Les nines de famosa es dirigeixen al portal...

Amb tota aquesta murga del canvi d’hora, no entenc perquè no surt una secta que propugni fer les coses a la mateixa hora que les feies en hora vella: es a dir, si et llevaves a les 8, ara llevar-te a les 7, que serien les 8 a l’hora vella; la mateixa hora que t’aixecaves cada dia. Si menjaves a tal hora, menjar a tal altra per coincidir amb l’hora vella; la mateixa hora a la que menjaves cada dia. I així anar-ho trampejant fins que tornin a canviar l’hora i els teus horaris coincideixin amb els “oficials”. Ja ho sé, ja ho sé: si has d’anar a treballar o a l’escola, una cosa així és impensable. Però de debò que m’estranya que en un món on cada cop hi ha més moviments, organitzacions i grupuscles, no sorgeixi cap secta (o grup del facebook) que ho propugni...

A robar que són dos dies...

En un llibre dels que tinc per casa vaig llegir una frase de Flaubert que ara mateix no trobo que venia dir una cosa així com que s’hauria d’educar a la gent de classe alta perquè fossin capaços de governar justament. Que el problema realment és que els que dirigeixen tenen molt poca cultura. I qui diu poca cultura diu molt afany de lucre. Però suposo que en un país on qui més qui menys va a fer hores en negre i defrauda a la seguretat social, no tenim cap dret a queixar-nos de que els nostres dirigents posin la mà la caixa. De debò no se’ls podria ensenyar als polítics que no han de robar? Això només se’ls podria ensenyar si el poble no robés. Però si el poble veu que els polítics roben, com li pots demanar que no robi? Això és el peix que es mossega la cua. Qui ha de començar a donar exemple? Qui ha de començar a fer les coses bé? Els polítics no ho faran, perquè són un reflex de la corrupció del poble. El poble no ho farà, perquè si veu que els polítics roben seria d’enzes quedar-se enrera... Per què no fem un concurset a veure qui roba més? Podríem donar medalles... Ben condecorats per a cada malifeta econòmica, sortiríem al carrer ben orgullosos, i podríem competir per veure qui en té més...: “Jo vaig robar un raspall de dents al súper!”: una agulla banyada; “Jo cobro les hores extres en negre!”: una medalla; “Jo vaig ajudar a requalificar uns terrenys..!.”: triple medalla; “jo vaig desviar uns fons...!”: la creu de sant jordi; “jo cobro subvencions europees pels meus camps erms!”: el tostón de oro! Al final, l’única cosa que estarà mal vista serà robar poc. Robem, robem, que el món s’acaba!

La veritat és dins nostre

No fa pas gaires dies que van fer a Sitges un congrés sobre intel·ligència extraterrestre. Sitges, seu del Festival de Cinema Fantàstic, em penso que és el lloc ideal per celebrar aquesta mena de congressos. Segons sembla, en aquest congrés de demostrava amb proves fefaents l’existència dels extraterrestres (?). La veritat és que a mi el tema m’interessa ben poc. No crec que existeixin els extraterrestres, però, si existissin, em donarien una bona feina? o, millor encara, podria viure sense treballar? m’ajudarien a pagar una hipoteca? Em recomanarien llibres? Jo crec que la gent que espera amb candeletes als extraterrestres tenen alguna carència a la seva vida afectiva que esperen solucionar entrant en contacte amb aquest suposadament atractius i simpàtics éssers. (No dic que jo no tingui carències afectives, però jo no espero que els extraterrestres me les solucionin.) Us recordeu de la peli Mars attacs, de tota aquella gent que anava a rebre els extraterrestres amb un cartellet de Welcome? Es van quedar ben fotuts! Jo crec que seria això més aviat el que passaria si és que existissin els extraterrestres i no pas el contrari. Tot es reduiria a una qüestió de poder: si els extraterrestres fossin més forts que nosaltres, ens espoliarien i ens farien fer el que volguessin; si nosaltres fóssim més forts, els espoliaríem a ells. El contacte ideal que es veia a Star Treck entre dues cultures que simplement intercanvien coneixements és una utopia. O que potser van intercanviar gaire cultura amb els indígenes els conqueridors del Nou Món? I per saber que la cosa es reduiria a una espoliació mútua no cal saber com són els extraterrestres: ni ha prou de saber com som els humans. De debò us penseu que si fossin pacífics voldrien saber res de nosaltres? Però bé, acceptem-ho, jo no hi crec, però pot ser que existeixin. Llavors jo dic: i què? I què? Es que, i què? Canvia alguna cosa això? Em farà tornar rossa? M’aprimaré? Trobaré una persona que m’estimi? La societat humana deixarà de ser una societat jerarquitzada en que uns estan a sobre i uns altres a sota? Deixarà d’haver-hi rics i pobres? Els llibres de la meva biblioteca continuaran sent meus? Jo crec que, abans de buscar efecte i vida intel·ligent a l’exterior, hauríem de solucionar els problemes que tenim aquí, i, primer de tot, abans de plantejar-nos si hi ha vida intel·ligent a l’univers, el que hauríem de fer es assegurar-nos que hi ha realment vida intel·ligent al nostre planeta.

