Mai no he estat a Nord Amèrica, però sé que allà la gent tracta quotidianament amb armes. També sé que els nord americans per regla general respecten escrupolosament els límits de velocitat establerts per la llei a la carretera. Us recordeu de A cor obert? allà tots els qui entraven a urgències ho feien amb una ferida per arma de foc... Visc a Europa i sé que aquí no tenim a casa un armariet per les armes ni l’ensenyem als convidats. També sé que aquí deixem anar la nostra agressivitat a la carretera; els hospitals d’aquí només fan que atendre gent que s’hi ha deixat les costelles... Això, ja sé que és, probablement, una llegenda urbana, una generalització sense sentit, perquè no conec prou bé les estadístiques, i també sé perfectament que hi ha excessos de velocitat a Nord Amèrica i gent que té armes aquí. Però se m’acudeix que l’agressivitat és una cosa humana i que cada poble té la seva particular manera d’expressar-la. I, podríem dir, encara que això sembli una contradicció, que hi ha maneres més civilitzades d’expressar l’agressivitat que d’altres. I que potser, si aquí tinguéssim armes, i la gent és desfogués amb això, no correríem tant a la carretera. Gran solució al problema dels accidents de trànsit, no trobeu?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia d'estar per casa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia d'estar per casa. Mostrar tots els missatges
divendres, 29 de maig del 2009
Capa de fingiment
Avui m’he adonat d’una cosa que no m’ha agradat gaire. Jo sempre havia pensat que els que es tenyeixen afegeixen una capa de fingiment a la seva personalitat, que no es mostren tal i com són en realitat. Sobretot els homes grans tenyits no m’agraden gens. Això de la capa de fingiment també ho pensava de les dones que es fan la permanent: els rissos són una mentida! Per no parlar de la gent que es pinta la cara amb maquillatge... Però, ves per on, m’he adonat que jo, per tenir els cabells llisos, faig servir un xampú amb “efecte gloss”. Això vol dir que molls els cabells s’encartonen, i quan es pentinen són perfectament llisos... (Com diu la propaganda, és “tecnologia pels teus cabells...”) Se m’ha acudit que això també és un afait! Allò que jo tan detesto... Jo també faig trampes, jo també afegeixo una capa de fingiment a la meva imatge! Els meus cabells no són ni llisos ni arrissats, estan en terra de ningú, però tiren més a llisos que a arrissats, i si faig servir aquest producte ningú s’adona que el llis no és natural; però els meus cabells no són de tan perfectament llisos com sembla amb aquest xampú... Estic horroritzada d’haver descobert això de mi mateixa... jo que voldria ser natural i simple com una margarida! I mira!
Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.
Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.
dilluns, 18 de maig del 2009
Eines per al benestar emocional
Avui, una lectora del blog (gràcies) m’ha posat a l’aguait de la Janet Frame, escriptora neozelandesa que també va estar tancada al manicomi a la seva joventut. (Psiquiàtric en el meu cas, absolutament manicomi en el seu, i la diferencia només la fa l’època.) Pel que he llegit, sembla que Janet Frame va tenir una vida molt dura, molt més dura que la meva en l’aspecte físic, si ve m’he adonat que en l’aspecte mental els nostres patiments han pogut ser equiparables. Pel que he pogut entendre sense haver-la llegit mai, a ella també la feria el contacte amb les persones, ella tampoc encaixava en la conspícua definició de “normal”. Se’ns dubte llegiré els seus llibres!
Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.
Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.
M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.
Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.
Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.
Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.
M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.
Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.
dilluns, 4 de maig del 2009
Ánima de pi, però esperit per patir
“Vostè ha vist alguna vegada un pi que es suïcidi?”
