Ulls al temps

Com deu ser ser vella? Veure’s al mirall amb la cara plena d’arrugues i els cabells blancs? Ara sóc, tal i com deia el poeta, a la flor de l’edat; tinc els cabells bruns i llustrosos, tinc la pell llisa (no, no em cal maquillatge), tinc aquella guspira als ulls... és la joventut. El temps de nina destinat a caçar-ne un, a trobar un company en qui poder recolzar-me en els anys difícils, els anys de l’hivern, quan ja no quedarà res sinó acotxar-nos mútuament com dues pometes velles, s’està exhaurint. Aviat sortiran els primers cabells blancs, les primeres arrugues; els ulls deixaran de guspirejar. Aviat ja no serè més la nina que hauré estat i no podré continuar recolzant en això la meva recerca. Aviat, el temps haurà passat, i amb l’afany de lladre, s’haurà endut totes les meves esperances. Aviat vindrà la neu, i serà massa tard; em trobaré sense ningú en qui recolzar-me: em trobaré sola.