dissabte, 31 d’octubre del 2009
divendres, 30 d’octubre del 2009
Enfonsament
No és que hagi parat d’escriure al blog, però no se m’acudeix res.
Em penso que hauria d’escriure d’altres coses que no fossin el blog.
De fet, no sé si tornaré a escriure.
Escriure sempre ha sigut molt important per mi, però de cop em sento incapaç d’articular, d’exposar les idees. De fet, sento que ni tan sols tinc idees. No tinc ganes de dir res. Arriba l’hivern... l’ideal seria poder hivernar. Ficar-me dins una soca d’arbre ben aïllada y que no calgués sortir-ne mai més...
Em penso que hauria d’escriure d’altres coses que no fossin el blog.
De fet, no sé si tornaré a escriure.
Escriure sempre ha sigut molt important per mi, però de cop em sento incapaç d’articular, d’exposar les idees. De fet, sento que ni tan sols tinc idees. No tinc ganes de dir res. Arriba l’hivern... l’ideal seria poder hivernar. Ficar-me dins una soca d’arbre ben aïllada y que no calgués sortir-ne mai més...
dimarts, 27 d’octubre del 2009
dilluns, 26 d’octubre del 2009
La força de la mirada
Una vegada vaig acompanyar al meu llibreter a què li fessin una sessió de fotos. Aquesta amiga el que volia és que li fessin un “book” com els de les models, tot i que tinc entès que els books de debò no els paga pas la model, sinó que un book és el testimoni en imatges del totes les feines que la model ha tingut en el transcurs de la seva carrera. Bé, pel cas, ella no era model però volia posar com si fos una model, per tenir, quan sigui vella i lletja, proves de com n’era de maca quan era jove i maca; vaja, aquesta és l’única explicació que se m’acudeix per voler fer-se un seguit de fotografies d’estudi d’aquesta mena. El meu llibreter es va comprar un vestit de nit per posar-hi i tot. Jo vaig ser testimoni de tota la sessió, per altra banda un “rotllo papatero”. Quan va haver acabat les fotografies, el fotògraf va dir: “molt bé, no em pensava que em donessis tant”. Jo vaig pensar... (sic) donar tant? Què és exactament el que una model ha de donar al fotògraf? Fullejant revistes del cor me n’he adonat. Em sembla clar: un fotògraf vol una “mirada de clau”, que en dic jo, és a dir, que et miris la càmera (i per tant el fotògraf i a la persona que mirarà la fotografia) com si hi haguessis de cardar. Es aquesta la cara amb que totes les models surten als anuncis, i no vull dir els anuncis de les revistes porno, sinó els anuncis normals de revistes i televisió: la cara de clau. I que diu: “si compres aquest producte serà com si estiguessis cardant amb mi, com si jo t’estimés”. Ha de ser una mirada sincera, ha de ser una mirada poderosa, i ha de ser una mirada càlida. Íntima. Una mirada en que la model s’hi deixi la pell. De saber-la fer se’n diu “posar”. Fixeu-vos-hi bé: les millors models no són les més rosses, les més agraciades o les més primes (perquè totes les noies que volen ser models són rosses, agraciades i primes). El que fa la diferencia és dominar l’art de posar, l’art de mirar a la càmera amb “mirada de clau”; saber transmetre el sexe (o potser és l’amor?) amb la mirada. I això no té res a veure amb estar despullada físicament, és la mirada el que s’ha de despullar. La model ha de mostrar que se sent estimada; per això el feeling amb el fotògraf és important; i no crec que l’expressió d’estimació dels ulls es pugui retocar amb cap photoshop. No heu sentit dir mai allò de “la càmera l’adora...”? És perquè saben mirar així la càmera. Evidentment, aquesta amiga meva no sap posar aquesta “mirada de clau”, ni tant sols sap que això existeixi, i les fotografies van quedar com les de qualsevol persona del carrer una mica agraciada que es fa fotografies, no com les de cap book de model. Però ella ja va estar prou contenta, i jo, després de picar-me dreta tot el rotllo de sessió per fer-li companyia, doncs també. Al final de la sessió, apel·lant a la meva vanitat, el fotògraf va mostrar interès en convèncer-me de que jo també em fes fer aquella mena de fotografies... Mal llamp se m’endugui...! Jo no volia pas que em robessin l’ànima! I no me les vaig fer. I no em sap pas greu. Prou problemes tinc per trobar algú a qui mirar d’aquesta manera a la vida real, com per anar deixant que em retratin!