L’art de l’intercanvi

Jo sempre m’havia pensat que estudiar economia no era cosa d’artistes: preocupar-se tant pels diners, uix... sona fins i tot vulgar. A més, havia conegut un parell de persones que estudiaven economia i la seva única aspiració en aquesta vida era entrar a treballar en un banc; no és una cosa que excités gaire la meva imaginació d’artista romàntica, precisament... (Els bancs són l’enemic.) Juntament amb dret, l’economia em semblava una de les carreres més avorrides, la mena de carrera que jo mai no faria.

Però des que escolto tant la radio, i no ho negaré, des que hi ha la crisi, començo a pensar de manera diferent. La primera cosa que em va fer canviar d’opinió va ser una entrevista a una professora de música de la universitat de París: va dir que, abans de dedicar-se a la música, havia estudiat economia per “saber com funcionava del món”. Això em va sorprendre molt. Des de quan estudiar els moviments del capital era “saber com funciona el món”? Jo, per saber com funciona el món, hagués estudiat psicologia, o biologia, o fins i tot antropologia, coses que em permetessin saber com és l’ésser humà. Però ella va triar economia... I és evident que, en un món on has de poder intercanviar diners per sobreviure, potser no anava tan desencaminada: les persones som animals sí, però fets per l’intercanvi; no tot és estimar i les relacions interpersonals, tal i com jo em pensava. Aquesta va ser la primera vegada que em vaig mirar l’economia amb altres ulls. A més, això ho deia una música, una artista, no una directora de banc.

Quan va esclatar la crisi, van florir a la radio les seccions dedicades a l’economia en tots els programes. Ja sé que el nivell és molt divulgatiu i no dona cap idea del que representa el poc lleuger estudi autèntic dels llibrots d’economia, però em va fer sorgir el cuquet. Ara m’agrada molt seguir tots els programes d’economia, encara que sospito que l’economia radiofònica té una mica d’astrologia culta i no és res gaire seriós, però el tema m’interessa: estic començant a pensar que, si hagués d'estudiar ara, potser escolliria economia...

Amb dret a vot

Recordo quan no tenia edat per votar. Els professors, els advocats, els metges, tots anaven a votar i anar a votar feia a una persona democràtica, culta, moderna. Els professionals liberals votaven, en canvi els miners i els escombriaires (per dir un exemple a l’atzar de persona que guanya poc i fa una feina que ningú no vol) passaven olímpicament. Sempre que sento per la radio gent que diu que va a votar, és tracta de gent que ha tingut accés a l’educació, gent culta, gent que ha viatjat. Quan a la radio algú diu que passa d’anar a votar es veu de seguida que és de classe baixa, que té mala dicció, que no veu res més enllà del sou minso que guanya a fi de mes i falta molt poc perquè els de la radio diguin que li fan pudor els peus...

