dimarts, 30 de desembre del 2008

Any nou, vells propòsits

S’acaba l’any 2008 i suposo que és moment de fer balanç. Un any més. No puc dir que hagi estat un any dolent (he trobat feina), tot i que moltes coses no han sortit com voldria. Però, suposo que s’ha de ser optimista i destacar el positiu que hi hagi pogut haver, i que hi ha hagut, és clar. Sóc igual de pobre que fa un any, i, amb algunes comptades i honroses excepcions, estic igual de sola. No he complert el propòsit que em vaig fer l’any passat de fer alguna cosa seriosa amb la meva vida, ni el que vaig fer fa dos anys de llegir el Quijote, ni el que vaig fer l’any passat d’escriure alguna cosa a part del blog... L’únic que he complert ha estat el de llegir poesia. Però ara resulta que la poesia s’ha convertit pràcticament en l’únic que llegeixo, i suposo que els extrems tampoc són bons. Però llegir poesia m’està ajudant a “capturar imatges”, i això crec que és important si vull escriure. De totes maneres, si d’alguna cosa m’he adonat aquest any és que més important que escriure és poder guanyar-se la vida i ser mestressa del propi destí. Aquesta continua sent l’assignatura pendent i el repetit propòsit que em faig per l’any nou: ser capaç de guanyar-me la vida. Ja no dic escrivint, però sí fent alguna cosa que jo sigui capaç de fer i que no m’agredeixi espiritualment, com si que han fet algunes feines que he tingut, tot i que m’imagino que si tu que llegeixes això ets una persona que treballa suportant una gran pressió i te’n surts, passaràs per les meves ratlles més aviat amb menyspreu de lo bleda que sóc. És veritat. Sóc una bleda a qui no se li posa bé que la cridin o que la humiliïn o que l’exprémin fins a l’esgotament, i suposo que això és un problema alhora d’empassar tal i com s’ha d’empassar avui en dia en algunes feines. I parlo de feines de fàbrica o d’oficina, no feines d’extractor de cru en una plataforma petrolera al mig del Bàltic. En fi. Que fer-me gran és la meva gran assignatura pendent.

També aquest any, ara blocairement parlant, vaig pensar-me que volia deixar d’escriure el blog, així de radicalment i per sempre, però la conseqüència és que el meu blog va desaparèixer, però que en tinc un altre mig amagat en el que ja m’he adonat que no deixaré d’escriure de moment, encara que passi dies en blanc... En conclusió, puc dir que blocairement parlant no tinc remei... Suposo que es tracta d’un entreteniment inofensiu, tot i que és una cosa més additiva del que pugui semblar, i també em penso que haurem d’esperar alguns anys perquè algú estudiï si és perillós... De totes maneres, si és perillós per la salut mental em sembla que per mi això no representa cap problema... Vull dir que ja no vindrà d’aquí...

A part d’aconseguir recursos materials i de fer el blog, hi ha un altre punt en el que flaquejo, i és el de relacionar-me amb els altres persones. Aquest no crec que deixi de ser una assignatura pendent, o sigui que no faré cap propòsit en aquest sentit. Només demano públicament que, si algú no vol ser amic meu, no m’escrigui dient-me que no vol ser amic meu. Hi ha altres maneres de fer-se fonedís, i molt practicades per les meves ex amistats, precisament. No hi ha perill de fer-se amic d’algú per intercanviar quatre cartes superficials, això és una cosa que hauria de ser més coneguda. Tot i que jo m’he fet amiga de gent intercanviant cartes, però no eren superficials ni tampoc eren quatre, i hi havia una afinitat real com més tard s’ha comprovat. Sí senyor, és veritat, gràcies a Internet i al blog he trobat gent amb qui tinc afinitats i coses en comú en el món real. Si sóc capaç de mantenir aquestes relacions ja és una cosa més discutible, però per descomptat que procuraré no repetir errors del passat. No vull fer propòsits en aquest sentit, que sigui el que hagi de ser, que no hi hagi gaires sorpreses, i a poguer ser, que el futur porti coses bones...