(aquesta frase ve a dir que l’home és un ésser natural corromput, pel fet de que es suïcida, en canvi, les plantes! no, les plantes són sanes i naturals, un ésser viu autèntic, i mai farien una cosa així... Jo no sé si hi ha alguna planta que es suïcidi, però alguns animals sí que ho fan, per exemple, una mena de rates siberianes, que no sé com es diuen, que quan són més del compte corren en manada a tirar-se al mar – en aquesta reacció es basa el popular joc d’ordinador dels lemmings-. Si fins i tot els animals salvatges es suïciden, què hi ha d’antinatural en que ho facin les persones? D’acord, un pi, ésser natural simple, vegetal noble, no es suïcidarà mai... però nosaltres no som un pi i podem arribar a patir com mai podria expressar-ho un pi –ja no dic que el pi no pugui patir, perquè...- Per molt que jo admiri aquest escriptor, i m’agradi el missatge d’optimisme implícit en la frase –és una frase que m’ha arribat-, posar un pi com a exemple per no suïcidar-se em sembla una xuminada. Nosaltres i el nostre patiment no tenim res a veure amb el que pugui arribar a patir un pi.)
diumenge, 29 de març del 2009
Imbecil·litat col·lectiva
Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l'energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!
(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)
dimarts, 6 de gener del 2009
Propòsits d’any nou
Per què la gent és tan aficionada a fer propòsits d’any nou? Jo crec que és perquè el fet de proposar-te una cosa que voldries complir et dóna una sensació gairebé embriagadora de controlar la teva pròpia vida. De controlar els teus vicis (si vols deixar de fumar), de controlar la teva educació (si et proposes aprendre anglès) o de controlar la teva forma física (si el que et proposes és anar al gimnàs). És evident que, encara que una persona sigui econòmicament independent, o directiu d’una gran empresa (i la majoria no arribem a tant), hi ha moltes coses a la seva vida que no són a les seves mans, facetes enteres que estan a mans del fluir de l’existència, i que són per definició incontrolables; vivim en un món dominat per la incertesa. Fer un propòsit d’any nou, o més d’un, (encara que l’endemà ja no te’n recordis), et dóna la sensació de ser capaç de controlar alguna cosa, com a mínim allò, de ser tu qui mana. És una sensació de poder, encara que el poder sigui només sobre tu mateix, de control sobre la teva pròpia existència i res més; sempre ens pensem que som amos de la nostra vida, però també necessitem constatar-ho, de tan en tan. Fer un propòsit que pensem innocentment que complirem ens produeix una sensació tan gratificant precisament per això.
dijous, 4 de desembre del 2008
La primera ley positrònica
Isaac Asimov va crear Les tres lleis de la robòtica, perquè fossin implantades al cervell positrònic dels seus robots i aquest no poguessin triar de no obeir-les, pel bé dels seus creadors, la tant conspícua “humanitat”.
La primera llei diu:
La primera llei diu:
“Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.”
Un robot no pot triar no complir-la, és un esclau. El que s’acaba de concloure aquí és que el que diferencia un humà d’un robot és el lliure albir, que un humà pot triar de no complir això que sembla tan raonable, i que semblaria que ha de ser llei tant per humans com per robots. I que pels en humans “en teoria” és llei, però a la pràctica... Perquè els humans tenim poder sobre els nostres actes, podem triar, per tant, el que ens diferencia dels robots esclavitzats i ens dóna poder sobre nosaltres mateixos i sobre els altres és el fet que tenim la possibilitat d’escollir lliurement l’acció de fer mal a un altre ésser humà...
dissabte, 4 d’octubre del 2008
L’exercici de la pirateria
L’altre dia, sentia a un filòsof que deia que ell de petit volia ser pirata. I que no havia pogut ser pirata i que per això havia triat ser filòsof. El cas és que jo no recordo que volgués ser res de petita; suposo que en el fons pressentia que de gran no seria res, que aquesta goma simbòlica que m’entortolliga els peus s’hi interposaria. Com que no he pogut ser res, suposo que és per això que escric; és la manera ideal de no ser res.