Una vegada, treballant de dependenta en una fleca, va venir la filla de la casa (que no es solia acostar per la botiga per por de que el treball dur li encomanés alguna cosa) i em va dir que ella mai no havia anat a votar, però que ara sortia amb un noi del partit (ja us podeu imaginar de quin partit; també us podeu imaginar per part del noi una pasta gansa), i que el seu xicot se’n feia creus que mai hagués anat a votar, que s’havia d’anar a votar, que era tan important anar a votar... quan li vaig dir que jo sí que votava gairebé cau de cul. Una “blanca pobretona” sense estudis que treballava pels seus pares, sabia que s’havia d’anar a votar!, mentre que ella, que era de casa bona, abans d’enamorar-se mai se n’havia adonat, que això de votar fos important... no s’imaginava que li pogués passar una cosa així... Jo tampoc m’imaginava el prestigi que et pot donar el fet d’anar a votar davant d’algú amb interessos perquè votis... sobretot en època d’eleccions!

Des que tinc el blog, he observat que, entre els blocaires, com a mínim entre els que jo conec, que no per casualitat la majoria són professors, es va a votar. Es a dir, que són persones de nivell amb consciència social a qui no els fan pudor els peus. Jo, com a bona blocaire, i perquè també m’agrada ser com els meus enrotllats amics internàutics, he continuat anant a votar.

El cas és que m’adono que això d’anar a votar té tant de prestigi perquè es practicava a l’antiga Grècia, i ho practicaven els ciutadans. Però tothom oblida que aquest ciutadans tenien esclaus, i que els esclaus no tenien dret a vot. Es a dir, que no votava pas tothom. De debò algú es pensa que quan pot votar tothom aquest vot té algun valor? Jo, que sempre he anat a votar, mai no havia caigut en això... sempre m’havia pensat que votant feia una cosa important, que la cosa tenia valor, però cada vegada estic més convençuda que votar no serveix per res. Sento els polítics en tertúlies radiofòniques i penso que són uns xixarel·los. De debò es pensen que la gent és imbècil? Entenc que cada vegada hi hagi més abstenció. M’estic plantejant seriosament passar-me al bàndol dels que els fan pudor els peus, i deixar d’anar a votar. Per sempre. L’únic problema és que... un país on no es voti em sembla una alternativa molt més tèrbola que haver d’aguantar a quatre xixarel·los trepas i mentiders...

Dictadura de la moda fins i tot en això

Recordo quan va morir a l’Anna. Tots els blogs en van anar plens durant mesos, se li van fer homenatges, es van llegir els seus textos... tothom estava commocionat. Ara n’ha mort la Natàlia, exactament pel mateix motiu, però ningú sembla haver-hi parat esment: no se li faran homenatges, ningú llegirà els seus textos. Ja no està de moda.

Jutjar un llibre per l’escoberta

Rellegeixo el que he escrit més avall, això de no voler llegir a aquest dos escriptors perquè m’han semblat antipàtic l’un i avorrit l’altre quan els he vist o sentit entrevistats, i em ve el cap l’entrevista que vaig sentir a en Bassat. Em va semblar un home sincer, decidit i ple d’energia, i vaig córrer comprar el seu llibre; sentint-lo em vaig pensar de bona fe que podia ser capaç de dir coses interessants. El llibre va resultar completament decebedor. El seu autor se sap vendre molt bé a si mateix, escriu bons anuncis, però no és “escriptor”... Porcel i Espinàs, per la impressió que n’he tret en sentir-los, no estan acostumats als mitjans i els seus editors no deuen ser conscients de la impressió poc atractiva que causen. Pel fet també, de ser persones grans, amb uns ritmes interns d’una altra època. Però en canvi no em cal ser endevina per imaginar que els seus llibres tenen una solidesa literària que els del comunicativament atractiu Lluís Bassat no tindran mai. Aquesta, és, suposo, una paradoxa més en la nostra societat on els mass-media tallen el bacallà. Però jo em pensava de mi mateixa que no em deixava enxampar per aquesta mena de trampes... s’anomenen aparences.

