Envaint la Gal·lia

Ara que està tan de moda això dels blogs, m'havia plantejat crear un blog personal, explicant la meva vida i miracles. Sobretot, ja us ho podeu imaginar, els miracles. Però no em decideixo. Ja fa temps que tot el que escric i que és més personal va a la foguera (una foguera simbòlica, s'entén, que ningú es pensi que se m'ha acudit encendre foc). He llegit que s'ha de cremar molt (molts escrits) per esdevenir un bon escriptor, o escriptora, que seria el cas. Cremar molt, encara que es corri el risc de cremar alguna cosa valuosa. Però potser jo ja fa massa temps que cremo. Sé que cremant a tort i a dret tampoc arribaré enlloc. És hora, doncs, d'agafar el cargol per les banyes i començar a parlar de la meva vida, sense cremar-ho després. Malgrat que sóc molt conscient que potser l'única posteritat que coneixeran els meus escrits serà la de les cendres de la llar de foc.

Parlar de la meva vida no és el que jo voldria fer. Jo voldria (de fet, vull) escriure ficció. Això és el que diferencia a un gran escriptor: la capacitat de transformar la vida bategant en ficció interessant. I jo pel que sembla encara no he puc fer, això. Potser algun dia en sabré (de fet, és el meu gran somni), però, de moment, haig d'acostar-me a la matèria prima d'una altra manera, sense l'alquímia de la ficció. No tinc més remei que tirar pel camí que se m'ofereix. La musa, mai prou ponderada, m'exigeix, i com que ja fa temps que em vaig adonar que, o obeïa a la musa en assumptes d'escriptura, o no aniria enlloc, una vegada més li faré cas. Sempre que m'he deixa't ajudar per la meva inspiració, he escrit coses interessants. Tampoc no és segur que qualsevol dia no em pugui fallar, es clar, però si em falla no serà perquè jo no l'hagi escoltada. Sempre tindré en compte el que em xiuxiueja per si de cas. Malgrat tot, per molta inspiració que hi hagi, és amb el meu cap sobre el que treballa: usa els meus records, les meves pors, els meus carregaments de sucre... Per tant, puc dir amb propietat que sóc jo qui escriu, tot i no poder obviar que la inspiració hi juga un paper molt important: lliga la salsa, podríem dir. Sense ella, jo tampoc tindria la necessitat d'escriure. Em sembla de calaix que m'ajudi a quallar una maionesa que la seva mateixa existència crea. Voleu destí més cruel que tenir la necessitat d'escriure i que no hi hagi cap musa trapella per guiar el repunt? Perquè és trapella, això és segur, i té més ganes de gresca que una classe de secundaria de viatge de final de curs. Més que la inspiració, moltes vegades sembla un follet diabòlic, exigint, guiant, manant, fent i desfent dins el meu cap com un general romà envaint la Gal·lia. La cosa no té remei; és part de mi i haig de mirar d'estar-hi bé.

Bé, dons ara mateix la inspiració m'exigeix que parli de mi mateixa llarga i profundament, d'una manera amena i que pugui ser interessant de llegir. Parlar d'un mateix és el gran esport, però ara que m'hi veig abocada, si he de ser sincera, em fa por. Por sobretot perquè sé que tot el que digui podrà ser, i de fet serà, utilitzat en contra meva; sobretot per mi mateixa. Això m'espanta. Però qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i he de reconèixer que la inspiració té raó, el cos m'ho demana. Si hi ha un tema que domino, aquest és parlar de mi. Tot i que sé que podríem trobar algunes persones amb les seves pròpies idees sobre l'assumpte, crec que per parlar-ne de primera mà ningú està més preparat que jo. No es tracta de fer una tesi sobre l'òrbita de l'electró; és la meva vida, sóc jo; res a que no pugui posar el llaç com si fos un garrinet que hagués estat engreixant per la fira. Tot i que ben segur que m'enduré alguna sorpresa. I d'això es tracta, no? De no discorre pels camins gastats de la quotidianitat, sinó de fer foc nou amb les quatre branques ennegrides que han quedat després de la crema; jo hi poso els branquillons i la inspiració hi posa l'espurna. Potser no lluiré blog personal, tampoc sabria com posar-m'hi, però hi haurà una part de mi mateixa que sortirà del meu jo, i qui sap, potser vola...