Dilluns amb el meu vell professor

Penso en una frase que vaig fer servir l'altre dia, i penso que sé exactament d'on l'he treta: del meu vell professor de primària. Ell sempre ho deia. I me'n faig creus de recordar-ho tants anys després, i m'agrada molt haver adoptat les seves paraules. Aquest professor ja havia estat professor del meu pare, i jo sempre l'havia vist gran. Però no em vaig adonar de se n'havia fet, de vell, fins que un dia, quan ja feia molts anys que havia acabat l'escola, me'l vaig trobar en una sala d'espera. Per ell aquella ja seria la darrera sala d'espera. No mirava la gent als ulls com solia fer, i se'l veia cansat. Parlant, parlant, em va confessar que ell, de jove, també havia volgut ser escriptor, però que amb el temps i la necessitat de mantenir la família ho havia anat abandonant. Els seus ulls reflectien la derrota d'una manera colpidora. Jo, en aquella època, encara em plantejava si valia la pena d'intentar escriure. I en veure aquella mirada perduda ho vaig tenir clar: havia d'escriure. Estava segura que si el meu vell professor hagués pogut seguir la seva vocació, no hagués tingut aquella mirada; no volia arribar a vella amb aquella mirada. Era la mirada d'una persona que sap que es mor i que sap que la vida l'ha vençut. Ho vaig comentar amb l'Aniset i va somriure, com aquell qui somriu davant un raonament d'una nena petita. Però allò va ser molt important per mi, i, en aquell moment de la meva vida, va ser el record d'aquella mirada desesperada el que em va donar les ales que necessitava per decidir-me a intentar escriure.