dimarts, 30 de juny del 2009

Addiccions

He estat pensat què és el que m’ha fet enganxar a les persones o les coses a les que m’he enganxat al llarg de la meva vida. Les més greus: l’Aniset, la Lara, el blog, comprar llibres. Comprar llibres em penso que té a veure amb l’afany de posseir, l’afany de “comprar” la cultura, l’afany de que em sembla que comprant llibres que puc llegir estic comprant la possibilitat de ser escriptora. Al cap i a la fi, un escriptor s’alimenta principalment dels llibres que llegeix, i, com em va dir el psiquiatra quan vaig somniar que em donaven un llibre al costat d’un all, per mi els llibres són com el menjar. Mai no diríeu que algú està “enganxat” a menjar cada dia... doncs per mi comprar llibres és accedir a aquest aliment. Però, les altres tres addiccions, em sembla que la raó per la que m’hi he enganxat és una mica diferent de l’afany “d’alimentar-me” que em mou a l’hora de comprar llibres. Què tenen en comú la Lara, l’Aniset i el blog? Doncs que són dues persones i una cosa que m’han fet sentir escoltada. Parlar amb l’Aniset em feia sentir escoltada, a ell li podia explicar tot; escriure a la Lara em feia sentir escoltada, amb ella podria explaiar la meva vena d’escriptora de cartes, que és una mica diferent de la vena d’escriptora per ser llegida; el blog em fa sentir escoltada, escrivint-hi puc sentir que hi ha gent a qui li arriba el que escric, que sóc llegida. Vet aquí perquè m’he enganxat a aquestes tres coses: en realitat, m’he enganxa gairebé malaltíssament a coses que (imaginàriament o no) m’han fet sentir escoltada. Ja fa anys que em vaig adonar que tenir algú que t’escolti es droga dura. La llàstima és que, per circumstàncies que val més no remenar, l’única possibilitat d'entre aquestes tres que tingui actualment sigui el blog. És l’única amb la que encara no m’he picat els dits. Però em sembla que tot arribarà...
(També m’agradaria matisar que hi ha altra gent que m’ha escoltat, però com que em continuen escoltant, no ho he processat com una “carència” ni sóc conscient de l’addicció.)

diumenge, 28 de juny del 2009

Poesia urbana

Fer un gelat amb una xicota nova és més interessant que ficar-te al llit amb una amb qui ja fa un any que surts...”

Valentino Rossi
(no, si ja ho vaig dir jo: aquest noi té fusta de poeta!)

dissabte, 27 de juny del 2009

En roba interior

Això de fondre’s davant l’èxit no és gratuït. Al començament, jo escrivia el blog sense ser gaire conscient que algú podia efectivament llegir-ho. La primera vegada que un blog molt popular que de vegades parla de llibres va parlar del meu blog, i vaig rebre moltes visites (va situar el meu blog al mapa catosfèric, per dir-ho d’alguna manera) em vaig sentir tan observada que vaig somniar que sortia a la terrassa amb roba interior. Va ser molt desagradable. La primera vegada que em vaig entrevistar a mi mateixa, com que encara no era conscient que em llegia ningú, vaig parlar sincerament de tot. La segona vegada, em vaig fer quatre preguntes a les que vaig donar una resposta escueta; no em va sortir dir res més. D’aquest canvi en va tenir la culpa el fet de saber-me llegida... És evident que una no escriu igual si ho fa per una mateixa o si sap que els altres ho han de llegir... I, al començament, passar de ser el meu un blog ignorat a ser conscient que hi havia gent que em llegia, gairebé em va bloquejar... Suposo que l’èxit també pot ser una arma de doble tall.

Pobres go home (si en teniu, es clar...)

No només un pobre té moltes més probabilitats d’anar al cel, sinó que, a més, té moltes més probabilitats d’anar-hi abans...”

Jaume Perich

divendres, 26 de juny del 2009

Vendre glaçons als pingüins

Alguna vegada m’ha agradat comparar el blog amb una botigueta. Si hi ha comentaris és que el producte surt bé. Si no hi ha comentaris és com tenir una botigueta de glaçons a l’Antàrtida. (Ja us deveu haver fixat que gairebé mai hi ha comentaris.) Sé que, si deixes comentaris en altres blogs de manera que em poguessin seguir el rastre, tindria molts més comentaris. Per què no faig propaganda? N’hauria de fer? Per obtenir què exactament? Em sembla que de moment continuaré amb la meva paradeta de glaçons... només que tinc l’esperança que algun dia es traslladi ella sola de l’Antàrtida al Sàhara, sense necessitat que jo faci res de diferent del que he fet fins ara... Ara, també podria ser que una paradeta de glaçons al Sàhara, més que tenir molta demanda, es fongués...