Brindo amb tots vosaltres per un 2009 ple de prosperitat, de salut, i de gent que us estimi!

diumenge, 28 de desembre del 2008

Reis anticipats

Amb en Roderic havíem treballat junts. Érem molt joves, i es tractava de donar copets amb un martellet de fusta a tot de taps de suro al capdamunt d’unes petitíssimes ampolletes de perfum que anaven sortint pel tapís mecànic. Una feina molt creativa, com us podeu imaginar... però mentrestant fèiem grans xerrades. En Rodi estudiava un curs nocturn, en aquella època, i de vegades venia tan adormit que jo havia de fer part de la seva feina. Un dia vaig donar el copet a dos mil ampolletes jo sola! “El dia que sigui ric”, em va prometre, “t’ho compensaré”. En Rodi era espavilat, però, francament, mai em vaig imaginar que es pogués arribar a fer ric... Fins que, l’altre dia, disset anys després d’aquell hivern que vam passar junts donant copets al tap de suro de les ampolletes, me’l vaig trobar. I m’ho va confessar: s’ha fet ric! El cas és que encara se sent en deute en mi per haver-lo ajudat a compaginar la feina amb els estudis, i per compensar-me, com que n’és molt i molt, de ric, ha decidit regalar-me un viatge espacial. Sí, sí, com ho sentiu. En Rodi em paga tots els bitllets que siguin necessaris perquè jo i l’acompanyant que jo triï puguem pujar en una nau espacial i fins i tot sortir a fer una passejadeta per fora de la Terra. No cal dir que em fa molta il·lusió, i que estic molt impressionada de que es pugui permetre regalar-me una cosa així. “Tu vas invertir en mi”, em va dir, tot convençut. (Ara parla com un home de negocis.) Jo no crec que fes res especial més enllà del que tothom hagués fet per un noi tan simpàtic (i que m’agradava una mica, perquè no confessar-ho), però en fi, si ell ho diu, no serè jo qui li desfaci aquesta il·lusió... Només hi ha un petit problema a l’hora d’emprendre el viatge espacial: s’ha d’estar en forma i pesar com a màxim x quilos. A bastament és conegut pels lectors d’aquest blog el meu sobreprès... Jo peso x+20 quilos, i així, es clar, no em podré encabir mai en el vestit espacial! Cap problema, en Rodi m’enviarà una dietista i un cuiner xinès a casa perquè ho arreglin (es veu que és en la cuina xinesa on la verdura és més bona). Posar-me en forma de depèn de mi, o sigui que ja puc sortir a caminar...

Què voleu que us digui, jo preferia anar a Bath a seguir la petja de la Jane Austen... a mi això dels viatges espacials mai m’ha fet ni fred ni calor... i perdre pes... se’m fa una muntanya, francament... Però em veig obligada a acceptar perquè li fa tanta il·lusió! (A més tampoc és qüestió de portar la contraria a algú tan rematadament ric, no trobeu?) Ai, Rodi, no haguéssim quedat en paus igualment amb una ampolleta de perfum? (Però que no fos de la marca de la que premíem els taps, es clar!)

dijous, 25 de desembre del 2008

Manilles per Nadal

Ahir vaig sentir per la radio la nadalenca noticia que un professor de filosofia havia estat detingut en un aeroport acusat d’impedir que un avió s’enlairés per haver-se enfrontat a uns policies que duien emmanillat a un immigrant que estaven deportant. Suposo que la noticia té uns matisos que jo no conec i que la detenció d’aquest home deu tenir la seva lògica, però, tal i com la vaig sentir explicada, semblava ben bé que això de ser professor de filosofia, això de tenir l’ètica suficient per protestar davant una situació injusta, fos cosa de tarats, de gent no gaire ben adaptada a la realitat. Evidentment, qualsevol caixera de súper, amb els seus pocs estudis, sap que mai s’ha d’enfrontar a la policia, i molt menys per ajudar a ningú. Tothom amb dos dits de front ho sap, això. Només un professoret de filosofia, algú amb més estudis que la resta, pot viure tant en un món de fantasia que se les doni de cavaller. Si m’ha impressionat aquesta noticia és perquè ve a donar la raó a la gent normal i corrent que se’n riuen de la lectura i del coneixement, i que pensen que això d’estudiar és cosa d’amargats. (Una vegada vaig llegir en una revista femenina que els intel·lectuals es conformaven amb dones lletges per sota de la mitjana...) Els ve a donar la raó quan pensen que els que han estudiat filosofia no són d’eixe món, i es creuen en dret a menysprear-los. “Jo no sóc professor de filosofia, però a mi mai no em detindran per intentar ajudar a ningú”, poden pensar. I tindran raó. En aquest món, i tampoc els que estudien tant ho haurien d’oblidar, el que cal de debò és saber procurar per un mateix...