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Les nines de famosa es dirigeixen al portal...
Amb tota aquesta murga del canvi d’hora, no entenc perquè no surt una secta que propugni fer les coses a la mateixa hora que les feies en hora vella: es a dir, si et llevaves a les 8, ara llevar-te a les 7, que serien les 8 a l’hora vella; la mateixa hora que t’aixecaves cada dia. Si menjaves a tal hora, menjar a tal altra per coincidir amb l’hora vella; la mateixa hora a la que menjaves cada dia. I així anar-ho trampejant fins que tornin a canviar l’hora i els teus horaris coincideixin amb els “oficials”. Ja ho sé, ja ho sé: si has d’anar a treballar o a l’escola, una cosa així és impensable. Però de debò que m’estranya que en un món on cada cop hi ha més moviments, organitzacions i grupuscles, no sorgeixi cap secta (o grup del facebook) que ho propugni...
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Fumant i esperant
Jo no fumo però alguna vegada he tingut una cigarreta entre els dits. La darrera vegada que vaig fumar fou en un sopar de feina, d’aquells tan típics que es fan per Nadal. Un company de feina guapot em va donar foc (ai, aquells dits...) i jo vaig començar a xuclar la cigarreta. Però... aviat em vaig adonar que una companya que fumava, una d’aquestes persones tan mundanes que saben anar pels llocs, em mirava amb una cara de pena... Em vaig adonar que li feia pena perquè jo no sabia fumar, no sabia agafar la cigarreta, no sabia treure el fum. Veia que jo feia el ridícul i li feia llástima, molta llástima. Mai no oblidaré aquella cara. La veritat és que vaig deixar la cigarreta de seguida i no he tornat a fumar mai més. Si no se’n sap no se’n sap, tu, tampoc no cal fer-s’hi mala sang. Però de vegades, quan penjo algun post del que no estic gaire segura, em ve al cap la sensació que vaig tenir amb aquella companya mirant-me amb cara de pena... i penso en les cares dels meus lectors a l’altra banda de la pantalla, cares que no veig. I em pregunto, si els veies les cares, si pogués llegir a les seves cares que estic fent el ridícul publicant al blog segons què... deixaria de fer el blog com vaig deixar el cigarret? O continuaria escrivint malgrat ser conscient que faig el ridícul? L’avantatge és que no ho puc comprovar, i, ulls que no s’hi veuen...
divendres, 23 d’octubre del 2009
El do de la metàfora
Llegeixo (per fi!) El lector común, de Virgina Woolf. Es tracta d’un llibre que sempre havia volgut llegir, des que era adolescent, però que em sembla que fins ara no han traduït, com a mínim en una traducció al meu abast. Fins i tot m’havia plantejat llegir-lo en anglès, tot i que no ho havia arribat a fer i segurament l’hagués hagut de deixar per massa difícil. Normalment passa bastant temps des que em compro un llibre fins que el llegeixo. I tardo bastant a llegir un llibre. Aquest me l’he empassat sencer la mateixa setmana d’haver-lo comprat. Oh... quin llibre... quina claredat, quina manera d’exposar les idees, quines imatges... té allò que jo en dic “la guspira de Virginia Woolf” i que no sé gaire com definir. Però una cosa és clara: si la seva escriptura perdura és pel seu domini de la metàfora: els burros a la font, Helena de Troia, el cel estrellat... Fa unes metàfores exquisides. Unes metàfores que jo, per més que hi remeni, tinc clar que no faig, que no sé fer, i que no sabré fer mai. Simplement, una cosa com aquesta t’ha de sortir de dins, espontàniament, i a mi no em surt. I és per això que el seu estil perdura, per aquestes metàfores sembrades al seu text que exploten com mines de plaer cada cop que en trepitgem una. I a més, quina claredat... es llegeix tan fàcilment... Allò que em va captivar la primera vegada que vaig llegir un text seu encara hi és. I llavors arrufo una mica el nas, perquè sé que com a persona era una esnob