Crítica i contracrítica

Sé que les sensibilitats més primfilades poden tenir alguna objecció al fet que jo parli tant de la mort. Al cap i a la fi, és un tema tabú. Tampoc ho faig per explotar la morbositat, tot i que sé que alguns lectors només se sentiran atrets per això. Es a dir, que no només tinc el problema dels qui els repugna el tema, sinó també tinc el problema dels qui els agrada massa. No m’estranya que el meu sigui un blog minoritari! Bé, pel cas, la meva intenció és donar sortida a un conjunt de reflexions que potser m’hauria de guardar per mi mateixa, però que no puc evitar publicar, no repugnar ningú ni donar morbo, encara que sembla que no pugui evitar cap de les dues coses. Al cap i a la fi, escric per expressar-me, i de vegades em ve bé expressar això. I podria dir allò tan suat de “a qui no li agradi que no me llegeixi”, però em sembla que seria de mala educació, i més quan tot el que sigui morbositat estic segura que tira molt, i precisament el problema és que la gent critica aquestes coses, però no poden deixar d’interessar-s’hi. A mi tampoc m’agrada parlar de temes malastrucs, però són coses que em passen pel cap. I al cap i a la fi, tots ens morirem, i no vull viure d’esquena a una cosa que també és part de la vida.

dijous, 25 de juny del 2009

Blanca

La Blanca era una companya amb la que em trobava en una organització que ajudava a buscar feina a gent amb minusvalies. La nostra minusvalia era que totes dues teníem una malaltia mental, i ens havien dit que el millor per trobar feina en aquestes circumstàncies era amagar-ho. Malgrat tot, a ella li van trobar una feina en un hospital, però va resultar que només volien algú per cobrir aquella plaça temporalment, la plaça estava condemnada a desaparèixer (cosa que no li van dir quan va començar), i després d’un temps de treballar-hi va haver de plegar. Aquesta mena d’engany crec que va ser un cop molt dur per ella, tot i que la gent de l’organització, que li havien trobat aquella feina, no hi van donar importància. Mai no donaven importància a res. No li van tornar a trobar cap més feina. Com a mi, a mi tampoc no em van trobar cap feina. De vegades penso que m’agradaria anar allà i escriure a les parets de l’edifici: “XXX, lladres”, perquè ho sapiguessin tots els veïns, perquè jo vaig pagar religiosament cada mes perquè no em trobessin una feina adequada a les meves capacitats i limitacions, però la veritat és que no m’atreveixo a fer pintades al carrer. Apart de pagar, firmàvem uns papers perquè la generalitat els donés una ajuda pel suport que ens donaven. Que, de fet, aquest suport era una xerrada un cop a la setmana. No dic que això no tingui un preu, sempre va bé parlar amb algú, sobretot si no surts gaire de casa, però es clar, no era gaire a efectes pràctics de trobar l’anhelada feina. L’únic consol que em queda és pensar que ara, amb la crisi, una empresa tan agafada en pinces i tan dependent de les ajudes se’n deu haver anat a terra.

El cas és que amb la Blanca havíem tingut alguna conversa, però no es pot dir que fóssim amigues. Era una mica més gran que jo, i havia estudiat una carrera. També escoltava molt la radio. Deia que al vespre, quan se n’anava a la seva habitació tota sola i encenia la radio, era el seu moment de reconciliació amb el dia. La Blanca es pintava els ulls, però es feia la ratlla torta, cosa que feia molt mal efecte. Què pot dur a algú a la necessitat de pintar-se els ulls malgrat que no tingui esma per fer-ho correctament, és un misteri que se m’escapa. Em direu “oh, és que estava malament del cap”. No em convenç aquesta explicació. En totes les converses que vam tenir mai m’ho va semblar, que “estigues malament del cap”, tot i que sabia que com jo tenia una malaltia. Mai la vaig veure en un moment dolent, encara que sabia que els tenia. Una vegada, parlant de que jo escrivia, em va dir “es un do”. Això em va sobtar molt, perquè ella tampoc sabia si jo escrivia bé o no. Però per ella, només tenir-ne la necessitat ja era un do. Mai m’ho havia plantejat així, mai havia pensat que només el fet d’escriure, sense necessitat de saber si ho feies bé o no, ja pogués ser un do. Jo me pensava que el do era quan ho feies bé! (I per fer-ho bé vull dir viure’n i publicar en paper i aquestes coses.) Escriure com a hobby mai m’ha semblat un do (tot i que per mi mai ha estat només un hobby), però ella no ho veia així, potser perquè com que no escrivia, fer una cosa com aquesta li semblava una activitat envoltada de misteri. Ara, per molt que es penses que era un do, mai va tenir necessitat de llegir el meu blog, i cada cop que ens veiem li havia de repetir l’adreça, cosa que jo feia obedientment, però sabent perfectament que no se’l miraria. Al cap d’un temps ens va dir que havia deixat d’escoltar la radio. De fet, això ho vaig saber per casualitat, i no ho vaig relacionar, malgrat que em va estranyar que algú que està tan sol pogués renunciar a la radio.