Nadal, un any més

«Un any més, és Nadal, dia de pau i germanor, i s'imposa escriure alguna cosa que no sigui gaire carrinclona. Si crec en el Nadal? Crec en tot el que faci que el món vagi endavant. El consumisme rampant, la publicitat salvatge, són elements que mouen la nostra societat, donen feina a la gent, i en general, aporten benestar i prosperitat. Per això no ho veig com a cosa negativa. A més, el Nadal, amb tot això de comprar-se regals, ens fa aflorar l'instint depredador que tots portem dins, i està bé que el que "cacem" no sigui per nosaltres mateixos, sinó per fer feliç a una altra persona. En el fons, sóc una tótila i m'encanta el Nadal, però també m'agradaria que la prosperitat fos per tothom i no només per una quants escollits d'uns quants països escollits. És bonic tenir la obligació de ser feliç un dia a l'any, encara que sigui una felicitat basada en els baixos instints d'afartar-se i gastar. Però també és obligació estar amb les persones estimades, i això no és un baix instint. Us desitjo a tots que hagueu tingut com a mínim una persona estimada amb qui compartir-ho. (Què, m'ha quedat carrincló? Suposo que és inevitable... Deu ser l'esperit del dia!) Bon Nadal a tothom! »

Això ho vaig escriure l’any passat i encara ho penso. Aquest any estic més trista, però, i m’adono del mateix sense tan d'optimisme. Devia estar contenta quan ho vaig escriure, però no n’era conscient en absolut. Aquest any la felicitat aliena no m’il·lusiona, sinó que em rellisca. Alguns dels programes que fan a la radio per Nadal són per agafar urticària. Ni vull estar contenta, ni m’importen una merda la pau i la germanor. El Nadal és trist sense tu.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Escalfor nadalenca

Per què escriure, si tot està dit ja, i tan bé?” Per què menjar, si ja vam menjar ahir? Perquè tornar a sortir al carrer sota les llums de Nadal, si ja ho vam fer l’any passat? Perquè respirar... un altre cop? Jo, que pretenc “escriure”, fa molt temps que sóc conscient que tot ja està escrit, que tot ho han dit abans i molt més bé persones que hi entenien molt més que no pas jo... Malgrat tot, continuo teixint la meva teranyina, a poc a poc, esborrant d’aquí i d’allà, compactant amb parsimònia la bola de neu... Crec que tothom té dret a una bola de neu pròpia, encara que nevi i ja hagin caigut del cel infinitud de floquets... Sí, tot està escric, però ho han escrit altres; jo no he escrit, encara. Vull fer-ho, vull escriure-ho amb la meva pròpia mà, amb la meva pròpia mirada entelada, amb el pes infinit que tenen per mi totes les coses; vull un granet de sorra propi en la nostra infinita platja de paper y paraules...
Com deia León Felipe, el meu León Felipe, encara ningú ha anat cap a Déu pel camí que jo hi vaig...

dimarts, 16 de desembre del 2008

Enquestant als enquestats

Des d’un mes abans fins al dia de l’aniversari del meu inici com a blocaire, vaig lluir al blog una petita enquesta sobre la continuïtat d’això que em duc entre mans, el blog. La resposta “no m’interessa que continuï per res”, sé qui la va marcar, i perquè ho va fer, per tant, la desestimo. Fet això, ens queda que van contestar a l’enquesta 9 persones, 3 al bessó català i 6 al castellà. (Moltes gràcies a tots!) En total, dues persones van votar pel meu estil incomparable (sic) – estava dit no sense ironia, tot i que sé qui va votar ho va fer de bona fe-, tres pels llibres de que parlo de vegades (que jo esperava que seria la resposta més votada, tot i que jo no em referia a la manera com em parlo, sinó a la qualitat dels títols escollits en sí. Parlant de llibres bons, no és difícil dir coses que interessin.), i quatre vots per “alguna raó inconfessable que només qui va votar coneix” (tot i que una d’aquestes persones havia triat primer el meu estil incomparable (sic), i el dia que vaig publicar el post sobre poesia va canviar el vot... que ja m’imagino qui deus ser... ) Ningú ha triat saber xafarderies sobre la meva vida, ni les meves crítiques... Sembla que ningú em valora com a tertuliana de futbol, què hi farem... Però jo em pensava que com a mínim hi hauria algú interessat en saber xafarderies sobre mi! I ningú ha votat aquesta opció. Em sembla que tinc uns lectors extremadament discrets... Malgrat tot, aquest és el camí que m’atrau més de seguir d’ara endavant, i el seguiré malgrat que la manca de vots podria ser un clar avís que per aquest camí estic fent el ridícul... La opció que ha tingut més èxit amb diferencia ha estat la de la “raó inconfessable que només jo conec”. Posant aquesta opció només ironitzava, no esperava que ningú la tries... I és la que ha tingut més èxit! Però em sembla que no vull saber cap d’aquestes “raons incofessables”... m’he adonat que saber massa coses del que pensen els altres en relació amb una mateixa no és gens bo. Beneïda ignorància; viuré amb el misteri. Al cap i a la fi, jo també tinc les meves raons inconfessables que només jo conec per continuar escrivint el blog, i que no explicaré, o sigui que per aquest cantó estem igualats... Gràcies a tots per marcar una resposta!