Benefactors de poques paraules

Ahir un per la radio deia que, els futbolistes, quan parlen en públic, tenen molt poc discurs, i que haurien de tenir, com els polítics, algú que els escrigués el que han de dir... (com si els discursos dels polítics diguessin alguna cosa...) Que haurien de tenir un guió per ser capaços de dir alguna cosa amb substància, vaja. Jo crec que aquest home s’equivoca. Si els futbolistes es posessin a dir coses amb sentit comú podria ser fins i tot perillós! Si els futbolistes tinguessin opinions raonades sobre les coses i les expressessin, la gent també voldria tenir opinions raonades sobre les coses. Si els futbolistes es posessin a pensar, o sembles que pensen, tota la gent que compra les camisetes dels seus ídols, amb el seu afany d’imitació, també voldrien posar-se a pensar! Horror i terror! Si fins i tot als polítics els escriuen curosament els discursos perquè no diguin res, encara que sembli que sí. Els futbolistes tenen l’avantatge que no diuen res, però tampoc sembla que diguin res. Un futbolista té molt més poder de convocatòria que un polític. Si, imitant els futbolistes que tenen opinions raonades, la gent es poses a pensar, seria la fi de la nostra societat tal i com la coneixem! Creieu-me, que els futbolistes no tinguin discurs és un BÉ PER LA HUMANITAT!

Previsible coixesa

Deien que en Ronaldinho era tan bo que, fins i tot coix, havia de jugar; quan va ser coix, se’l van treure de sobre de mala manera....

Aviat passarà el mateix amb en Guardiola...

Valors

Davant la milionada que s’ha pagat per un futbolista el pare i representant del qual és predicador d’una esglèsia cristiana, un comentarista esportiu diu innocentment que aquest bon home deu haver amagat la Bíblia a l’hora de signar un contracte tan indecent... realment, em sembla que aquest comentarista no ha entés el que és la Bíblia...

Des de la barrera

He escoltat per la radio que, amb la proliferació de l’activitat de fumar porros entre el jovent, precisament els fills dels hippies dels 70 que no ho veuen amb mals ulls, aquesta mainada seran susceptibles de patir trastorns psiquiàtrics greus en el futur, quan siguin grans. Em fa molta gràcia que el “càstig” que espera a aquest infractors de les normes siguin la mateixa malaltia que jo tinc, jo que mai m’he drogat. I no m’he drogat precisament perquè a l’institut estava “a part”; els enrotllats se n’anaven a fumar porros d’amagat, cosa de la que els marginats i els empollons n’estàvem exclosos. Ara, la gent de la meva edat que és enrotllada i té algun calé, va a festes i a discoteques on s’esnifa, es fuma i es prenen pastilles; no són drogaaddictes, són simplement gent enrotllada i integrada a la societat que saben “passar-s’ho bé”. Precisament a mi mai m’han ofert droga perquè ja es veu d’una hora lluny que no estic “en sintonia” amb aquestes coses, que no estic integrada al món que m’envolta. Tampoc es que em pensi que començar a prendre drogues ara, als meus trenta i pocs anys, els hagués d’anar gaire bé a les meves paranoies. (Dic paranoia en el sentit psiquiàtric, no en el sentit de pensament ocurrent amb que es fa servir de vegades “paranoia” a la xarxa.) No n’he pres i no em sap greu no haver-ne pres, no em penso que m’hagi perdut res; només que m’agradaria no tenir per motius genètics la mateixa malaltia que desenvolupa la gent després d’anys d’haver-se estat intoxicant, sense haver-ho fet mai; em sembla una putada, i de les grosses.

Fins que no es “demostri” el contrari

Si una persona és al carrer tirant –posem un exemple a l’atzar- aneguets de goma, i no hi ha ningú més que tiri aneguets de goma, i a mi em buida un ull un aneguet de goma, representa que jo haig de respectar la presumpció d’innocència del qui tirava aneguets de goma? Es que a mi aquestes argúcies legals em desconcerten, francament... (Perquè és això el que he sentit per la radio: que s’ha de respectar la “presumpció d’innocència” dels que tiren aneguets de goma!)