Les reunions que fèiem van estar aturades durant quinze dies. Crec que va aprofitar aquest dies en que no va veure al grup (sobretot no va veure el monitor, pel que sentia molt d’efecte) per acabar de deslligar el dèbil llaç que l’unia amb el món i les persones del seu voltant. Un dia, es va aixecar al matí i es va arreglar, com si volgués sortir de casa. Però no va sortir per la porta. Vivia en un sisè pis. Es va esclafar contra l’asfalt. Va trigar quatre hores a morir.

Quan m’ho va explicar, el monitor em va dir: “si és el que ella volia...”. De debò és pensava aquell xixarel·lo que allò era el que ella volia? Un no tria està marginat del món. Però, un cop veus que estàs a part, no és tan difícil fer el pas. A mi em va impressionar molt la noticia del suïcidi de la Blanca. No és que fóssim gaire amigues, però sempre l’havia vist més integrada a la realitat del que ho estava jo mateixa. Si ella decidia plegar veles, què podia esperar jo de la meva vida? Suposo que em va impressionar perquè el suïcidi és una cosa en la que pensava molt en aquella època. La vaig començar a admirar, desitjar algun dia se capaç de fer el mateix. Encara ara penso que hi hauria d’haver alguna mena d’ajuda oficial per la gent que ha decidit que no vol viure més, i no haver d’arribar a l’extrem de patiment d’haver de viure quatre hores d’agonia. La mort hauria de ser una cosa dolça. La societat, el sistema, tal i com està muntada actualment, no pot garantir una vida digna a tothom. (I amb una vida digna no vull dir més caritat.) I amb això tampoc vull dir que s’hagi de fer la revolució o intentar canviar el món o res d’això. El món és com és, de la l’única manera que pot ser: una selva. O jugues o no jugues. Trobo que ningú s’hauria d’escandalitzar perquè hi hagi gent que decideixi no jugar més a aquest joc.

dimecres, 24 de juny del 2009

Passant de tot, com sempre

Es clar, com que tu passes de tot...” em diu el meu llibreter quan li dic que una persona s’ha de saber estar sola i no fer el que sigui per tenir parella a qualsevol preu... Qualsevol es podria pensar que, el meu llibreter, que ha tingut moltes més parelles que jo, i que totes li han anat malament (i que la que té ara també li anirà malament), creu més en l’amor que jo, que no m’he exposat impunement als fracassos. Són maneres de mirar-ho, però, si no tinc parella, no és perquè no cregui en l’amor, sinó precisament, perquè hi crec. Hi crec molt. D’una manera absorbent i absoluta, potser hi ha qui en diria que malaltissa... Però no crec que un volcà en erupció es pugui ficar dins d’una llauna. També veig que darrerament, en gairebé tots els meus posts, parlo de ser solter o de tenir parella. Segons el meu llibreter (un altre de diferent), si penses molt en el tema és senyal que... de què, exactament? De que penses molt en el tema? M’atreviria a dir que ha estat casualitat, m’agrada teoritzar i donar voltes a les coses, encara que mai no arribi a res pràctic, però tampoc no vull arribar a res pràctic. “No sóc filòsofa”, em va dir una vegada una amistat internáutica. Doncs em fa por que jo sí que ho sóc, per molt que no sé si m’agraden les connotacions amb què deia aquesta paraula. Es veritat, m’agrada donar voltes a les coses, garbellar-les com s’empassa la sorra entre els dits de la mà. Es clar que és un tema en el que penso, i més ara, però no pas més del que hi he pensat sempre, i de la mateixa manera en què hi he pensat sempre. Només que potser mai ho havia expressat així, però no crec que això vulgui dir res diferent del que la meva manera normal d’expressar-ho vol dir. Ho escric als núvols pensant que allò escrit s’esfumarà. És una manera com una altra de no donar-hi importància i d’arrencar el vol de la paraula escrita.