i una harpia... com podia escriure tan bé i ser tan transparent? Però bé, jo no la vaig conèixer ni em va ofendre, o sigui que com fos ella com a persona és una mica igual, lo important són els textos. El darrer text Com hem de llegir un llibre? és simplement genial. Recomana una cosa que jo faig però que mai no havia sentit que recomanessin enlloc: que, a més de llegir un llibre, pensem sobre el llibre, que el païm, que deixem que sedimenti en el nostre esperit com una pluja de respostes. Moltes vegades he dit que jo vaig a poc a poc llegint perquè sento haig de pair el que he llegit... i sé que això sona com una idea rarísima, un idea de tieta excèntrica, en el nostre món d’objectes d’un sol ús, on un llibre pot durar tant com un mocador de paper. Però malgrat que faci això jo no pretenc arribar a aquesta tercera fase que diu ella, la de fer comparacions entre els llibres, i establir categories segons la seva manera de fer, bàsicament perquè me’n manquen molts per llegir, i tampoc tinc clar que en el que em fixo dels llibres sigui en el que es fixava ella, que només tenia una sola literatura, i molt bona, com a camp d’acció (si exceptuem les literatures clàssiques). Vull dir que un lector del nostre temps i del nostre país, en que llegim molta literatura traduïda, primer de tot ja té prou feina a decidir a quin món pertany el llibre que llegeix: si és anglosaxó, si ve d’una llengua minoritària però llunyana, si és dels nostres o dels de més enllà... Es fa molt difícil comparar llibres creats en contextos tan diferents. No m’estranya que ella, comparant llibres parits en el mateix context, en pogués treure molt més profit. A més, entre els nostres n’hi ha molts que pretenen ser del tot inventats, i no reflectir cap món real, i per postres en fan bandera d’això (?), com per exemple novel·les d’autors catalans amb els noms dels personatges en anglès... és per donar un toc xic? Per mi és una aberració. En fi, que això de comparar llibres encara és una assignatura pendent, però per alguna cosa ella era Virginia Woolf i jo... doncs no ho sóc. Però estic llegint molt sobre el tema!
dijous, 22 d’octubre del 2009
Pela i llibertat
Sento amb preocupació com als Estats Units, però també aquí, els diaris i revistes ja posen als seus redactors la condició de no crear blogs personals parlant lliurement de les coses que els queden al tinter al diari, i a la informació de les que accedeixen gràcies a treballar-hi. Això en principi podria semblar assenyat: jo et pago un sou, per tant “et compro” la llibertat de dir el que vulguis, i només diràs el que jo vulgui. Sembla lògic que els qui tenen el poder actuïn així. I també em sembla lògic que tots aquest treballadors de la informació es deixin comprar, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de viure. L’única cosa que em sap greu és que jo em pensava que els blogs podrien ser a la llarga una mena de contrapoder als mitjans “oficials”, a la veritat establerta. I m’adono que si van tancant la boca i fan ser “políticament correctes” a tots els que cobren per escriure, la possibilitat de dir les veritats quedarà en mans d’aficionats que vivim d’una altra cosa, però no d’escriure. No crec que amb clàusules d’aquestes puguin fer callar el “blog power”, però el deixaran circumscrit a la marginalitat. No sé, jo tampoc en sé prou del tema, però aquesta prolongació del que diuen els diaris als blogs personals dels seus redactors em sembla una perillosa ingerència a la llibertat d’expressió, i amb el temps tanta endogàmia començarà a fer tuf de resclosit. M’agradaria que els blogs continuessin sent una alternativa saludable a la premsa “oficial”. Aviam si resultarà que allò que va dir aquell periodista en aquella xerrada que vaig anar, allò de que “en un blog tu ets editor de la teva mateixa mirada”, desapareixerà...
