Escriure amb el cor

El juliol del 2006, vaig escriure això al Bloc d’una lectora:

“Ara fa unes setmanes, vaig llegir un text que parlava d'escriure amb el cor. És curiós com han anat passat les setmanes i hi continuo pensant. Escric amb el cor, jo? I per més que hi rumiï, sempre arribo a la mateixa conclusió: jo escric amb el cap. Sóc una persona molt cerebral, m'agrada controlar el que escric. Hi ha coses que amb el cor les escriuria però davant les que el cap diu: no, no i no. I queden en no. Amb el cor, aquest bloc faria temps que s'hauria desbocat; m'hauria posat a parlar de ciclisme, de música clàssica, de la radio, del Barça, de cert actor que m'agrada molt, de la gent que conec, de com partir l'àtom... Però el cap diu no i és no. Només llibres. I això ja és prou i massa. Llegir sí que ho faig amb el cor, amb la medul·la, amb el moll de l'ós. Però escriure... ho haig d'admetre: això ho faig amb el cap.”

És curiós per què amb la perspectiva que dóna el pas del temps m’adono que el Bloc d’una lectora se’m va desbocar, que ben aviat vaig posar-me a parlar de tot-tema-que-es-bellugués i vaig anar arraconant els llibres. Es ben bé que mai no és pot dir d’aquesta aigua no en beuré... De totes maneres, malgrat que la temàtica se m’hagi desbocat, crec que continuo escrivint amb el cap: controlo molt el que publico. I tot i que la reina de la ruda em sembla una matèria massa íntima per ser escriptura seriosa, i jo sempre he volgut ser una escriptora seriosa, entenc que si m’ho proposes encara podria fer més el ridícul. Per tant, miro de controlar el que publico. O com a mínim m’agrada pensar-m’ho, que ho controlo, i encara que m’encanta l’streap-tease, comprenc que amb el temps hauré d’aprendre a no dir-ho tot, a deixar un espai a la imaginació; a ser misteriosa. De totes maneres, jo sempre he sigut prosaica com un sac de patates, i em sembla que això no té remei...