dilluns, 22 de juny del 2009

La raó de Cassandra

Una cosa que acostuma a passar molt amb els escriptors consagrats (això passa en un grau extrem amb Borges) és que els estudiosos i els simples aficionats el momifiquen. És a dir, que es posen a estudiar cada pet que es va tirar. Passa amb Borges, passa amb Keats, passa amb Kierkegaard, passa amb Jane Austen. Reconec que jo havia maleït a Cassandra, la germana de Jane Austen, per haver cremat moltes de les cartes en que aquesta despullava la seva vida privada: ara penso que Cassandra va tenir raó de fer-ho; segurament hi havia coses en aquelles cartes de les que ningú n’havia de fer res. Malgrat que en el passat jo hagi participat en un d’aquest grups de “momificació” (el de Jane Austen, per exemple), ara no estic d’acord amb aquesta manera de fer. Un escriptor es l’obra que ens van deixar; està bé estudiar-la i potser interessar-se una mica per les circumstàncies en que va ser escrita, que moltes vegades, no dic que no, poden aportar nova llum, i és evident que hi ha escriptors que veuríem molt diferent si no sabéssim res sobre la seva vida, però, l’important és l’obra, analitzar l’obra, estudiar l’obra (o simplement llegir-la si no arribem a més), i no la idolatria del personatge. També dic això perquè voler saber coses sobre un escriptor que t’agrada et pot obligar a empassar-te molts llibres dolents només perquè parlen del tema. No estic d’acord amb cap excusa per a llegir llibres dolents, o mirar pelis dolentes, només perquè mencionin vagament aquell personatge que ens interessa o la seva obra. Si ens interessa el personatge, de fet, és per l’obra que va deixar: és a això a lo que te li has de tirar a la jugular. Un conte que il·lustra molt bé aquest tema és Queremos tanto a Glenda, de Julio Cortázar, que penso que és un retrat demolidor i portat fins a unes darreres i extremes conseqüències del que pot arribar a ser el fenomen fan. Entenem-nos, estic d’acord amb la sana admiració i en passar-ho bé amb tot això compartint-t’ho amb d'altres, però no estic d’acord amb la momificació. Posant-nos puristes, podriem dir que la idolatria és pecat, i francament, hi ha pecats molt més interessants.

dissabte, 20 de juny del 2009

Set de lectors

En això de l’escriptura, fluctuo. Tan aviat estic molt orgullosa del que he escrit com em venen totes les ganes d’esborrar-ho. Sé que l’aliment de la vanitat obtingut de publicar un blog no és res dolent, però tot i així no m’agrada estar assedegada de reconeixement. Ara, és evident que pots enrampar-t’hi, perquè si ho fes tan bé com em diuen algun editor ja m’hauria descobert, i no ha estat pas així. Què vol dir això? Doncs que la gent que pensa que escric bé ho creuen ingènuament i de bona fe, però són gent que no tenen cap poder dins el mitjà. No diré que no tenen criteri perquè, francament, em costa pensar-me que algú que pensa que lo meu està bé no té criteri! Evidentment la gent que pensen que el meu blog és bo hi entenen molt, je je... El que vull dir és que, visito una pàgina literària en castellà, i es parla de premis literaris (sobre paper). Visito una pàgina en català i es parla de premis literaris (virtuals). Diferents idiomes, mateixes inquietuds. La veritat és que veig que n’hi ha que estan més assedegats de reconeixement que jo... el reconeixement que jo vull és que em llegeixin! Una cosa de la que m’adono és que, tant per aquest premis virtuals com pels sobre paper, el més important és tenir la teva xarxa social. Els seguidors del blog que puguis tenir, la gent important que puguis conèixer... Jo, ni tinc seguidors del blog, ni conec a ningú. Ja ho diuen que quan no les pot haver, la guineu diu que són verdes, i precisament jo podria estar dient això de que no m’interessen els premis perquè no tinc oportunitat de guanyar-ne cap... No ho sé pas. Jo de moment sóc feliç publicant els meus posts, que d’acord, llegeix poca gent, però llegeix algú, i no tinc ganes d’entrar en el món de la faràndula... Ara, és evident que no saps mai si et podran venir ganes de lluir un vestit de faralaes...

dijous, 18 de juny del 2009

Els homes que passaven de les dones...

