conte pot convèncer per la seva autenticitat (sobretot a l’hora d’imitar-ho) a algú que realment pateixi aquesta malaltia, sinó és que és realment molt burro, es clar... però... no les tinc totes, francament. Tot i que espero que el missatge positiu del conte arribi a qui hagi d’arribar, no descartaria que se l’estigués fent servir justament pel contrari... Però encara que efectivament fos així... m’hauria de plantejar de fer alguna cosa? És el meu conte, no el vull esborrar, encara que pel que sembla l’hagi carregat el diable; és més, si “cola” com a autèntic per a una anorèxica de debò, malgrat tot, n’estic molt orgullosa (encara que n’estaria més si els servís d’ajuda per curar-se). Ara, si el fan servir per... fins a quin punt en sóc responsable de la manera com la gent llegeixi el que jo he escrit?

Ànima color de gos com fuig

Quan va llegir-se per primera vegada tot el meu blog, el meu llibreter em va dir que es tractava d’un retrat molt fidel de la meva manera de ser, o com a mínim, de tal i com ell em coneix. La veritat és que això encara em sorprèn, perquè crec que al blog: 1ª- semblo més bona persona del que sóc en realitat (escriure sobre el propi cantó fosc és molt més difícil del que sembla, com a mínim per mi); 2ª- sembla que hagi llegit més del que en realitat he llegit (això passa, no perquè jo haig llegit molt, sinó perquè la gent acostuma a haver llegit molt poc) i 3ª- semblo molt més sana del que sóc en realitat (i això la meva psiquiatra, família, algunes amigues i sobretot veïns entre els que tinc fama de boja ho saben prou bé). Per un lector superficial, sembla que per saber expressar el que em passa sigui menys greu que em passi...

És a dir, que sense dir cap mentida ni pretendre enganyar, gairebé sense voler, d’alguna manera al blog faig passar bou per bèstia grossa. Però és un bou molt interessant, com a mínim per mi. I, com a mínim, aquest bou és molt més interessant del que seria la miserable “bèstia grossa”, que serien unes misèries que no sé si em ve de gust explicar, per ara, tot i que fa temps que els prenc la mida (no sé si per fer-los un taüt). És a dir, que sí, que el blog em reflecteix tal i com sóc, però sobretot reflecteix la imatge que puc controlar donar als altres a la vida real, però també deixa moltes coses fora, deixa fora una mena de nebulosa inarticulada i inarticulable que constitueix el meu jo profund, matèria del pensament a la que no s’arriba a través del llenguatge, i que crec que tots posseïm, que crec que si aconseguís expressar verbalment, llavors sí que estaria fent alguna cosa valuosa. També deixa fora els moments dolents de la meva malaltia, que no sé si seria el mateix. (Sembla una contradicció que digui que la “bèstia grossa” que hauria d’expressar és una misèria i per una altra part digui que allò inexpressable seria lo valuós. La “bèstia grossa” seria la part fosca, allò inexpressable la part profunda, que no ha de ser necessàriament fosca ni ambdues parts han de ser necessàriament el mateix.)

Crec que una persona que no em conegui es pot fer una imatge molt encertada de mi només pel blog, però jo no sóc només el que dic al blog... encara que la gent ho oblidi...

Xaladures

Sembla que això que jo faig al blog, d’anomenar a totes les persones que m’estimo “el meu llibreter”, és una estranya malaltia que només té una sola persona entre moltíssimes. M’explico: existeix una malaltia psiquiàtrica molt poc comuna, que fins i tot té un nom, que consisteix en pensar-se que les altres persones, totes les altres persones, són la mateixa persona. Jo no tinc aquesta malaltia, evidentment, això d’anomenar a tothom “el meu llibreter” és un recurs literari: encara que les anomeni igual, a la realitat no em penso pas que totes les persones del meu voltant són la mateixa; però pel blog això em va molt bé per mantenir més o menys el seu anonimat i unificar-lo. Però em va fer molta gràcia saber que existia aquesta malaltia... Aviam si resultarà que estic més tarada del que em penso... L’escriptura i la bogeria són vasos comunicants, això és evident.