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Conflicte psiquiàtric amb la realitat
Veig en un blog que m’agrada molt com es parla de la importància del que no existeix, referint-se a les històries que es poden llegir als llibres. Com una història que algú s’ha inventat i que llegim en un llibre pot arribar a ser important per a nosaltres. Com allò que no existeix pot esdevenir important. M’adono que m’agradaria haver escrit aquestes paraules, i quan m’adono de perquè jo no puc dir això, la resposta em fa estar trista. Perquè és evident que donar importància al que no existeix distingint que no existeix només ho pot fer una persona sana. Algú amb una malaltia mental, algú que en algun moment de la seva vida s’hagi trobat que no distingeix el que els altres diuen que és la realitat i hagi estat medicat per això, és evident que mai no podrà parla amb aquesta lleugeresa de donar espai a les “coses que no existeixen”. El món dels llibres és immaterial, impalpable, intangible, però existeix, forma part de la realitat per la majoria de la gent, una realitat de la que és possible parlar. A ningú el medicaran perquè a la seva vida ocupi un espai molt important aquest “allò que no existeix” que es pot llegir als llibres. El que no existeix i que pot crear conflictes és una altra cosa. Mai he entès, per exemple, perquè a la gent que trien els seus amics pel seu signe del zodíac (jo n’he conegut) no han d’anar al psiquiatra ni han de ser medicats. Però pel que es veu, són gent perfectament sana la que creu en els horòscops; inculta, però sana. El que vull dir és que el problema que tenen amb allò que no existeix la gent que pateix, no és amb la realitat dels llibres, ni amb la realitat dels horòscops, que pot ser immaterial, impalpable, intangible, però que existeix i se’n pot parlar. És amb altres coses. Evidentment no és pot culpar a algú que no ha viscut “la realitat que no existeix” de parlar amb lleugeresa del que “no existeix”; ningú té el patrimoni el que existeix i del que no existeix i de com parlar-ne. Però una vegada ja em vaig queixar dels poetes que parlen de la poesia com “d’una altra realitat”, i que no necessiten anar al psiquiatra per això. Per mi, qualsevol realitat que no entri en conflicte psiquiàtric amb la veritat establerta, com ho són la realitat dels llibres, la realitat dels horòscops, la realitat de la poesia, no és una altra realitat, simplement és una de les múltiples facetes del nostre món. Poden ser facetes més materials, palpables i tangibles o menys materials, palpables i tangibles, però la gent no va al psiquiatra per creure-hi i parlar-ne. Si no hi ha un conflicte psiquiàtric real, em sap greu, però no hi pot haver “allò que no existeix”, no hi pot haver “una altra realitat”. Per més que sigui un clixé de la nostra societat dir que les novel·les són “allò que no existeix”, les novel·les existeixen i encaixen en el nostre món. Allò que no existeix és una altra cosa.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Que em trobin treballant
No confirmo ni desmenteixo l’existència de les muses, però em fa l’afecte que moltes vegades la musa és només morir-se de ganes de dir alguna cosa...
divendres, 16 d’octubre del 2009
He dit
Sé que “lo meu” amb els clàssics és espinós, perquè encara que n’he llegit molts, n’hi ha d’altres (i de molt importants) que se m’han entravessat. Com per exemple, Guerra i pau, Memorias de Ultratumba o el Quixot. Vergonya torera m’hauria de fer –i me’n fa- dir que no els he pogut acabar, perquè crec que són llibres que tot bon lector amb unes certes pretensions ha d’haver llegit. Potser més endavant.
Malgrat això, hi un clàssic d’aquests amb fama de pesats que puc dir amb orgull que estic llegint i que m’ha captivat completament: Montaigne i els seus Assaigs. És la pera. Estic segura que hi ha molt acadèmics que es pensen que Montaigne és bo per la manera com coneix la vida dels antics, pels exemples trets del món clàssic que domina com fossin una baralla de cartes. Però això és la vestidura externa dels seus textos, podríem dir. No dic que no sigui valuós, ho és i molt, però no és per això que m’atrau. A Montaigne el trobo bo (molt bo) i interessant (molt interessant) perquè és un home que coneix els altres homes. Coneix a la gent i es coneix a si mateix. Ha observat i coneix a la gent del seu voltant, s’ha observat i es coneix a si mateix. El que em té captivada són les veritats que diu sobre les persones, sobre el gènere humà. (Malgrat que ja sé que jo mateixa vaig dir que no sabia en què consistia la regla d’una dona; però això és anecdòtic.) Deixa anar veritats que són tan vertaderes ara com ho eren quan les escrivia. Continuem sent el mateix animal mig lliure mig sotmès digne de ser observat que érem al seu temps. Aquest home és un geni. He dit.
Un altre clàssic que m’agrada moltíssim és el Decameró, del que ja m’he empassat un terç i continuo. Què dir d’aquest llibre que fa anys que els lectors més assabentats frueixen amb plaer? És picant, és trapella, és satíric. La majoria de contes et deixen amb un somriure de picardia als llavis. Una autèntica delícia per la ment i pels sentits. El seu autor és un geni. He dit.
