La setena dimensió

José Luís Sampedro, al seu llibre Escribir es vivir, diu que quan a la seva novel·la hi apareix un moment un sentinella romà que no tornarà a sortir mai més, fins i tot llavors, procura sentir-se com aquest sentinella romà. El cas és que jo, escrivint, he arribat a la conclusió que la meva escriptura no és de “sentir-se com”, sinó de ser. Que s’escriu a partir del que s’és, que escric a partir del que sóc i no a partir de sentir-me “com si fos”. Ell també parla d’escriure a partir d’un mateix, però ell és capaç de transmutar aquesta autenticitat en personatges. Ell és ell, però aconsegueix transmetre’s com si fos altres. Jo, de moment, no en sóc capaç, d’això. Jo només sóc jo i només puc ser jo. No cal dir que em preocupa molt aquesta limitació, i que no intueixo quina mena d’escriptora unidimensional puc ser; no poder sortir-me de mi mateixa i del jo de vegades dolorós que arrossego no quadra amb les meves aspiracions...