Amb cullera i forquilla

Me’n recordo d’una vegada, al programa d’un famós cuiner, el cuiner agafava pulcrament les croquetes amb la forquilla, però, el convidat, un altre famós cuiner, en un moment en que el presentador es va despistar, va agafar la croqueta amb els dits (cosa que ben segur li havien dit que per la televisió no havia de fer); l’home volia dissimular i el gest d’agafar la croqueta amb els dits va ser digne de ser vist.

Explico això perquè jo, al costat dels altres blocaires, em sento una mica com si estigués agafant la croqueta amb els dits. La majoria de blogs que jo llegeixo són ascètics, pulcres, políticament correctes, positius, donen una imatge de formalitat de la persona que els escriu, estan preocupats per la política i per la llengua, miren les noticies, no diuen res que no hagin de dir i que pugui ferir a gent del seu voltant, no expliquen intimitats que no venen a cuentu d’aquelles que fan envermellir, no fan el ridícul i procuren quedar bé; són sincers, però és una sinceritat “apte”. Jo, en canvi, em sento estranya untant-me els dits explicant les meves misèries (i més que en vull explicar). Sé que una persona “normal” mai no explicaria el que jo explico, ni de la manera que jo ho explico, ni res del que vull explicar, més que res perquè a una persona normal no li passen aquestes coses, i si li passessin tampoc les viuria amb el dramatisme que jo les visc. Una persona normal té una vida sense fissures, i el darrer que farà serà explicar per internet aquestes fissures. Em sento incòmode d’explicar el que explico, tot i que el meu subconscient m’ho exigeix, però encara que crec que no tindria ni suc ni bruc, de vegades m’agradaria ser formal com un columnista de diari, parlar només de temes d’actualitat alients a la meva veritat, en una paraula: menjar-me el blog pulcrament amb la forquilla... Però, per alguna estranya raó, el que realment m’agrada és enfangar-m’hi fins a les orelles...

El rastre del mascle

Al Bloc d’una lectora vaig escriure una entrada que es titulava “l’home canó”, que traduït al castellà és “el hombre cañón”. La cosa venia d’un guerriller que aguantava amb el seu propi cos el tub d’un canó, perquè aquest pogués ser disparat. Es a dir, que això de “hombre cañón” era literal. Es tractava del relat Gaspar Ruiz, de Joseph Conrad. Però, el que jo no vaig tenir en compte es el que pot representar un “hombre cañón” a la xarxa i en l’actualitat... I no puc deixar de somriure i de preguntar-me quanta gent es deu haver sentit decebuda pel que hi ha escrit (i sense cap foto, a més) després de seguir el fil d’un títol tan prometedor...

Respir

De vegades penso en els meus companys i companyes de classe d’aquella època, els que m’ho van fer passar tan i tan malament amb les seves burles. Una cosa que tinc clara és que si escric el blog és perquè no els haig de veure l’endemà, que si el l’endemà hagués d’anar a l’escola o a l’institut no escriuria res de tot això. Estic segura que si gent d’aquella època sabessin que escric això se’n cardarien de mi a base de bé, com van fer sempre, de fet. Per sort, ara puc viure com si no existissin.

Significar-se

Sovint, quan veig un blocaire compromès amb una causa, penso: això està molt bé, ets molt bona persona, però... diries el mateix si ara i aquí no tinguéssim llibertat d’expressió? Què n’és de fàcil lluitar per una bona causa quan saps que no seràs perseguit per fer-ho! Els que defensen causes tan alegrement s’haurien de platejar, sols amb si mateixos, si, en el cas que defensar allò fos perseguit, si s’anés a la presó per defensa allò, ho defensarien igualment. Jo ho tinc clar: en cas de persecució, jo ho no faria. Per això jo no em comprometo amb “causes”.

