Horror vacui

_ Bueno, què expliques?
_ Ja veus, anar fent...
_ Una altra vegada escoltant cançons romàntiques al youtube...
_ Sí, mira...
_ I en què penses quan escoltes això?
_ Per començar, en com m’agradaria poder cantar, afinant! Cantar així, a ple pulmó, em fa l’efecte que ha de ser una mica com volar...
_ Hi ha altres coses que proporcionen sensació d’ingravidesa, i no cal saber afinar per practicar-les...
_ Ja comencem... de moment em conformo amb somniar que canto cançons romàntiques...
_ No serà per manca d’ofertes...
_ No, per això no serà... però no queda massa bé dir-ho, oi? Em sembla que val més ser discreta en aquest aspecte...vull dir que tampoc és mèrit meu, una cosa que m’hagi guanyat com es guanya el respecte o com es conquereix la llibertat...
_ La llibertat és conquereix... és bonic això... d’on ho has tret?

_ El que no diu la frase és que l’has de conquerir a costa de tu mateixa, renunciant...
_ Ui, no ens posem transcendentals, que ens coneixem...
_ No em coneixes tant com et penses...
_ Ets tu que no et coneixes a tu mateixa tant com et penses...
_ En el fons, tots som uns il·lustres desconeguts per nosaltres mateixos, encara que passem molt temps sols... Quanta estona dediquem a estar amb nosaltres mateixos, a tenir temps per ser? Recordes a en Joel Fleshmman? En un capítol se n’anava a viure amb els caçadors de llúdrigues que vivien entre el gel i deia que allí s’havia trobat realment a si mateix... però allò era una mica irreal, perquè vivint entre aquella gent per força havia de gastar tanta energia només per assegurar-se el menjar (quatre peixos a la brasa), que realment no sé quan tenia temps per “ser” tal y com ell deia... No podia tenir temps per estar realment sol amb si mateix sense fer res, només pensant, cosa que jo sí que puc fer a casa còmodament...
_ Però això, quedar-se sol amb un mateix, fa una mica de por, oi?
_ La Jill, la blocaire que va amb bici per Alaska, també parla d’això quan, anant en bicicleta, arriba al límit de l’esforç... diu que trobar-se en aquesta situació li va bé per adonar-se de què és important a la seva vida, per posar a part els pensaments subsidiaris... és una mica com quedar-se assegut pensant, només que ella no es pot estar quieta, i arriba al mateix estat després de molt d’esforç, amb les endorfines al màxim... com aquesta gent que va a córrer... Evidentment, asseguda a casa no se’m posa en marxa cap endorfina... i segons com, els pensaments pesen una mica. Suposo que és d’això del que té por la gent a l’hora de quedar-se sols amb si mateixos.
_ Nothern Exposure, Up in Alaska... potser realment, el que necessitaries seria anar-te'n a viure a Alaska...
_ Tenir temps per estar sola també ho puc fer aquí. Què hi ha a Alaska? Grans espais sense gent? No puc dir que no soni temptador, però em fa l’efecte que allà la vida és molt primitiva, que s’ha de lluitar per sobreviure en el sentit més elemental del terme... Em sembla que jo no me’n sortiria, si ja no me’n surto ni aquí. Per començar, allà al vida es fa l’aire lliure, i a mi m’agrada estar-me a casa...
_ Però això és perquè si surts trobes gent, i allà no hi trobaries ningú... només algun altre empanat com tu...
_ Ves a saber, llavors potser tindria por d’estar físicament sola... “horror vacui”, s'anomena, oi? No, m’estimo més que Alaska continuï sent un somni... a més, segur que allí no hi fa tan bon temps com aquí...

Xerrada

_ Fa temps que no escrius cap diàleg...
_ Mira, va com va...
_ Et sents més bé ara, amb el blog, explicant el que expliques i no parlant només de llibres?
_ Ja saps que em sento incòmoda explicant intimitats, que penso que no ho hauria de fer, però... però...
_ Et penedeixes d’haver esborrat el Bloc d’una lectora? Allà tenies comentaristes, lectors, enllaços... un prestigi... aquí no tens res d’això. Es com haver desaparegut en l’espessor de la selva, com si t’haguessis traslladat a viure al mig del bosc...
_ Em sap greu haver deixat enrera uns quants lectors, i uns quants comentaristes... haver perdut els enllaços també em sap greu, però crec que no són tan importants... A més, penso que si jo sóc la mateixa, i el que escric no puc evitar que sigui el mateix, d’aquí a tres anys (que era el temps que portava fent el blog) hauria de tenir la mateixa quantitat de lectors, comentaristes i enllaços... vaja, em sembla...
_ No es pot negar que ets optimista...
_ De totes maneres em sento molt còmoda havent desaparegut, és com si m’hagués alleugerit d’una càrrega... comentar llibres s’havia convertit en una pressió, una pressió que jo mateixa m’imposava, i era bastant absurd... ara em sento més lliure...
_ I què consideres que has après de la teva espantá?
_ He après que mai s’ha d’esborrar el que has escrit... ja ja! Bé, vull dir que espero haver après a no tornar-ho a fer. Em sento molt incòmoda amb la sensació de que la gent no pot llegir el que vaig escriure perquè ho llegissin, malgrat que jo encara ho conservi, saps què vull dir? Això sí que és una frustració!
_ Escriptura alliberada o escriptura desinhibida?
_ Escriptura descarada! (Just el que no sóc a la vida real...) Però procurant no ficar-me massa amb ningú, que he criticat gent i em sap greu. Voldria que el meu blog només destaqués les coses positives, com quan parlava de llibres i només n'escrivia elogis... però el problema és que viure inclou també una gran part de crítica cap al món que t’envolta. En un lloc on l’esport nacional és criticar, no puc pretendre estar-ne al marge... Al món no tot es positiu...
_ Desitjos pel futur?
_ Continuar explicant coses, però no massa... no fos cas que algun dia em trobes algú pel carrer que em conegués més bé del que em coneixen a casa...
_ Un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci...
_ El silenci pot pesar com una llosa... i les paraules, se les emporta el vent... malgrat que quedin escrites... i tampoc crec que hi hagi massa gent disposada a perdre el temps llegint-me, per sort. Pensar que tinc pocs lectors, i que a més són a la quinta forca, a l’altra punta de món, i que no me’ls trobaré, també m’ajuda molt a parlar amb franquesa...
_ Què li diries al lector desconegut?
_ No li diria res, només esbossaria un somriure.