I Villon. Vaig dir que el seu traductor s’equivocava pensant-se que podria ser amic d’un tipus que era un delinqüent, aviam si un professor universitari es faria amic de gaires delinqüents, en l’actualitat. Rectifico. Després de llegir-lo una mica, jo també voldria ser amiga de Villon: amiga i moltes coses més. Ah l’amor... Aquest no et deixa amb un somriure de picardia als llavis, d’aquest n’acabes la lectura amb ganes de fer-li un petó! Aquest tipus sí que és un geni, una estrella que il·lumina la veritat amb la força d'una supernova. He dit.
Malgrat això, hi un clàssic d’aquests amb fama de pesats que puc dir amb orgull que estic llegint i que m’ha captivat completament: Montaigne i els seus Assaigs. És la pera. Estic segura que hi ha molt acadèmics que es pensen que Montaigne és bo per la manera com coneix la vida dels antics, pels exemples trets del món clàssic que domina com fossin una baralla de cartes. Però això és la vestidura externa dels seus textos, podríem dir. No dic que no sigui valuós, ho és i molt, però no és per això que m’atrau. A Montaigne el trobo bo (molt bo) i interessant (molt interessant) perquè és un home que coneix els altres homes. Coneix a la gent i es coneix a si mateix. Ha observat i coneix a la gent del seu voltant, s’ha observat i es coneix a si mateix. El que em té captivada són les veritats que diu sobre les persones, sobre el gènere humà. (Malgrat que ja sé que jo mateixa vaig dir que no sabia en què consistia la regla d’una dona; però això és anecdòtic.) Deixa anar veritats que són tan vertaderes ara com ho eren quan les escrivia. Continuem sent el mateix animal mig lliure mig sotmès digne de ser observat que érem al seu temps. Aquest home és un geni. He dit.
Un altre clàssic que m’agrada moltíssim és el Decameró, del que ja m’he empassat un terç i continuo. Què dir d’aquest llibre que fa anys que els lectors més assabentats frueixen amb plaer? És picant, és trapella, és satíric. La majoria de contes et deixen amb un somriure de picardia als llavis. Una autèntica delícia per la ment i pels sentits. El seu autor és un geni. He dit.
I Villon. Vaig dir que el seu traductor s’equivocava pensant-se que podria ser amic d’un tipus que era un delinqüent, aviam si un professor universitari es faria amic de gaires delinqüents, en l’actualitat. Rectifico. Després de llegir-lo una mica, jo també voldria ser amiga de Villon: amiga i moltes coses més. Ah l’amor... Aquest no et deixa amb un somriure de picardia als llavis, d’aquest n’acabes la lectura amb ganes de fer-li un petó! Aquest tipus sí que és un geni, una estrella que il·lumina la veritat amb la força d'una supernova. He dit.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Els camins de la frustració
Ahir vaig caminar una bona estona. Vaig sortir de casa perquè, sabent que malgrat que fos dia de festa els comerços obrien, em pensava que hi hauria oberta una llibreria en concret on fan descompte. Però estava tancada. Per l’hora que era (ple migdia) les altres llibreries també estaven tancades, i no sé si van obrir en dia de festa o no. Però no em podia entretenir esperant que obrissin, i que llavors resultés que no obrien.
Caminar pels carrers sense poder entrar a cap llibreria a comprar-me un llibre és una cosa que em frustra. Amb el temps, sembla que he arribat al punt en que sortir de casa no em val la pena si no em compro un llibre. Una psicòloga em va dir que tenia necessitat de recompensar-me per l’esforç que em suposava enfrontar-me a la gent. Sigui el que sigui, havia d’haver previst la sensació d’impotència. Sentir frustració quan necessites fer una cosa i no és al teu abast aconseguir-la es molt desagradable. Diu que les persones addictes tenim poca tolerància a la frustració. En vull aprendre, de debò que en vull aprendre. Vull aprendre a ser gran i a poder suportar sentir-me frustrada una llarga estona quan fa temps que no em compro un llibre. Si no fos una sensació tan desagradable ja fa temps que hauria après a suportar-la. Diu que les addiccions les fa l’aïllament, però la veritat és que dubto que unes relacions interpersonals satisfactòries m’impedissin continuar desitjant comprar-me llibres. De fet, posseir i llegir llibres són les meves relacions interpersonals satisfactòries; els llibres són la meva vida social. Passo tan bones estones llegint, estic tan tranquil·la, em sento tan poc agredida pel medi quan llegeixo, que m’és inconcebible pensar que podria substituir els llibres per persones, i així diluir la sensació de frustració quan no aconsegueixo comprar-me un nou llibre, un altre. (Llibres que llegeixo a un ritme molt més lent que no pas els compro, tot s’ha de dir.) Mentre llegeixo i frueixo llegint, se m’obre la gana de posseir nous llibres, i poder-los llegir i així continuar passant bones estones. En canvi sé que intentar tenir nous amics de carn i ossos només m’abocaria a noves desil·lusions. Es ben veritat allò que diuen: qui té un llibre té un amic. I un amic de més qualitat que segons qui.