Està molt bé que un escriptor defensi els drets humans, però, ho faria si això poses en perill els seus propis drets? Només en aquest cas aquesta lluita és acceptable. Està molt bé ser un escriptor compromès, però també s’ha de tenir molt en compte el context en que s’adopta aquest compromís. Massa vegades, en aquest nostre context, aquestes reivindicacions són només figuració, una manera de relacionar-se; ens afiliem a aquestes causes com un luxe més de la nostra societat ben peixada, però aquest compromís no representa cap despentinament real pel tan prestigiat “escriptor compromès”...

Amb diürnitat i tota la intenció

Potser a algú li estranya l’actitud crítica que he tingut contra algunes persones que he conegut al llarg de la meva vida en els darrers posts. No acostumo a parlar malament de ningú, i de cop, dos post que sonen clarament a revenja... (He estat a punt de titular-los “revenge”...)(Com que sé que les persones criticades mai seran capaces de posar una justificació de lo malament que m’han fet sentir per escrit... Tot i que sí que serien capaces de clavar-me una bona bronca!). Només voldria dir, com a justificació, que la gent normal sol tenir una colla d’amics i coneguts amb la que es desfoga i pot posar els punts sobre les is si alguna cosa el o la fa patir. Jo no tinc cap colla d’amics amb la que desfogar-me. Sé que, ja que tinc la oportunitat d’escriure, hauria d’aprofitar per parlar de temes més seriosos i cultes, de llibres, o fins i tot de política, que criticar els polítics queda la mar de bé, i criticar a altres escriptors fa molt docte. Que fer servir el blog per desfogaments personals quan tinc pretensions literàries fa lleig. Ho sé. Però tot i així, si escric és per poder-me permetre entremaliadures com aquesta de tant en tant...

Perdent pistonada

Tinc la sensació que darrerament, el blog ha decaigut. Repeteixo les idees, em costa dir coses sucoses, la cosa comença a no tenir ni suc ni bruc; sento que no sóc tan incisiva com acostumava a ser: em sembla que darrerament m’he estancat com a “postejadora”. El cas és que em balla pel cap escriure alguna altra cosa, alguna cosa que no siguin “posts”: ficció, però encara no sé com posar-m’hi. La cosa és al foc, però no sé si en sortirà res de profit. A més, estic segura que, al final, intenti el que intenti, semblarà un post... En fi, només demano una mica de paciència, estic en ebullició. No vull –ni puc- deixar de fer el blog, però no m’agrada que perdi pistonada i que digui les mateixes coses que ja he dit mil cops de mil maneres diferents. No sé, hauré de prendre una determinació, però tampoc sé quina. Deu ser la calor... deixeu-me fer una hivernació estiuenca de continguts (que no d’escriptura), una migdiadeta, i aviam si quan arribi el setembre puc recuperar la guspira...

Happy flowers (i sense fumar-me res...)

Allò que vaig escriure ahir ho deia per un anònim que vaig rebre ahir precisament, no pels meus comentaristes habituals. Em fa por que vaig sobredimensionar les coses sortint com una posseïda a matar mosques a canonades... Vull dir que tampoc n’hi ha per tant, i que tinc la pell molt fina. Si vull que tothom pugui dir el que vulgui, el preu és que passi alguna cosa d’aquestes de tant en tant... suposo que no passa res. Un cop treta l’artilleria, em trobo molt més bé... això del blog és millor que el divan del psicoanalista!