He llegit un parell de textos perpetrats per allò que en diuen el bloomsday... aquest exercici, explicar el que has fet durant tot un dia, és molt i molt típic dels tallers d’escriptura creativa. A mi no m’agrada gaire que em posin deures, per més enrotllat i empàtic amb la resta de blocaires que pugui semblar. Els bloomsday que he llegit, curiosament, són escrits per homes, homes que tenen una companya, però cap dels dos hi té el més mínim diàleg en tot el dia. Hi ha dues possibilitats: o que a la companya això de veure’s retratada per internet no li faci cap mena de gràcia, i que hagin retallat la seva presència expressament, o sigui que ho facin per discreció, el que seria aplaudible, o que l’hagin retallat inconscientment, és a dir, que considerin la seva presència tan insignificant, tan sobreentesa, que no val més la pena ressenyar-la que parlar de política. (Tema, evidentment, que no podia faltar en cap dels dos casos...) I jo em pregunto: viure en parella és això? Arribar a una indiferència tal que sembli que visquis sol? Es només així pels homes o per una dona també és així? Viure amb parella és viure amb un altre cos però anar a la teva? Doncs així, si per algú tenir una parella de molts anys pot arribar a ser això, francament, no em sap pas greu estar sola...

dimecres, 17 de juny del 2009

Previsible coixesa

Deien que en Ronaldinho era tan bo que, fins i tot coix, havia de jugar; quan va ser coix, se’l van treure de sobre de mala manera....

Aviat passarà el mateix amb en Guardiola...

diumenge, 14 de juny del 2009

Els deu manaments

Si algú és observador, s’haurà adonat que totes les meves idees sobre l’escriptura les he tret dels Deu manaments d'un escriptor, de l’Stephen Vizinczey, i que tot el que escrit sobre el tema són les idees d’aquest deu manaments regurgugitades, és a dir, aquestes idees explicades amb les meves pròpies paraules. No és que el copiï intencionadament o que no tingui idees de collita pròpia, però fascinació per la claríssima i contundent exposició de la primera vegada que les vaig llegir, s’ha convertit, a copia d’anys i de lectures, en el convenciment que aquest home té tota la raó. He anat fent meves les seves idees a mesura que he anat descobrint que efectivament, les coses són així i no d’una altra manera. No he tornat a llegir res tan ple de sentit comú com aquest deu consells, i mira que sóc devoradora de tots els manuals sobre com escriure aguts i per haver. I, quant més passa el temps, més coses em diuen i més matisos que m’havien passat per alt hi descobreixo. No vull dir que per haver-me après de cor aquests consells m’hagi de convertir necessàriament en una gran escriptora, però, si que si mai arribés a alguna cosa, és evident que molta part de l’èxit l’hauria d’agrair a aquest text i al fet d’haver-lo trobat a temps.

divendres, 12 de juny del 2009

La realitat

La realitat és la més xerraire de les veïnes xafarderes...

dijous, 11 de juny del 2009

Single

En un zoo de Noruega, hi ha sis parelles de pingüins heterosexuals, dues de pingüins homosexuals i dos pingüins (un mascle i una femella) que s’estimen més ser solters. Jo li preguntaria a una d’aquests pingüins solters:

_ Senyora pingüí soltera, sap que avui en dia això de ser solter és pot arreglar?

_ Mira joveneta, és que el meu cervell allotja una part molt petita de la meva massa corporal...

_ Senyora pingüí soltera, sap que ser solter fins fa pocs anys estava molt mal vist?

_ Mira joveneta, és que em passo el dia a l’aigua i tinc les idees un pèl remullades...

_ Senyora pingüí soltera, quan farà un cop de cap?

_ Mira joveneta, jo tinc un cap molt dur, i si fes un cop de cap...

