Calar foc al desastre

_ Què és tanta amargor, què són tantes pors, què és tanta desgracia? On és la teva alegria? On és el teu bon humor? On són aquells post irònics que feien caure els cabells als calbs? Te l’hauràs de menjar amb patates, la teva feixuguesa! Vinga, espavila i cala foc a tota aquesta misèria... Deixa que el cor et bategui sota la poesia...
_ Anaves molt bé, però ara has caigut en la cursileria…
_ Millor ser cursi que ser avorrida!
_ Imagina’t que el teu blog és la diligència: has canviat tants cops de cotxe que ben segur que ja no et queden passatgers...
_ Així puc ser cursi i avorrida, no?
_ Només en la intimitat. Per escriure “en públic” se’t demana una mica més.
_ És que jo sóc escriptora “en secret”!
_ Es clar, perquè no et coneix ningú... T’hi fixes? Et lloen més per les cites que tries, els llibres que esculls... que no perquè representi que escriguis bé... Sembla que tinguis bon ull per l’obra aliena y un pobre ull per la pròpia...
_ De totes maneres l’opinió aliena és secundaria. Jo sempre faig tot el que puc fer, i és el mateix tant si em diuen que és molt bo com si em diuen que no val res... Jo sóc la mateixa persona, i continuaré escrivint el mateix.
_ Veus? Ja et tornes a posar seriosa! Has de fer caure els cabells dels calbs!
_ Algun dia potser explicaré algun dels acudits de la Vicenteta... mentrestant, qui em llegeix haurà de viure amb la meva grisor...
_ O rosor... que les cursis sou de color rosa!