dilluns, 15 de desembre del 2008

Perdonar al dolent

Sé què molts escriptors d’aquest que no venen gaire s’ho pregunten, jo mateixa m’ho pregunto... per què una novel·la com Soldados de Salamina va tenir tant d’èxit al nostre país? No dic que no sigui bona, al contrari, està molt bé. Però és molt senzilla, i no conté grans profunditats psicològiques o poètiques. És una novel·la arregladeta. (Ja sé que per vendre no s’ha d’escriure bé, això ja ho sé. De fet, aquí la sorpresa seria que s’hagués venut una novel·la ben escrita.) Està ben escrita, però res més del que escrigui Javier Cercas passarà a la història. Com tants d’altres, ha tocat la diana una vegada, i encara és pregunta què va fer diferent. Per què aquesta novel·la sí? Jo diria que aquí la paraula clau no és “l’èxit”, sinó “l’èxit al nostre país”. Un país on durant 40 anys hi va haver una dictadura. Un país on es va fer una transició. Un país on, en certa manera, es va perdonar als feixistes, se’ls va integrar a la democràcia sense tallar-los el cap. Exactament el que passa a la novel·la: es perdona la vida a un feixista, a un dels dolents. I la novel·la té èxit, quan és ben sabut que les novel·les sobre la Guerra Civil eren "verí per a la taquilla". No posaria la mà la foc que no sigui l’inconscient col·lectiu d’aquest nostre país el que hagi fet d’aquesta novel·la l’èxit aclaparador que ha estat. En el fons, ho tornaríem a fer.

* * *

(escrit el 28 de gener del 2016)

Ja ho sé, ja ho sé que hi ha coses que són imperdonables.

Però, què vull dir amb el post? Què és el més important?

Viure en pau.

* * *

També voldria dir que em vaig equivocar com a futuròloga: Anatomía de un instante és tan o més bona que Soldados de Salamina, i també ha tingut molt 
èxit. I també crec que apel·la a aquest inconscient col·lectiu que vol la pau.

Flama

Escriure no només com a arma per calar foc al passat; escriure com a torxa per il·luminar el futur...

divendres, 12 de desembre del 2008

divendres, 5 de desembre del 2008

Amistat escrita

En un llibre de poemes de Villon, el traductor diu que s’ha enamorat d’aquesta poesia, i que el seu autor hagués pogut ser per ell “un amic”. Això ho diu un professor universitari. Tenint em compte que Villon era un personatge dels baixos fons (que delinquia!) m’agradaria saber quants amics dels baixos fons té, aquest professor universitari, a la vida real. Als poemes de Villon ja es veu, de quina mena eren els seus “amics”...

O com l’escriptora que parla amb entusiasme de la persona que era Virginia Woolf, i es fa amiga dels seus familiars vius perquè mai la podrà conèixer... no sap que Virginia Woolf era una arpia, capaç d’escampar d’una amiga seva a les seva esquena que feia pudor? N’hi ha mil exemples, de les seves incisives perles, i això de cap manera queda transmès als seus escrits, on l’amistat, al contrari, s’hi presenta com una cosa bastant idealitzada...

Suposo que res més fàcil que pensar-nos que, tal i com escriuen aquestes persones, estaríem orgullosos que fossin amigues nostres. Jo, de fet, abans també havia comès la ingenuïtat de desitjar ser amiga d’algun dels autors que havia llegit: no n’havia conegut cap en persona.

Des que sóc en això dels blogs, però, he pogut comprovar un parell de vegades l’adequació text-persona. I haig de dir que no té res a veure. Et pots pensar que com t’agrada com escriu algú, aquesta persona t’apreciarà, i com és evident, t’emportes una decepció. Si això ja passa als blogs, on la gent que escriu no és professional (encara que n’hi ha que ho facin realment bé), com no ha de passar amb els autors consagrats, plens de recursos per dotar als seus textos d’un atractiu que no tenen com a persones. Què li va passar a De Quincey amb Wordsworth? Es pensava que perquè l’admirava ja serien amics, i la seva amistat va acabar com el rosari de l’aurora, com Ícar que es va acostar massa al sol... Per tant, m’ho dic a mi mateixa, compte amb els desitjos ingenus d’amistat... Una cosa són els textos i l’altra molt diferent la vida social. Convé tenir-ho clar...

dijous, 4 de desembre del 2008

La primera ley positrònica

Isaac Asimov va crear Les tres lleis de la robòtica, perquè fossin implantades al cervell positrònic dels seus robots i aquest no poguessin triar de no obeir-les, pel bé dels seus creadors, la tant conspícua “humanitat”.