Ja veig que no en traure’m pas l’aigua clara, i això que la senyora pingüí soltera s’hi passa tot el dia, a l’aigua. I, passen els anys, i la pingüí continua sent soltera. Es tracta d’una tria? O d’una imposició lliurement escollida? Però la senyora pingüí soltera no s’hi amoïna, perquè ara als pingüins solters se’ls anomena “singles”, i les simpàtiques cases anunciadores hi pensen molt a l’hora de fer-los ser blanc de les seves rialleres campanyes. De fet, això era l’únic que li mancava a la senyora pingüí soltera per sentir-se presa en consideració; si pot gastar com els altres, quina importància té que sigui soltera?

dimecres, 10 de juny del 2009

Aportació espiritual

No heu sentit mai allò tan típic de “tinc una feina de merda que no m’aporta res” (a part dels diners del sou, s’entén). Jo mateixa és un frase que dec haver deixat anar un munt de vegades... Però jo em pregunto... d’on traiem els humans de classe baixa la rocambolesca idea que la feina ens ha “d’aportar” alguna cosa? Qui ens hem pensat que som?

dimarts, 9 de juny del 2009

Valors

Davant la milionada que s’ha pagat per un futbolista el pare i representant del qual és predicador d’una esglèsia cristiana, un comentarista esportiu diu innocentment que aquest bon home deu haver amagat la Bíblia a l’hora de signar un contracte tan indecent... realment, em sembla que aquest comentarista no ha entés el que és la Bíblia...

dilluns, 8 de juny del 2009

Des de la barrera

He escoltat per la radio que, amb la proliferació de l’activitat de fumar porros entre el jovent, precisament els fills dels hippies dels 70 que no ho veuen amb mals ulls, aquesta mainada seran susceptibles de patir trastorns psiquiàtrics greus en el futur, quan siguin grans. Em fa molta gràcia que el “càstig” que espera a aquest infractors de les normes siguin la mateixa malaltia que jo tinc, jo que mai m’he drogat. I no m’he drogat precisament perquè a l’institut estava “a part”; els enrotllats se n’anaven a fumar porros d’amagat, cosa de la que els marginats i els empollons n’estàvem exclosos. Ara, la gent de la meva edat que és enrotllada i té algun calé, va a festes i a discoteques on s’esnifa, es fuma i es prenen pastilles; no són drogaaddictes, són simplement gent enrotllada i integrada a la societat que saben “passar-s’ho bé”. Precisament a mi mai m’han ofert droga perquè ja es veu d’una hora lluny que no estic “en sintonia” amb aquestes coses, que no estic integrada al món que m’envolta. Tampoc es que em pensi que començar a prendre drogues ara, als meus trenta i pocs anys, els hagués d’anar gaire bé a les meves paranoies. (Dic paranoia en el sentit psiquiàtric, no en el sentit de pensament ocurrent amb que es fa servir de vegades “paranoia” a la xarxa.) No n’he pres i no em sap greu no haver-ne pres, no em penso que m’hagi perdut res; només que m’agradaria no tenir per motius genètics la mateixa malaltia que desenvolupa la gent després d’anys d’haver-se estat intoxicant, sense haver-ho fet mai; em sembla una putada, i de les grosses.

diumenge, 7 de juny del 2009

Bucle?

És evident que tinc un problema amb la meva addicció a comprar llibres... no és que no els llegeixi, però en compro a molta velocitat, i els llegeixo molt a poc a poc. A més, sospito que tinc una idea una mica massa elevada del que sóc capaç de llegir a la pràctica, tinc una visió idealitzada de mi mateixa com a lectora, voldria abarcar-ho tot i a l’hora de la veritat no m’interessa llegir-ho tot; vull dir que hi ha llibres que, claríssimament, només els he comprat per tenir-los, per posseir-los, perquè en sóc col·leccionista... Penso que els hauria de llegir, però... és poc realista pensar que ho faré, malgrat que els llibres t’esperen. Necessito comprar llibres per a un àpat de set plats amb entrant, postres i ressopó i en canvi llegeixo com un menú degustació de racions minúscules... El més bo del cas és que, desesperada, he intentat buscar a internet informació sobre l’addicció a comprar llibres i... m’ha sortit el meu propi blog...

divendres, 5 de juny del 2009

Per a ortografia i degustació

L’ortografia no fa el talent, però això ho deia un que no tenia talent i que a més feia moooltes faltes...

dijous, 4 de juny del 2009

Fins que no es “demostri” el contrari

Si una persona és al carrer tirant –posem un exemple a l’atzar- aneguets de goma, i no hi ha ningú més que tiri aneguets de goma, i a mi em buida un ull un aneguet de goma, representa que jo haig de respectar la presumpció d’innocència del qui tirava aneguets de goma? Es que a mi aquestes argúcies legals em desconcerten, francament... (Perquè és això el que he sentit per la radio: que s’ha de respectar la “presumpció d’innocència” dels que tiren aneguets de goma!)