Calar foc al desastre

_ Què és tanta amargor, què són tantes pors, què és tanta desgracia? On és la teva alegria? On és el teu bon humor? On són aquells post irònics que feien caure els cabells als calbs? Te l’hauràs de menjar amb patates, la teva feixuguesa! Vinga, espavila i cala foc a tota aquesta misèria... Deixa que el cor et bategui sota la poesia...
_ Anaves molt bé, però ara has caigut en la cursileria…
_ Millor ser cursi que ser avorrida!
_ Imagina’t que el teu blog és la diligència: has canviat tants cops de cotxe que ben segur que ja no et queden passatgers...
_ Així puc ser cursi i avorrida, no?
_ Només en la intimitat. Per escriure “en públic” se’t demana una mica més.
_ És que jo sóc escriptora “en secret”!
_ Es clar, perquè no et coneix ningú... T’hi fixes? Et lloen més per les cites que tries, els llibres que esculls... que no perquè representi que escriguis bé... Sembla que tinguis bon ull per l’obra aliena y un pobre ull per la pròpia...
_ De totes maneres l’opinió aliena és secundaria. Jo sempre faig tot el que puc fer, i és el mateix tant si em diuen que és molt bo com si em diuen que no val res... Jo sóc la mateixa persona, i continuaré escrivint el mateix.
_ Veus? Ja et tornes a posar seriosa! Has de fer caure els cabells dels calbs!
_ Algun dia potser explicaré algun dels acudits de la Vicenteta... mentrestant, qui em llegeix haurà de viure amb la meva grisor...
_ O rosor... que les cursis sou de color rosa!

Nu artístic

_ Ha arribat l'hora, la reina de la ruda ja és a punt; no et podràs amagar eternament...
_ Qui et diu que m'amago?
_ T'amagues rera aquestes quatre parets, rera la radio, rera els llibres... dius que la gent té una idea equivocada de tu, però, què has fet tu perquè et coneguin?
_ Jo només dic que un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci.
_ Tu? Però si tens unes ganes de xerrar que rebentes! I en realitat només busques algú que t'escolti.
_ Creus que això que explico pot interessar a algú?
_ T'interessa a tu?
_ Desesperadament.
_ Doncs això ja és un primer pas. Per ser escoltada el primer que cal és tenir ganes de ser-ho. I, es clar, saber omplir el silenci.
_ De vegades sento que manipulo el silenci com si fos una peça d'orfebreria, i com més la poleixo més brilla, però no deixa de ser això, silenci. Tota la meva escriptura és una lluita per fer més atractiu aquest silenci. Per superar-lo. Per omplir-lo de vida i de paraules.
_ No hi ha enlloc que digui "aquells qui parlin seran escoltats"?
_ I segur que en algun lloc diu "aquells qui escriguin seran llegits", però això no sempre és així.
_ I com és?
_ És el revers del silenci: la solitud; no hi ha res, ni reacció ni paraules. Només indiferència i els meus ulls tristos que no aconsegueixen arrencar el vol.
_ Has de trenar en silenci els crits amargs de l'ànima, és el camí que recorres, la via per on vas, no hi ha altre camí.
_ Només voldria...
_ Què vols?
_ No res. Em sembla que podent escriure-ho ja ho tinc tot.
_ Doncs no et queixis i mans a l'obra. L'avantatge d'aquest invent és que no obligues a ningú a llegir-te.
_ Tampoc obligo a ningú a que li agradi... No tinc la fórmula màgica, saps?
_ Deixa't de fórmules per agradar i sigues tu mateixa... si s'espanten, com a mínim que sigui de la teva magnifica horripilancia natural...
_ O dels meus tres mugrons...
_ Veig que somrius. Estàs més animada?
_ Sí.
_ Deixaràs d'amagar-te i d'amargar-te?
_ Això dels tres mugrons ho haig d'amagar per força...
_ Parlo seriosament...
_ Intentaré aconseguir amagar-me i amargar-me el més artísticament que pugui...