Una cosa que ara em preocupa es tot això de llibre electrònic. Em fa por que faci tancar llibreries i que els llibres de paper deixin de tenir un prou raonable preu al meu abast. Sé que continuaran existint, però si ningú en compra seran tan cars que col·leccionar-los com jo he fet fins ara es farà insostenible. Això sí que em preocupa realment. A més, deixaran d’estar bé de preu abans no m’hagi pogut comprar tots els que em vull comprar, els que necessito tenir? Llavors no tindria més remei que curar-me! O continuar frustrada per sempre més. Mal llamp se m'endugui!
Caminar pels carrers sense poder entrar a cap llibreria a comprar-me un llibre és una cosa que em frustra. Amb el temps, sembla que he arribat al punt en que sortir de casa no em val la pena si no em compro un llibre. Una psicòloga em va dir que tenia necessitat de recompensar-me per l’esforç que em suposava enfrontar-me a la gent. Sigui el que sigui, havia d’haver previst la sensació d’impotència. Sentir frustració quan necessites fer una cosa i no és al teu abast aconseguir-la es molt desagradable. Diu que les persones addictes tenim poca tolerància a la frustració. En vull aprendre, de debò que en vull aprendre. Vull aprendre a ser gran i a poder suportar sentir-me frustrada una llarga estona quan fa temps que no em compro un llibre. Si no fos una sensació tan desagradable ja fa temps que hauria après a suportar-la. Diu que les addiccions les fa l’aïllament, però la veritat és que dubto que unes relacions interpersonals satisfactòries m’impedissin continuar desitjant comprar-me llibres. De fet, posseir i llegir llibres són les meves relacions interpersonals satisfactòries; els llibres són la meva vida social. Passo tan bones estones llegint, estic tan tranquil·la, em sento tan poc agredida pel medi quan llegeixo, que m’és inconcebible pensar que podria substituir els llibres per persones, i així diluir la sensació de frustració quan no aconsegueixo comprar-me un nou llibre, un altre. (Llibres que llegeixo a un ritme molt més lent que no pas els compro, tot s’ha de dir.) Mentre llegeixo i frueixo llegint, se m’obre la gana de posseir nous llibres, i poder-los llegir i així continuar passant bones estones. En canvi sé que intentar tenir nous amics de carn i ossos només m’abocaria a noves desil·lusions. Es ben veritat allò que diuen: qui té un llibre té un amic. I un amic de més qualitat que segons qui.
Una cosa que ara em preocupa es tot això de llibre electrònic. Em fa por que faci tancar llibreries i que els llibres de paper deixin de tenir un prou raonable preu al meu abast. Sé que continuaran existint, però si ningú en compra seran tan cars que col·leccionar-los com jo he fet fins ara es farà insostenible. Això sí que em preocupa realment. A més, deixaran d’estar bé de preu abans no m’hagi pogut comprar tots els que em vull comprar, els que necessito tenir? Llavors no tindria més remei que curar-me! O continuar frustrada per sempre més. Mal llamp se m'endugui!
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Entusiasme en estat salvatge
A mi m’agrada molt el que escric, però a la gent també els agrada la olor dels seus propis pets... (aquesta frase no és meva, l’he tret d’algun lloc, no sé d’on, però la faig passar com a meva perquè la subscric completament). És evident que perquè a algú no li agradés una cosa a la qual dedica temps i esforç i a més frueix molt fent-la, hauria de tenir algun problema... No només m’agrada el meu blog, sinó que n’estic molt orgullosa. Però es clar, jo crec que mai s’ha d’oblidar que no tothom pot estar d’acord amb el nostre entusiasme, i que si els pets fan bona olor per la persona que els fa, per l’altra gent són bastant desagradables... No dic que un post sigui com un pet, només dic que s’ha de ser conscient que no tothom s’entusiasmarà pels nostres posts com ens hi entusiasmem nosaltres mateixos. Això ni els autors consagrats o supervendes que escriuen llibres de debò ho haurien d’oblidar, perquè de vegades en llegeixes entrevistes i deixant anar mostres de cada ego en estat salvatge... Ara, a mi m’és fàcil ser modesta (no tinc més remei, a més) perquè no tinc cap “carrera literària” d’alt voltatge que em doni corda en aquesta direcció, però es clar, ja veuríem, si la tingués, si no em pujarien els fums... (Fums que segons algunes persones ja tinc suficientment amunt; persones que confonen la meva timidesa i retraïment naturals amb un orgull sense domesticar.) En fi, suposo que tot es relatiu, y que no es pot demanar a tothom que conegui a les persones i les seves ferides.