No tot són flors i violes

L’altre dia vaig dir que havia rebut elogis, durant aquest temps de fer el blog. Sí, és cert. Però també he rebut crítiques. I si els elogis són difícils d’encaixar, perquè et fan tenir una visió irreal del teu propi talent, les crítiques, o més que crítiques les opinions negatives i els insults, encara no sé com assumir-los. La impossibilitat de tenir un diàleg cara a cara amb la persona que em deixa unes paraules aspres i que sovint s’empara en l’anonimat ho fa bastant avorrible. Precisament de coses com aquesta em volia protegir quan vaig tancar els comentaris. I més quan tens la sensació pel que et diuen que no han entès el que tu has escrit. Jo sempre m’esforço per ser clara, però de vegades, massa vegades, la gent entén el que vol, i si vol sentir-se ofesa pot sentir-se ofesa, malinterpretar és fàcil. Comentaris com aquests em fan pensar en aquell text que vaig ressenyar al començament del blog que deia que hi ha lectors que “no han tingut les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Són lectors que, si llegissin més bé, o simplement llegissin el que hi ha escrit, no podrien sentir-se de cap manera ofesos pel que jo he escrit. Però com que ho han llegit de pressa i corrents, ho han malinterpretat i per postres els encanta deixar tots ofesos un comentari feridor... Per això m’esforço tant a redactar bé? Potser m’ho penso, que redacto bé! Alguna cosa falla. Em sembla que em queda molt per aprendre encara; haig d’aprendre a matar els “punts foscos” que de vegades sense voler deixo als textos (pensant que ja s’entén) i que és precisament on s’agafen aquesta mena de lectors. Encara he d’aprendre a no deixar espais per no ser malinterpretada. No dic que no em mereixi crítiques, m’agraden quan és el sentit comú qui les dicta; una bona crítica a temps pot ajudar molt; però és diferent criticar que insultar: l’únic que dic és que jo no tinc paraules aspres per ningú i no em mereixo les paraules aspres d’algú que ni tan sols es para a llegir-me bé. Quan em passen coses com aquestes, em sento com si estigues tirant margarides als porcs. Tancaria el blog.

Columna diària

Fa pocs dies es va morir en Baltasar Porcel; jo no el seguia gaire ni el llegia perquè l’havia sentit en alguna entrevista i el trobava antipàtic. També és molt gran l’Espinàs, a qui tampoc he seguit gaire ni llegit perquè l’he sentit en alguna entrevista i el trobo avorrit. Amdós tenen en comú haver estat un fotimer d’anys escrivint una columna diària al diari. També tenen en comú que la gent sol estar d’acord que escriure cada dia fa que la qualitat es dilueixi, que molts dies no es doni el nivell, ni cap nivell. No ho dic jo això, que no els he llegit: ho he sentit a dir d’ells, de tots dos. Tothom els concedeix el mèrit d’escriure cada dia, cosa que s'està d’acord que és molt difícil, però també reconeixen que això els ha passat factura pel que fa a l’uniformitat de la qualitat. Que, una cosa és escriure cada dia, i una altra de molt diferent és escriure una cosa genial, o tan sols bona, cada dia.

Ja sé que a mi, a diferencia d’ells, no em paguen per escriure, ni ningú selecciona com a bo el que jo escric, ni ho ha triat mai ningú com a mereixedor de l’atenció dels lectors d’un diari de manera remunerada, però jo també he estat durant molt de temps escrivint un text curtet gairebé cada dia. Alguns dies dos, algun dia cap, però he estat duent un bon ritme. La veritat és que, s’hi s’ha donat una dissolució de la qualitat pel ritme constant d’escriptura, jo no me n’he adonat. (Potser també és que no hi havia cap qualitat a diluir, es clar! Ja, ja!) A mi em sembla que escric coses interessants sempre, com a mínim sempre escric coses que a mi me semblen interessants, i no tinc clar que a aquest dos escriptors els interessi sempre el que escriuen. El que vull dir és que, a diferencia d’escriure per un diari, si un dia no tinc res interessant a dir no dic res i no passa res. Això, em sembla, és clau a l’hora de no abocar palla i que la qualitat no s’escoli com si algú hagués tret el tap del desaigüe.