La primera llei diu:

“Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.”

Un robot no pot triar no complir-la, és un esclau. El que s’acaba de concloure aquí és que el que diferencia un humà d’un robot és el lliure albir, que un humà pot triar de no complir això que sembla tan raonable, i que semblaria que ha de ser llei tant per humans com per robots. I que pels en humans “en teoria” és llei, però a la pràctica... Perquè els humans tenim poder sobre els nostres actes, podem triar, per tant, el que ens diferencia dels robots esclavitzats i ens dóna poder sobre nosaltres mateixos i sobre els altres és el fet que tenim la possibilitat d’escollir lliurement l’acció de fer mal a un altre ésser humà...

dimecres, 3 de desembre del 2008

Jo també ho vull intentar

Un post em fa pensar: diu, què és la poesia? Jo afegiria, què és per mi la poesia? Em sembla que molts cops ho he dit: per mi la poesia és com una pregaria laica, i fins i tot de caràcter agnòstic. No és resar a algú, no és resar per demanar res. Es resar per aconseguir una mica d’harmonia, per tenir pensaments que encaixin amb aquella cosa anhelant que tenim a dintre. Es clar que llegir una bona poesia no és com si algú ens estimes, no és com si algú ens toqués, però és el que més s’hi assembla; et toca l’ànima. Jo crec que la poesia és això, posar collarets a la desesperació, pentinar trenes a la misèria. Belles paraules, belles imatges, però sobretot, emocions expressades.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Una frase antediluviana

Recordo una vegada, ja fa anys, fullejant la revista Lecturas, vaig llegir una entrevista a la Mercedes Milà en què deia que la clau de la felicitat era tenir una escala de valors posada en les coses petites. En aquell moment no sortia per la televisió i tenia un xicot (deu anys més jove que ella, però que semblava que se l’estimava). En aquell moment aquella frase em va dir alguna cosa, i me la vaig apuntar. No fa pas tant, rebuscant a la llibreta de frases alguna frase per posar al blog, me la vaig trobar: “Tenir una escala de valors posada en les coses petites”, Mercedes Milà. I francament, vaig pensar que si posava això al blog, tenint en compte la seva fulgurant carrera televisiva, perdria tota la meva credibilitat i més d’un o d’una se’n riuria de mi. Com pot tenir “l’escala de valors posada en les coses petites” una persona que surt per la televisió? I en el programa en què ho fa, precisament, on el que compta és la merda que es puguin tirar els uns als altres i no “les coses petites”, precisament. (I que consti que jo l’admiro molt, a la Mercedes, sobretot perquè trobo que és una gran cosa que una dona amb la seva edat i els seus pocs cabells aconsegueixi sortir per la televisió. Això vol dir que la seva capacitat per fer que els concursant es tirin merda els uns als altres és realment espectacular, que està per sobre d’un físic poc televisiu. Un gran mèrit, ja dic.) Però, apart d’això, jo sempre he pensat que sortir a la televisió no és un mèrit, sinó una vanitat, i que és evident que algú que surt per la televisió no té una escala de valors posada “en les coses petites”. Per tant, mai se m’ha acudit treure al frase a passejar. Però el que em fa aquest cas realment és reflexionar com, quan no tenim massa res, podem dir amb veritat que tenim “una escala de valors posada en les coses petites”, però quan se’ns ofereix la possibilitat de tenir alguna cosa que considerem important som capaços de tirar els ideals per la borda i aferrar-nos a la merda que calgui. En això, no crec que el de la Mercedes Milà sigui un cas únic, i que ens podria passar a tots. Em podria passar a mi perfectament. Jo sempre he pensat que vull ser escriptora, no pallasso, i que no aniria segons on a promocionar un llibre meu... però es clar, tampoc no tinc cap llibre a promocionar. Si el tingués, potser veuria les coses d’una manera molt diferent, malgrat el que pugui pensar ara. Sé que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, perquè llavors passa el que passa... i les paraules no sempre se les emporta el vent.