divendres, 9 d’octubre del 2009
Arma carregada
Una cosa que em sorprèn del blog Herba de paraules és que el post més visitat (i amb molta diferència) sigui Els quadres de la fam. (Tot i que La solitud és una serp té molt d'èxit, també.) Em pregunto que té aquest conte, que no crec que literàriament sigui res de l’altre món... I em ve al cap que al primer Blog de una lectora, en castellà, el post més visitat amb molta diferència és Comparando, el post que compara Orgull i prejudici i Norte y sur, -el meu post més visitat de tots els temps-, precisament perquè aquest post va interessar molt a tots els grups de discussió de la Jane Austen, i va ser visitat en massa durant molt de temps per aquesta gent, que s’ho deien els uns als altres. I se m’acudeix que el post Els quadres de la fam parla d’anorèxia i que a internet hi abunden les bandades d’anorèxiques anhelants de compartir tota mena de trucs absurds, i em recorre un calfred... Una cosa que em tranquil·litza una mica és que jo mai he estat anorèxica (tot i que vaig tenir una època en que no podia empassar en la que em vaig aprimar 15 quilos) i suposo que res del que jo explico al conte pot convèncer per la seva autenticitat (sobretot a l’hora d’imitar-ho) a algú que realment pateixi aquesta malaltia, sinó és que és realment molt burro, es clar... però... no les tinc totes, francament. Tot i que espero que el missatge positiu del conte arribi a qui hagi d’arribar, no descartaria que se l’estigués fent servir justament pel contrari... Però encara que efectivament fos així... m’hauria de plantejar de fer alguna cosa? És el meu conte, no el vull esborrar, encara que pel que sembla l’hagi carregat el diable; és més, si “cola” com a autèntic per a una anorèxica de debò, malgrat tot, n’estic molt orgullosa (encara que n’estaria més si els servís d’ajuda per curar-se). Ara, si el fan servir per... fins a quin punt en sóc responsable de la manera com la gent llegeixi el que jo he escrit?
dimecres, 7 d’octubre del 2009
A robar que són dos dies...
En un llibre dels que tinc per casa vaig llegir una frase de Flaubert que ara mateix no trobo que venia dir una cosa així com que s’hauria d’educar a la gent de classe alta perquè fossin capaços de governar justament. Que el problema realment és que els que dirigeixen tenen molt poca cultura. I qui diu poca cultura diu molt afany de lucre. Però suposo que en un país on qui més qui menys va a fer hores en negre i defrauda a la seguretat social, no tenim cap dret a queixar-nos de que els nostres dirigents posin la mà la caixa. De debò no se’ls podria ensenyar als polítics que no han de robar? Això només se’ls podria ensenyar si el poble no robés. Però si el poble veu que els polítics roben, com li pots demanar que no robi? Això és el peix que es mossega la cua. Qui ha de començar a donar exemple? Qui ha de començar a fer les coses bé? Els polítics no ho faran, perquè són un reflex de la corrupció del poble. El poble no ho farà, perquè si veu que els polítics roben seria d’enzes quedar-se enrera... Per què no fem un concurset a veure qui roba més? Podríem donar medalles... Ben condecorats per a cada malifeta econòmica, sortiríem al carrer ben orgullosos, i podríem competir per veure qui en té més...: “Jo vaig robar un raspall de dents al súper!”: una agulla banyada; “Jo cobro les hores extres en negre!”: una medalla; “Jo vaig ajudar a requalificar uns terrenys..!.”: triple medalla; “jo vaig desviar uns fons...!”: la creu de sant jordi; “jo cobro subvencions europees pels meus camps erms!”: el tostón de oro! Al final, l’única cosa que estarà mal vista serà robar poc. Robem, robem, que el món s’acaba!