A l’aguait

Me’n recordo que quan buscava feina em vaig veure obligada a omplir molts tests psicotècnics. M’havien dit que el que busquen en un psicotècnic és que reflecteixi “la normalitat”, una cosa que jo, amb la meva malaltia mental, us podeu imaginar que tenia molta por de no saber reflectir. Malgrat això, tots els psicotècnics per feines de merda (evidentment no parlo de càrrecs directius) acostumen a ser el mateix amb lleugeres variacions. Són tan el mateix que vaig aprendre a fer-lo per reflectir “normalitat”, i com a mínim aquesta etapa de la selecció sempre la vaig passar. No sé si és que tothom la passa o què, però un cop l’has fet més de cinc vegades, ja veus per on van els trets, què és el que volen que contestis, i francament, mai no hi he sabut veure el valor de contestar allò concretament, més que la demostrar que seràs una persona amb poques idees pròpies que sabrà obeir. Cosa que, potser, és més important del que a mi em sembla a l’hora que et donin una feina de merda... Per exemple, sempre et pregunten: “li agrada treballar en equip?”. En realitat volen dir: “li agrada treballar sota les ordres d’una altra persona sense queixar-se?”, perquè, malgrat que sempre et pregunten si t’agrada treballar en equip, jo mai he tingut cap feina en la que realment es treballés en equip; sempre hi algú que mana, i tu, com a bon pringat, obeeixes. I això no és treballar en equip, per més que diguin. Es clar que m’agrada treballar en equip, però mai no es treballa en equip, sempre es treballa sota les ordres “d’algú que pensa”, i que mai et consulta per res; però ells insisteixen en seguir preguntant si t’agrada treballar en equip. Al principi del test sempre hi havia una pregunta que em feia molta gràcia, l’enunciat de la qual deia: “sempre estic a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació”. Evidentment, si contestes que sí, és a dir, que sempre estàs a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació, es pensaran que ets un friki i un paranoic. Has de contestar que tu, com a bona ovella normal, no t’adones dels “intents de propaganda”. Recordo un dia al Versió Rac 1 que hi va anar el presentador del programa de bricolatge Bricomanía. Innocentment, els locutors li van dir que els agradaria veure’l en les "pífies”, que els agradaria veure les escenes en que fa coses malament i no se’n surt, perquè ells a casa la majoria de vegades no se’n surten de fer les coses tal i com diu ell que s’han de fer, però com que al programa tot li surt sempre tan bé! Innocents! Per què un programa com Bricomanía no té la secció “pífies” en que el presentador es clava el martell al peu? Doncs perquè aquest programa és un absolut vehicle de propaganda per els fabricants de tota mena d’eines de bricolatge, i el que els interessa a aquest anunciants és mostrar que fent servir les seves eines tot surt bé a la primera, és a dir, que fent servir aquestes eines no hi haurà "pífies”. Però, us penseu que el presentador ho va confessar, això? I ca! Potser ni tant sols s'ho ha plantejat! És evident que no seria gaire bona propaganda per la serra de vogir que ens volen endossar que la “vogida” no sortís a la primera... Però, jo, que m’he adonat d’aquest “intent de propaganda” en un lloc on ni tan sols els que treballen a la radio ho diuen... sóc friki i paranoica per això? Doncs potser sí. No fa de bona ovella. Un altre exemple: estic cansada de sentir que el barça paga per dur el nom d’Unicef a la samarreta. Oh, que bo que és el barça que renuncia a guanyar diners per aquest concepte... Com es preocupa per les criatures del món! És que ningú s’ha adonat que les camisetes del barça les patrocina Nike? I no és veritat que Nike – no sé si justificadament o no- té fama d’explotar nens als països asiàtics? Ara em diran que a Nike no l’interessa tenir el seu nom associat al d’Unicef... El barça potser és altruista respecte Unicef, però us asseguro que Nike això ho paga religiosament al Barça. Però es clar, fa molt temps que escolto la radio i no he sentit mai a ningú que ho digués, això... Sóc friki i paranoica per pensar-ho? Potser sí. No fa de bona ovella. El que hauria de fer coma bona ciutadana d’aquest món consumista seria comprar-me una camiseta del barça i deixar-me de mandagues... i comprar aquesta serra de vogir amb la que mai t’enganxes els dits, també, es clar.