dimecres, 3 de juny del 2009

Anar al trot abans d’anar al galop

No sé què pot semblar el meu desig de no publicar peti qui peti. Potser sembli que no sóc ambiciosa, quan és justament el contrari. Una vegada vaig llegir que, per un autor no consagrat, el més difícil no és publicar un primer llibre: el realment difícil és publicar el segon o el tercer! (Sobretot si els primers no han tingut èxit.) No voldria per res del món que em passes això: publicar una merdeta peti qui peti només per poder dir “he publicat” i quedar-me encallada aquí per sempre més. Quan publiqui, vull estar segura que ho faig perquè el que he escrit s’ho val, i una persona que hi entén ha decidit arriscar-hi els seus diners pensant que els podrà recuperar, o sinó pensant en el prestigi que això li donarà, i que això sigui veritat i que hi hagi una possibilitat real d’èxit literari basada en la qualitat del que he escrit, no en els meus encants personals. (Que ja sé que són molts i variats, començant per la meva llarga cabellera ros platí natural... Sé el que deus estar pensant: té una llarga cabellera ros platí natural i no publica? Doncs sí, ja veus, tinc una llarga cabellera ros platí natural (sic) i no publico... quines coses, eh?) I que l’editor que hagi apostat pels meus escrits una vegada ho pugui tornar a fer més vegades per que la primera cosa que vaig publicar no la vaig publicar quan no estava preparada per fer-ho. No crec que s’hagi de tenir pressa a publicar, i més quan, avui en dia, amb això dels blogs, es poden desfogar moltes urgències comunicatives. Del que s’ha de tenir pressa és d’aprendre a escriure bé, i això és una cosa que s’aprèn sense presses...
(Avís per a despistats: no refiar-se massa d'això de la “llarga cabellera ros platí natural” a l’hora de reconèixer-me... es tracta d’un recurs literari!)

dimarts, 2 de juny del 2009

Indignació i consideració

Que què en penso d’aquest text que he publicat? És un text que, encara que m’hagi impactat, no m’ha sorprès. Era d’imaginar que molts llibres es parien així, ja m’ho va dir un comentarista del blog fa temps... Són llibres que, com els llibres de Sant Jordi, estan pensats expressament per gent que no llegeix... Com a mínim puc dir amb orgull que jo no compro llibres d’aquest... I no és que ho sàpiga: “mira, aquest llibre ha estat fet així”. No. És que sé qui són els autors que no ho fan així. Pel camí pot ser que en perdi algun que val la pena i que se m’escapa, es clar, però mai m’enllaussaran un llibre per “gent que no llegeix”. (Com a mínim de ficció, perquè ara mateix recordo que em vaig comprar el llibre d’en Bassat, i...) I no dic que no sigui legítim que existeixin aquest llibres; al cap i a la fi, perquè aquest són un negoci pot haver-hi lloc pels altres, això ja ho he dit moltes vegades. Però, malgrat que sàpiga que si hi són deu ser per alguna cosa, em continuen sulfurant, i trobo que que es facin coses com aquestes és un insult a la intel·ligència dels lectors. Però es fan, i són un negoci. Com a mínim durant uns mesos: no crec que cap llibre d’aquest es pugui convertir en longseller... I estic segura que moltes vegades se’ls han de menjar amb patates... Em sembla que és aquell model de negoci basat en vendre molts exemplars durant un període curt de temps (quan el llibre es novetat) i que ningú n’espera res més. Jo tenia entès que aquest model de negoci es feia amb pastilles per aprimar entre les classes humils als països subdesenvolupats, que es fa molta propaganda i es posa de moda i tothom s’ho compra i quan es veu que no funciona tothom ja s’ho ha comprat. Vindria a ser una cosa així... Sempre m’havia fet por, a mi, això, escriure un llibre i enviar-lo a una editorial i que me’l refessin. Em feia por tant per si consideraven que estava mal escrit com per si consideraven que no era prou “comercial”. Ara amb el blog, això ja no em fa por, perquè publico exactament el que jo vull, amb les meves pròpies limitacions, i tothom sap com escric i fins allà on arribo, o sigui que ja no seria possible per una editorial publicar un text meu “manipulat”. (Es clar que potser hauria de fer que algú em corregís les faltes...) L’ortografia no fa el talent, jo sembla l’havia menystingut, però m’adono que si s’aspira a ser llegible s’ha de tenir cura de la presentació, i la presentació inclou repassar les faltes. Repassar les faltes és una manera de ser educat amb el lector... Però un text sense faltes d’ortografia no és tampoc necessàriament un bon text, encara que té més probabilitats de ser-ho, això s’ha de reconèixer. I a més, a mi també m’agrada més llegir els textos sense faltes. Suposo que el domini aquestes coses constitueixen allò que en diuen “la competència” de l’escriptor. I a mi m’agradaria ser més competent del que sóc en aquest aspecte. Però, en qüestions d’estil, no permeto que ningú s’hi fiqui, per bé que sé que també tinc les meves limitacions, i tot i que més d’una vegada m’han dit que hauria de consultar un corrector d’estil; m’estimo més fer-ho més toscament, però a la meva manera, abans que algú altre hi posi el nas. Ara, una cosa sí que m’ha quedat clara: si el món editorial funciona així, em sembla cada vegada més clar que anar a una editorial amb el meu exemplar sota el braç no és el meu camí, per més que ho hagi fet en el passat. I, una altra cosa, la manera com l’autora en aquest text ha accedit a “publicar” lliga molt amb tot allò que jo vaig explicar dels cursets d’escriptura creativa, que tot es basava en l’amiguisme i en conèixer la gent adequada. (En el “si ets amic meu et puc ajudar”.) Pagant, Sant Pere canta. I és més, sé exactament de qui m’hauria de fer amiga si volgués publicar per sobre de tot. Ja dic, mai no es pot dir d’aquest aigua no en beuré, però de moment aquest no és el meu camí. Per no parlar de que no crec que estigui preparada per publicar res, encara.