Però això no treu que, malgrat la llibertat que dóna el blog en tots els aspectes, jo no somniï en fer el mateix en un mitjà “de debò”, un mitjà del que ragi el níquel, cada dia si cal, cenyint-me a una extensió prefixada, si cal (cosa que, això sí, ha de ser dificilíssim...), sent molt més criticada del que sóc ara amb el meu blog gairebé invisible, si cal. En fi, una idea de bomber, perquè em sembla una mica improbable que algú em contracti per fer el mateix que ja faig ara gratis... i sense saber parlar de política, a més.

Donar-se corda a una mateixa

El meu llibreter tenia un blog, però el va tancar i ara té altres interessos, i ni tan sols llegeix blocs. Conec a un altre llibreter que continua tenint blog, però com que estava en això dels blogs per trobar parella, i ara ja té parella, cada vegada hi té menys interès, en el món dels blogs, i moltes vegades s’hi avorreix. Diuen (o deien, no sé si les dades han canviat) que un blog té una mitjana de vida d’uns tres anys. Que després la gent se’n cansa. Bueno, jo visc el meu tercer any de fer el blog, i encara necessito publicar. I encara llegeixo blogs, tot i que no llegeixo els mateixos que quan vaig començar a llegir blogs... Continuo pensant que un blog és una eina imprescindible, sobretot per estar al dia dels llibres que van sortint i passar una bona estona. Quan els blogs es van posar de moda jo ja feia un any que el tenia, i em vaig sentir molt moderna. Ara, traspassats els tres anys, em sento com un vell diplodocus, com si m’hagués estancat mentre els altres han anat evolucionant, com si no fos normal continuar tenint els mateixos interessos després de tant de temps... També veig que arriba una altre estiu en què la majoria de blocaires se n'aniran de vacances i fermaran el blog, en canvi jo continuaré al peu del canó, jonc solitari enmig del marasme. En fi, que estigui o no de moda, signifiqui evolució o involució, tinc corda blocaire per estona...

En roba interior

Això de fondre’s davant l’èxit no és gratuït. Al començament, jo escrivia el blog sense ser gaire conscient que algú podia efectivament llegir-ho. La primera vegada que un blog molt popular que de vegades parla de llibres va parlar del meu blog, i vaig rebre moltes visites (va situar el meu blog al mapa catosfèric, per dir-ho d’alguna manera) em vaig sentir tan observada que vaig somniar que sortia a la terrassa amb roba interior. Va ser molt desagradable. La primera vegada que em vaig entrevistar a mi mateixa, com que encara no era conscient que em llegia ningú, vaig parlar sincerament de tot. La segona vegada, em vaig fer quatre preguntes a les que vaig donar una resposta escueta; no em va sortir dir res més. D’aquest canvi en va tenir la culpa el fet de saber-me llegida... És evident que una no escriu igual si ho fa per una mateixa o si sap que els altres ho han de llegir... I, al començament, passar de ser el meu un blog ignorat a ser conscient que hi havia gent que em llegia, gairebé em va bloquejar... Suposo que l’èxit també pot ser una arma de doble tall.

Vendre glaçons als pingüins

Alguna vegada m’ha agradat comparar el blog amb una botigueta. Si hi ha comentaris és que el producte surt bé. Si no hi ha comentaris és com tenir una botigueta de glaçons a l’Antàrtida. (Ja us deveu haver fixat que gairebé mai hi ha comentaris.) Sé que, si deixes comentaris en altres blogs de manera que em poguessin seguir el rastre, tindria molts més comentaris. Per què no faig propaganda? N’hauria de fer? Per obtenir què exactament? Em sembla que de moment continuaré amb la meva paradeta de glaçons... només que tinc l’esperança que algun dia es traslladi ella sola de l’Antàrtida al Sàhara, sense necessitat que jo faci res de diferent del que he fet fins ara... Ara, també podria ser que una paradeta de glaçons al Sàhara, més que tenir molta demanda, es fongués...