Ho dic seriosament...

Vull cardar amb en Guardiola!

Escenificació

Fa uns cinc o sis anys, jo era una gran aficionada a la Fórmula 1. A casa meva no interessava a ningú més i tenia tot el sofà per mi. Llavors, van arribar l’Alonso i la xerinola familiar i va deixar d’agradar-me. Jo vaig viure tots els darrers campionats d’en Schumi. En Schumacher sempre guanyava, però de vegades, el seu segon el deixava passar. Tinc fresca a la memòria la imatge d’en Schumacher alçant la mà del seu segon un cop al podi, després que aquest li hagués cedit el primer lloc. Van dir que eren les ordres d’equip, es a dir, que havia estat l’equip qui li havia fet cedir la victòria. En veure en Schumacher alçant-li el braç, vaig pensar que ell personalment no estava d’acord amb aquestes ordres d’equip, amb aquesta trampa perquè ell guanyés, però que estava obligat a acceptar-ho. Però, al cap d’un temps, quan l’Alonso va tenir problemes amb el seu company d’equip, van revelar que en Schumi tenia signat un contracte en el que exigia ser sempre el primer del seu equip: es a dir, que tenia un contracte segons el que el seu company d’equip sempre li cediria la preferència. (L’Alonso, que només va mirar els calés quan va firmar, és evident que va badar en no demanar el mateix.) Es a dir, que en Schumaker, quan alçava la mà del seu segon que l’havia deixat passar, no estava protestant contra unes ordres d’equip amb les que no estava d’acord, ja que era ell mateix qui exigia allò per contracte: el que estava fent era fer l’hipòcrita! Quina barra. Però, és així com s’ha de ser: en un món tan competitiu, allò és la llei de la selva i és aquesta mena de gent la que triomfa; la que, per damunt de tot, mira pels seus propis interessos. No diré que el que va fer en Schumacher estigui malament: no ho està. Només que quan vaig veure que alçava el braç al seu company em vaig pensar que les coses eren d’una manera i en realitat eren d’una altra molt diferent...

El reflex de l’ase

Moltes vegades llegeixo o sento als mitjans de comunicació crítiques a la televisió. Que si és infecte, que si ens tracta com si fóssim subnormals, que si no es pot arribar a mirar... El que mai no diuen és que... ningú està obligat a mirar la televisió! Es pot apagar! Quin sentit té constatar que la tele ens aborrega, però continuar mirant-la? Perquè les crítiques a la tele no venen de gent que no la mira, venen de gent que la mira! (Jo, per exemple, que no la miro, mai critico la tele...) I la miren malgrat tots aquest suposats defectes que té la tele! Que trobes que el que fan per la tele és denigrant? Qui t’obliga a mirar-ho? Perquè aquest programes són els que tenen més audiència: a tots els qui miren l’escombraria que fan per la tele ningú els obliga a mirar-ho, ho miren perquè volen, perquè els agrada. Si la humanitat en el seu conjunt és una escombraria no ens ha d’estranyar que la tele ens reflecteixi com una escombraria. Els nostres invents ens reflecteixen; si en un mirall si mira un ase no pot tornar la imatge d'un apòstol. És més, molta gent està preocupada perquè el jovent, amb l’auge de la xarxa, es dedica a navegar per internet i no mira la tele... què serà de la nostra societat tal i com la coneixem si no mirem la tele? Anem cap a l’autodestrucció!

Jo no vull predicar res, però m’agradaria que, abans de posar-se a criticar la tele, la gent penses... estic obligat a mirar-la? No? Ho faig? Sí? Doncs de què nassos em queixo!