divendres, 2 d’octubre del 2009
El vici de la veritat
En la meva relació amb algunes persones m’he adonat que m’ha interessat molt més saber amb certesa la veritat que m’amagaven (i que en el fons era el que feia possible la nostra relació) que no pas continuar amb l’amistat. És un vici, però trio la veritat a l’amistat. I moltes vegades, com en un recipient amb aigua i oli, en la gent no es barregen ambdues coses... És per això, suposo, que no tinc gaires amics...
dijous, 1 d’octubre del 2009
Ànima color de gos com fuig
Quan va llegir-se per primera vegada tot el meu blog, el meu llibreter em va dir que es tractava d’un retrat molt fidel de la meva manera de ser, o com a mínim, de tal i com ell em coneix. La veritat és que això encara em sorprèn, perquè crec que al blog: 1ª- semblo més bona persona del que sóc en realitat (escriure sobre el propi cantó fosc és molt més difícil del que sembla, com a mínim per mi); 2ª- sembla que hagi llegit més del que en realitat he llegit (això passa, no perquè jo haig llegit molt, sinó perquè la gent acostuma a haver llegit molt poc) i 3ª- semblo molt més sana del que sóc en realitat (i això la meva psiquiatra, família, algunes amigues i sobretot veïns entre els que tinc fama de boja ho saben prou bé). Per un lector superficial, sembla que per saber expressar el que em passa sigui menys greu que em passi...
És a dir, que sense dir cap mentida ni pretendre enganyar, gairebé sense voler, d’alguna manera al blog faig passar bou per bèstia grossa. Però és un bou molt interessant, com a mínim per mi. I, com a mínim, aquest bou és molt més interessant del que seria la miserable “bèstia grossa”, que serien unes misèries que no sé si em ve de gust explicar, per ara, tot i que fa temps que els prenc la mida (no sé si per fer-los un taüt). És a dir, que sí, que el blog em reflecteix tal i com sóc, però sobretot reflecteix la imatge que puc controlar donar als altres a la vida real, però també deixa moltes coses fora, deixa fora una mena de nebulosa inarticulada i inarticulable que constitueix el meu jo profund, matèria del pensament a la que no s’arriba a través del llenguatge, i que crec que tots posseïm, que crec que si aconseguís expressar verbalment, llavors sí que estaria fent alguna cosa valuosa. També deixa fora els moments dolents de la meva malaltia, que no sé si seria el mateix. (Sembla una contradicció que digui que la “bèstia grossa” que hauria d’expressar és una misèria i per una altra part digui que allò inexpressable seria lo valuós. La “bèstia grossa” seria la part fosca, allò inexpressable la part profunda, que no ha de ser necessàriament fosca ni ambdues parts han de ser necessàriament el mateix.)
Crec que una persona que no em conegui es pot fer una imatge molt encertada de mi només pel blog, però jo no sóc només el que dic al blog... encara que la gent ho oblidi...
És a dir, que sense dir cap mentida ni pretendre enganyar, gairebé sense voler, d’alguna manera al blog faig passar bou per bèstia grossa. Però és un bou molt interessant, com a mínim per mi. I, com a mínim, aquest bou és molt més interessant del que seria la miserable “bèstia grossa”, que serien unes misèries que no sé si em ve de gust explicar, per ara, tot i que fa temps que els prenc la mida (no sé si per fer-los un taüt). És a dir, que sí, que el blog em reflecteix tal i com sóc, però sobretot reflecteix la imatge que puc controlar donar als altres a la vida real, però també deixa moltes coses fora, deixa fora una mena de nebulosa inarticulada i inarticulable que constitueix el meu jo profund, matèria del pensament a la que no s’arriba a través del llenguatge, i que crec que tots posseïm, que crec que si aconseguís expressar verbalment, llavors sí que estaria fent alguna cosa valuosa. També deixa fora els moments dolents de la meva malaltia, que no sé si seria el mateix. (Sembla una contradicció que digui que la “bèstia grossa” que hauria d’expressar és una misèria i per una altra part digui que allò inexpressable seria lo valuós. La “bèstia grossa” seria la part fosca, allò inexpressable la part profunda, que no ha de ser necessàriament fosca ni ambdues parts han de ser necessàriament el mateix.)
Crec que una persona que no em conegui es pot fer una imatge molt encertada de mi només pel blog, però jo no sóc només el que dic al blog... encara que la gent ho oblidi...