dilluns, 1 de juny del 2009

Sobre això d'ajuntar lletres

«Conec una història que val la pena d’explicar. Va d’un llibre gruixut i d’una escriventa. L’escriventa, quan encara no es pot considerar com a tal, fa un màster d’escrivència aplicada impartit per gent que remena cireres. Fa coneixences, que per a això paga el quilo que val el màster, i algú d’aquests remenaires de cireres, que treballa en una editorial d’anomenada, li fa una proposta: escriure un llibre.

Som-hi, doncs. Ara bé: el tema, el proposa l’editorial: s’enquadra en un gènere que en el mercat actual té molta tirada. Li fixen l’ambientació, li posen a disposició un equip d’investigació per ordir la trama sense paranys, i li donen un termini de pocs mesos per presentar el que abans se’n deia el manuscrit. Que no es preocupi, on no arribi el talent, hi arribaran els correctors, que no seria la primera vegada que han de rescriure el desideràtum de torn que els cau a les mans.

La futura escriventa, que desconeix l'existència dels pronoms febles i dels punts i comes, però que té una Lucía Etxebarría a dintre a punt d’explotar, fa anys que somia en la seua gran oportunitat. Com també fa anys que es presenta a centenars de concursos amb textos esmenats per les amistats més lletrades, que han hagut de fer mans i mànigues per volatilitzar les carretades de faltes d’ortografia que hi llueixen en tota la seua esplendor. Oh, és que el corrector del word això de l’”em/hem” i del “per que/per què/ perquè” no m’ho ha detectat, tampoc no deu ser tan important.

La noia té empenta, això no se li pot negar, així que accepta els tractes amb les galtes enceses i treballa de sol a sol durant els mesos acordats per parir el llibre gruixut de què parlo. Si hem d’esmentar el tema econòmic, tenim que per tota la feina l’import són mil i tants euros, i els drets de tota la pesca, per a l’editorial. Si té èxit, ja en parlarem. Ja pots tancar la boca.

El cas és que el llibre ja fa uns mesos que volta pels puestos, avui l’he fullejat, i puc afirmar que té punts i comes i pronoms febles. Quan va sortir, recordo que l'editorial li va dedicar una faixa publicitària en un diari que deia una cosa com: l’escriptora revelació de l’any. I tanta revelació: per mi, descobrir com es fan els llibres avui dia a través d'ella, sí que ho ha estat, i de ben sonada.»
oportunitats / Va de llibres / dijous, 6 de desembre de 2007

(extret del blog Registres Particulars)