Boqueta de pinyó

No fa pas gaire deia que l’Oriol Junqueres i en Xavier Sala-Martín tenien idees molt originals que seria curiós de veure traspassades a la política. Renoi! Ara resulta que tots dos s’han “passat a la política”... El que més greu em sap, però, és que això ja ha significat en un cas, i significarà aviat en l’altre, que deixaran de parlar per la radio! Això sí que és greu! Espero de debò que l’afany de poder, de privilegis i de reconeixement no els jugui una mala passada (encara que, es clar, es ben legítim que n’estiguin assedegats). Per part meva, els trobaré a faltar, i encara que crec que són més competents del que és la gent que es dedica normalment a la política, el fet que s’hi hagin “passat” els rebaixa una mica en el meu sistema de puntuació. Ras i curt: m’han decebut. No m’esperava que poguessin deixar la radio, que jo crec sincerament, era lo seu. Quan es té la possibilitat de fer-se escoltar es poden deixar anar idees molt originals, plenes de sentit comú, però m’imagino que quan tinguin la oportunitat de “toca cuixa” en això del poder, les seves idees passaran a ser iguals que les de tots els polítics (i ja sabem com són els polítics)... En fi, que no m’ho esperava de dues persones tan competents, això. I si no els puc escoltar parlant per la radio (i jo no faig altra cosa), ja no m’interessen per res...

El factor no comprable

Sé que darrerament us atabalo amb la meva fantàstica teoria de que el barça guanya perquè és l’equip que més ha invertit econòmicament en tots els apartats (des dels atalaiadors als jugadors passant pel material fins a la gespa del camp d’entrenament), però ara se m’ha acudit: no és cert que en les relacions entre les persones hi ha alguna cosa de “no comprable”? I no seria bonic que les victòries del Barça fossin també degudes a alguna cosa més, a algun imponderable “no comprable”, un imponderable a qui els diners potser ajuden, però que és també un factor diferencial? És més, aquest imponderable té un nom... és diu Guardiola. Ell és el factor “no comprable” que fa que el barça funcioni... i suposo que platejar-se si podria fer el mateix amb la meitat del pressupost no només és absurd, sinó d’una male fe imperdonable...

La flor al cul

Un ínclit tertulià culé diu que no li agrada la fórmula 1 perquè els cotxes no són tots iguals... Es que aquest bon home no s’ha adonat que hi ha equips a la nostra lliga que es poden gastar més calés que d’altres...? No seria això l’equivalent d’anar amb cotxes diferents? Això és una cosa que mai no he estès. Per què té èxit un esport on sempre guanyen els equips que s’hi poden gastar més...? La gent no ho veu que que guanyin aquest equips és inevitable? On és l’emoció? Però, sembla que, precisament, el que fa afició és que tothom sigui del mateix equip i que aquest equip guanyi sempre (tan se val si és perquè tal i com estan plantejades les coses no pot perdre). Una vegada un tertulià deia que a Ucraïna hi ha una sèrie d’imponderables que fan molt difícil que guanyi la lliga d’allí un equip que no sigui un dels dos de la capital. Una sèrie d’imponderables! I ho deia com a exemple de país futbolísticament molt endarrerit! De vegades aquest tertulians se superen a ells mateixos...

Pobres amb diners

No us heu sorprès mai davant alguna noticia escandalosa d’un actor de Hol·lywood pensant “això una persona normal no ho faria mai, una persona normal sap on són els límits”? No us heu preguntat mai com unes persones que ho tenen tot, que són més rics del que nosaltres ens podem arribar a imaginar, no són feliços i perden la perspectiva omplin la buidor de la seva vida de drogues, sectes i operacions de cirurgia? Jo tinc una teoria sobre això, si bé és una mica rocambolesca: els actors de Hol·lywood són nous rics. Es a dir, que com que quan no eren famosos eren pobres, i la fama i els diners els han vingut de cop, no han estat educats en un ambient de diners i se’ls en van de les mans: no tenen l’educació necessària per saber ser rics. Ser ric, com tot, és tot un art, no n’hi hi ha prou amb tenir diners en grans quantitats, també s’ha de tenir la mentalitat de persona rica. I això és el que els falla. Aquest actors de Hol·lywood són pobres amb diners, i fan tot el que faria un pobre a qui li hagués tocat la loteria, però no són “rics”, en el sentit de poder i control de la pròpia vida que implica el terme. Pobrets, oi?