_ Ha arribat l'hora, la reina de la ruda ja és a punt; no et podràs amagar eternament...
_ Qui et diu que m'amago?
_ T'amagues rera aquestes quatre parets, rera la radio, rera els llibres... dius que la gent té una idea equivocada de tu, però, què has fet tu perquè et coneguin?
_ Jo només dic que un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci.
_ Tu? Però si tens unes ganes de xerrar que rebentes! I en realitat només busques algú que t'escolti.
_ Creus que això que explico pot interessar a algú?
_ T'interessa a tu?
_ Desesperadament.
_ Doncs això ja és un primer pas. Per ser escoltada el primer que cal és tenir ganes de ser-ho. I, es clar, saber omplir el silenci.
_ De vegades sento que manipulo el silenci com si fos una peça d'orfebreria, i com més la poleixo més brilla, però no deixa de ser això, silenci. Tota la meva escriptura és una lluita per fer més atractiu aquest silenci. Per superar-lo. Per omplir-lo de vida i de paraules.
_ No hi ha enlloc que digui "aquells qui parlin seran escoltats"?
_ I segur que en algun lloc diu "aquells qui escriguin seran llegits", però això no sempre és així.
_ I com és?
_ És el revers del silenci: la solitud; no hi ha res, ni reacció ni paraules. Només indiferència i els meus ulls tristos que no aconsegueixen arrencar el vol.
_ Has de trenar en silenci els crits amargs de l'ànima, és el camí que recorres, la via per on vas, no hi ha altre camí.
_ Només voldria...
_ Què vols?
_ No res. Em sembla que podent escriure-ho ja ho tinc tot.
_ Doncs no et queixis i mans a l'obra. L'avantatge d'aquest invent és que no obligues a ningú a llegir-te.
_ Tampoc obligo a ningú a que li agradi... No tinc la fórmula màgica, saps?
_ Deixa't de fórmules per agradar i sigues tu mateixa... si s'espanten, com a mínim que sigui de la teva magnifica horripilancia natural...
_ O dels meus tres mugrons...
_ Veig que somrius. Estàs més animada?
_ Sí.
_ Deixaràs d'amagar-te i d'amargar-te?
_ Això dels tres mugrons ho haig d'amagar per força...
_ Parlo seriosament...
_ Intentaré aconseguir amagar-me i amargar-me el més artísticament que pugui...
_ Qui et diu que m'amago?
_ T'amagues rera aquestes quatre parets, rera la radio, rera els llibres... dius que la gent té una idea equivocada de tu, però, què has fet tu perquè et coneguin?
_ Jo només dic que un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci.
_ Tu? Però si tens unes ganes de xerrar que rebentes! I en realitat només busques algú que t'escolti.
_ Creus que això que explico pot interessar a algú?
_ T'interessa a tu?
_ Desesperadament.
_ Doncs això ja és un primer pas. Per ser escoltada el primer que cal és tenir ganes de ser-ho. I, es clar, saber omplir el silenci.
_ De vegades sento que manipulo el silenci com si fos una peça d'orfebreria, i com més la poleixo més brilla, però no deixa de ser això, silenci. Tota la meva escriptura és una lluita per fer més atractiu aquest silenci. Per superar-lo. Per omplir-lo de vida i de paraules.
_ No hi ha enlloc que digui "aquells qui parlin seran escoltats"?
_ I segur que en algun lloc diu "aquells qui escriguin seran llegits", però això no sempre és així.
_ I com és?
_ És el revers del silenci: la solitud; no hi ha res, ni reacció ni paraules. Només indiferència i els meus ulls tristos que no aconsegueixen arrencar el vol.
_ Has de trenar en silenci els crits amargs de l'ànima, és el camí que recorres, la via per on vas, no hi ha altre camí.
_ Només voldria...
_ Què vols?
_ No res. Em sembla que podent escriure-ho ja ho tinc tot.
_ Doncs no et queixis i mans a l'obra. L'avantatge d'aquest invent és que no obligues a ningú a llegir-te.
_ Tampoc obligo a ningú a que li agradi... No tinc la fórmula màgica, saps?
_ Deixa't de fórmules per agradar i sigues tu mateixa... si s'espanten, com a mínim que sigui de la teva magnifica horripilancia natural...
_ O dels meus tres mugrons...
_ Veig que somrius. Estàs més animada?
_ Sí.
_ Deixaràs d'amagar-te i d'amargar-te?
_ Això dels tres mugrons ho haig d'amagar per força...
_ Parlo seriosament...
_ Intentaré aconseguir amagar-me i amargar-me el més artísticament que pugui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada