El do de la metàfora

Llegeixo (per fi!) El lector común, de Virgina Woolf. Es tracta d’un llibre que sempre havia volgut llegir, des que era adolescent, però que em sembla que fins ara no han traduït, com a mínim en una traducció al meu abast. Fins i tot m’havia plantejat llegir-lo en anglès, tot i que no ho havia arribat a fer i segurament l’hagués hagut de deixar per massa difícil. Normalment passa bastant temps des que em compro un llibre fins que el llegeixo. I tardo bastant a llegir un llibre. Aquest me l’he empassat sencer la mateixa setmana d’haver-lo comprat. Oh... quin llibre... quina claredat, quina manera d’exposar les idees, quines imatges... té allò que jo en dic “la guspira de Virginia Woolf” i que no sé gaire com definir. Però una cosa és clara: si la seva escriptura perdura és pel seu domini de la metàfora: els burros a la font, Helena de Troia, el cel estrellat... Fa unes metàfores exquisides. Unes metàfores que jo, per més que hi remeni, tinc clar que no faig, que no sé fer, i que no sabré fer mai. Simplement, una cosa com aquesta t’ha de sortir de dins, espontàniament, i a mi no em surt. I és per això que el seu estil perdura, per aquestes metàfores sembrades al seu text que exploten com mines de plaer cada cop que en trepitgem una. I a més, quina claredat... es llegeix tan fàcilment... Allò que em va captivar la primera vegada que vaig llegir un text seu encara hi és. I llavors arrufo una mica el nas, perquè sé que com a persona era una esnob i una harpia... com podia escriure tan bé i ser tan transparent? Però bé, jo no la vaig conèixer ni em va ofendre, o sigui que com fos ella com a persona és una mica igual, lo important són els textos. El darrer text Com hem de llegir un llibre? és simplement genial. Recomana una cosa que jo faig però que mai no havia sentit que recomanessin enlloc: que, a més de llegir un llibre, pensem sobre el llibre, que el païm, que deixem que sedimenti en el nostre esperit com una pluja de respostes. Moltes vegades he dit que jo vaig a poc a poc llegint perquè sento haig de pair el que he llegit... i sé que això sona com una idea rarísima, un idea de tieta excèntrica, en el nostre món d’objectes d’un sol ús, on un llibre pot durar tant com un mocador de paper. Però malgrat que faci això jo no pretenc arribar a aquesta tercera fase que diu ella, la de fer comparacions entre els llibres, i establir categories segons la seva manera de fer, bàsicament perquè me’n manquen molts per llegir, i tampoc tinc clar que en el que em fixo dels llibres sigui en el que es fixava ella, que només tenia una sola literatura, i molt bona, com a camp d’acció (si exceptuem les literatures clàssiques). Vull dir que un lector del nostre temps i del nostre país, en que llegim molta literatura traduïda, primer de tot ja té prou feina a decidir a quin món pertany el llibre que llegeix: si és anglosaxó, si ve d’una llengua minoritària però llunyana, si és dels nostres o dels de més enllà... Es fa molt difícil comparar llibres creats en contextos tan diferents. No m’estranya que ella, comparant llibres parits en el mateix context, en pogués treure molt més profit. A més, entre els nostres n’hi ha molts que pretenen ser del tot inventats, i no reflectir cap món real, i per postres en fan bandera d’això (?), com per exemple novel·les d’autors catalans amb els noms dels personatges en anglès... és per donar un toc xic? Per mi és una aberració. En fi, que això de comparar llibres encara és una assignatura pendent, però per alguna cosa ella era Virginia Woolf i jo... doncs no ho sóc. Però estic llegint molt sobre el tema!

He dit

Sé que “lo meu” amb els clàssics és espinós, perquè encara que n’he llegit molts, n’hi ha d’altres (i de molt importants) que se m’han entravessat. Com per exemple, Guerra i pau, Memorias de Ultratumba o el Quixot. Vergonya torera m’hauria de fer –i me’n fa- dir que no els he pogut acabar, perquè crec que són llibres que tot bon lector amb unes certes pretensions ha d’haver llegit. Potser més endavant.

Malgrat això, hi un clàssic d’aquests amb fama de pesats que puc dir amb orgull que estic llegint i que m’ha captivat completament: Montaigne i els seus Assaigs. És la pera. Estic segura que hi ha molt acadèmics que es pensen que Montaigne és bo per la manera com coneix la vida dels antics, pels exemples trets del món clàssic que domina com fossin una baralla de cartes. Però això és la vestidura externa dels seus textos, podríem dir. No dic que no sigui valuós, ho és i molt, però no és per això que m’atrau. A Montaigne el trobo bo (molt bo) i interessant (molt interessant) perquè és un home que coneix els altres homes. Coneix a la gent i es coneix a si mateix. Ha observat i coneix a la gent del seu voltant, s’ha observat i es coneix a si mateix. El que em té captivada són les veritats que diu sobre les persones, sobre el gènere humà. (Malgrat que ja sé que jo mateixa vaig dir que no sabia en què consistia la regla d’una dona; però això és anecdòtic.) Deixa anar veritats que són tan vertaderes ara com ho eren quan les escrivia. Continuem sent el mateix animal mig lliure mig sotmès digne de ser observat que érem al seu temps. Aquest home és un geni. He dit.

Un altre clàssic que m’agrada moltíssim és el Decameró, del que ja m’he empassat un terç i continuo. Què dir d’aquest llibre que fa anys que els lectors més assabentats frueixen amb plaer? És picant, és trapella, és satíric. La majoria de contes et deixen amb un somriure de picardia als llavis. Una autèntica delícia per la ment i pels sentits. El seu autor és un geni. He dit.

I Villon. Vaig dir que el seu traductor s’equivocava pensant-se que podria ser amic d’un tipus que era un delinqüent, aviam si un professor universitari es faria amic de gaires delinqüents, en l’actualitat. Rectifico. Després de llegir-lo una mica, jo també voldria ser amiga de Villon: amiga i moltes coses més. Ah l’amor... Aquest no et deixa amb un somriure de picardia als llavis, d’aquest n’acabes la lectura amb ganes de fer-li un petó! Aquest tipus sí que és un geni, una estrella que il·lumina la veritat amb la força d'una supernova. He dit.

Els camins de la frustració

Ahir vaig caminar una bona estona. Vaig sortir de casa perquè, sabent que malgrat que fos dia de festa els comerços obrien, em pensava que hi hauria oberta una llibreria en concret on fan descompte. Però estava tancada. Per l’hora que era (ple migdia) les altres llibreries també estaven tancades, i no sé si van obrir en dia de festa o no. Però no em podia entretenir esperant que obrissin, i que llavors resultés que no obrien.

Caminar pels carrers sense poder entrar a cap llibreria a comprar-me un llibre és una cosa que em frustra. Amb el temps, sembla que he arribat al punt en que sortir de casa no em val la pena si no em compro un llibre. Una psicòloga em va dir que tenia necessitat de recompensar-me per l’esforç que em suposava enfrontar-me a la gent. Sigui el que sigui, havia d’haver previst la sensació d’impotència. Sentir frustració quan necessites fer una cosa i no és al teu abast aconseguir-la es molt desagradable. Diu que les persones addictes tenim poca tolerància a la frustració. En vull aprendre, de debò que en vull aprendre. Vull aprendre a ser gran i a poder suportar sentir-me frustrada una llarga estona quan fa temps que no em compro un llibre. Si no fos una sensació tan desagradable ja fa temps que hauria après a suportar-la. Diu que les addiccions les fa l’aïllament, però la veritat és que dubto que unes relacions interpersonals satisfactòries m’impedissin continuar desitjant comprar-me llibres. De fet, posseir i llegir llibres són les meves relacions interpersonals satisfactòries; els llibres són la meva vida social. Passo tan bones estones llegint, estic tan tranquil·la, em sento tan poc agredida pel medi quan llegeixo, que m’és inconcebible pensar que podria substituir els llibres per persones, i així diluir la sensació de frustració quan no aconsegueixo comprar-me un nou llibre, un altre. (Llibres que llegeixo a un ritme molt més lent que no pas els compro, tot s’ha de dir.) Mentre llegeixo i frueixo llegint, se m’obre la gana de posseir nous llibres, i poder-los llegir i així continuar passant bones estones. En canvi sé que intentar tenir nous amics de carn i ossos només m’abocaria a noves desil·lusions. Es ben veritat allò que diuen: qui té un llibre té un amic. I un amic de més qualitat que segons qui.

Una cosa que ara em preocupa es tot això de llibre electrònic. Em fa por que faci tancar llibreries i que els llibres de paper deixin de tenir un prou raonable preu al meu abast. Sé que continuaran existint, però si ningú en compra seran tan cars que col·leccionar-los com jo he fet fins ara es farà insostenible. Això sí que em preocupa realment. A més, deixaran d’estar bé de preu abans no m’hagi pogut comprar tots els que em vull comprar, els que necessito tenir? Llavors no tindria més remei que curar-me! O continuar frustrada per sempre més. Mal llamp se m'endugui!

No, si quan ens hi posem...

L’altre dia vaig dir que faltava un gran personatge masculí conegut creat per una dona... bueno, n’hi ha un, però acceptar-lo depèn molt de si s’està disposat a acceptar “barco” com a animal aquàtic... Un personatge masculí universal creat per una dona? El monstre de Frankenstein. S’accepta o no s’accepta?

Vençuda per la revolució i l’imperi

Doncs sí, tinc necessitat de confessar-ho, de deixar-ho clar: no, no vaig acabar les Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand. No vaig passar del capítol vint i escaig, quan comença a parlar de Napoleó. Jo llegia tota feliç sobre la seva joventut, i m’agradava molt, però quan vaig saber que algunes coses que deia se les havia inventat... i jo m’ho estava creient al peu de la lletra... aquest va ser el primer cop dur que va rebre la meva concentració. Però el llibre va canviar... La cosa anava bé mentre parlava de manera personal de si mateix, encara que de vegades fes passar bou per bèstia grossa... ara, quan va començar amb tot això del poder, que si Napoleó per aquí, que si se’n va anar a Egipte per allà... i va començar a explicar coses d’ell mateix només en relació amb els càrrecs que ocupava... no ho sé, segurament és perquè jo mai no he tingut ni tindré cap mena de poder i el tema no m’atrau gens... vaig començar a pensar que era un llibre d’història, i a mi la història mai m’ha agradat per llegir-la (encara que estigui excel·lentment escrita). Conclusió: que el llibre em va caure de les mans. Sento que es la mena de lectura que vol una edat i unes certes experiències, i resulta que jo ni tinc aquesta edat ni cap experiència manant... En fi. Que m’ha sabut molt greu, però no l’he pogut acabar. I això que penso que per una persona que li agradi la història o saber coses sobre Napoleó o que tingui afany per dirigir alguna cosa grossa, és un llibre gairebé indispensable. També per algú amb una mica d'ambició com a lector, algú interessat en la bona prosa... Estic segura que el punt on el deixo és la millor part del llibre. A mi m’agrada la bona prosa, però si el tema no m’estira no hi puc fer res per continuar llegint... En fi, que el guardaré per quan sigui gran. Estic segura que llavors serè més capaç d’apreciar-lo.

L’ombra del jove clergiman...

Una cosa que m’agradaria especificar és que, encara que al blog hagi mencionat un parell de vegades a la Katherine Anne Porter (la vaig posar a la meva llista d’escriptores), jo no he llegit cap dels seus contes, que pel que es veu són extraordinaris. D’on ve la meva admiració, doncs? Doncs d’una cosa molt senzilla: he llegit que és una escriptora que ha aconseguit crear personatges masculins de carn i ossos, no només fantasies o alter-egos masculinitzats de l’escriptora. Per mi, encara que no ho hagi comprovat personalment, amb això ja n’hi ha prou per admirar-la, sobretot quan a les escriptores se’ns acusa de no haver creat cap personatge masculí creïble, contràriament a tants grans personatges femenins creats per escriptors. A més, tinc el llibre amb els seus contes en castellà, i el penso llegir i comprovar-ho per mi mateixa, això que els seus personatges masculins s’aguanten. Sabia que hi havia d’haver alguna escriptora que ho hagués aconseguit! Ara encara falta, però, un gran personatge masculí conegut creat per una escriptora...

El dia que ens puguin vendre merda a preu d’or

En el darrer post discutia la forma. En aquest discutiré el contingut del llibre del Sr. Pollan, El detective en el supermercado. Ell diu que els aliments barats, una característica de la nostra època, que són produïts industrialment, refinats i processats, són dolents per la salut. Això és veritat. Però el que sembla que estigui a punt de dir i que no arriba a dir és que gràcies als aliments barats de baixa qualitat s’alimenta a molta més gent. Que quan els aliments no eren tan refinats i processats, i eren millors per la salut, la majoria de gent passava gana. La majoria de gent que hi havia al món, al nostre món, no tenia accés a aquells aliments no refinats ni processats que eren tan bons per la salut. El que vull introduir és mateix concepte de que vaig parlar quan vaig dir que quan vota tothom, votar no té cap valor. Quan s’ha d’alimentar a molta gent que no pot pagar gaire pels aliments, els aliments són de baixa qualitat. Si vivíssim fa dos-cents anys no menjaríem aquests aliments no refinats ni processats millors per la salut dels que mengem ara, això ho farien els rics: els pobres, els assalariats, passaríem gana. O sigui que sí, té raó, mengem merda. Però el que no diu és que si no ens donessin merda (dic les grans companyies agroalimentàries, no cap poder fantasma), doncs dic que si no fos tan rentable que ens donessin merda, no ens donarien res; passaríem gana. Només celebro que la humanitat hagi estat capaç d’evolucionar fins al punt en que hi hagi classes de pobres que mengin tres cops al dia.

(En el fons, hauríem d’estar agraïts del fet que posin a la nostra disposició pilons d’aliments barats que poden provocar-nos càncer i colesterol. Aquesta idea de que els humans de classe baixa tenim dret a tenir una vida llarga i sana és una idea estrafolaria que no sé d’on deu haver sortit i que no entenc com han permès que se li fiqués el cap a la gent... la gent no rica, vull dir)

(Una vegada, en un congrés d’inventors, un advocat expert en propietat intel·lectual va dir: “puc ajudar a qualsevol a explotar el seu invent si no està relacionat amb cap d’aquestes àrees: alimentació, automobilística, o farmàcia. Algú té alguna idea de per què va dir això? Com es relaciona aquesta frase amb la resta del post?)

La mentalitat medieval

M’avisa el meu llibreter que això que Tristany i Isolda no li van dir al rei Marc el que havia passat entre ells al vaixell no es tracta que Isolda volgués ser reina tan si com no, sinó de la mentalitat medieval. Tristany és un súbdit del rei Marc. Isolda és un trofeu que li porta. Són propietat del rei Marc, i estan a les seves ordres. Com a tals, ni tan sols es poden plantejar sortir del dibuix del seu destí, vull dir que ells no hi pinten res, ni poden decidir res. Simplement, Isolda està destinada al rei Marc, és per ell, i confessar la veritat, malgrat el que el rei Marc diu al final de la història, només els hagués dut conseqüències nefastes. Seria com si Tristany hagués dut una camisa de seda molt valuosa com a regal pel rei Marc, un regal que el rei hagués estat esperant amb candeletes, i que l’hagués esparracat. Evidentment, quan això s’hagués sabut només li hauria dut problemes... En la mentalitat medieval, les persones poden ser una propietat, i les propietats accepten el seu destí sense platejar-se si aquest podria haver estat diferent. Pensar que són ells qui “ho trien” és veure-ho amb ulls de persona d’ara.

Encesa malenconia

Ahir vaig sentir per la radio que parlaven de la malenconia, que és diferent de la tristesa i la depressió. Em ve al cap que Tristany, l’enamorat, era un ésser melancòlic... Res no es diu del caràcter íntim d’Isolda en aquest aspecte. Ella pateix per amor, però mai no la veiem “melancòlica” de la manera introspectiva en què ho està Tristany... Sempre diem “Tristany l’enamorat”, i el posem d’exemple com a enamorat, però mai he sentit dir “Isolda l’enamorada”. Ella és Iseo la Blonda, i la seva principal característica és ser tremendament bonica. Però no se la posa com a exemple d’enamorada, sinó com a dona que pot donar plaer a un enamorat, que pot justificar un enamorament com el de Tristany, tan fidel i absolut... Si ella no fos tan bella, no s’entendria que Tristany es begués l’enteniment fins al punt en el que se’l veu... (Y això no significa que només una dona tremendament bonica pugui justificar un amor com el Tristany: significa que quan estem enamorats l’objecte del nostre amor sempre ens sembla diferent als altres, i tremendament bell...) Una vegada vaig escriure que, al començament, quan ja s’han ficat al llit i ella encara s’ha de casar amb el rei Marc, no li diuen al rei res d’això i ella consenteix a casar-s’hi perquè vol ser reina. Es a dir, que estima a Tristany, però Tristany no és rei... una persona necessita realitzar-se fent alguna activitat, i a ella l’han educat per ser reina. I, com s’ha dit moltes vegades, és ella qui dirigeix Tristany. Si ella consenteix a casar-se amb el rei Marc, si no li diuen la veritat, és perquè, potser perquè li han destinat els seus pares, potser perquè vol ella, ella ha de ser reina. A més, en aquella època, quan estaves destinat a una cosa, no devia ser fàcil sortir de la roda; Isolda estava destinada al rei Marc, i a ser reina. Es clar que podien haver parlat abans que li casessin, i de fet, jo no entenc gaire perquè no ho van fer, però llavors, es clar, ja no hi hauria història... Que Isolda vol ser reina per sobre de tot potser no és una explicació gaire afalagadora per Isolda, i no sé si diu poc d’algú anteposar les seves necessitats materials a les necessitats de l’amor (perquè Tristany es despreocuparà de tot), però pensem que Isolda volia fer matar a Brangiana, o sigui que fer coses “no bondadoses” (i molt humanes) ja fa per ella. O sigui que tenim un Tristany melancòlic que es beu l’enteniment per amor i una Isolda calculadora que vol tenir-ho tot, el benestar material i el plaer... Però, malgrat que calcula materialment, Isolda no ha calculat que no podrà prescindir de Tristany, i per això marxa amb ell al bosc, per això el va a buscar al final... en el fons, també s’ha begut l’enteniment per ell, encara que té una manera diferent de demostrar-ho de la que té Tristany... Tampoc voldria treure d’això un prototipus, això no vol dir que un home sempre es despreocupi de tot per amor o que una dona sempre calculi el benestar material... hi ha de tot a la vinya del senyor; això només vol dir que aquesta combinació pot donar-se en les relacions entre les persones. I la malenconia també és un sentiment en el que ens podem submergir encara que no estiguem enamorats, encara que no sigui tardor...

L’aprenentatge protector

Encara que ara ja no m’interessi llegir novel·les, durant tots aquest anys n’he anat acumulant unes quantes que (oh...!): no he tingut temps de llegir encara, abans que em deixés d’agradar llegir novel·les... Però, si les tinc, les hauré de llegir, no pot ser tenir un llibre que no s’hagi llegit (sic)... les vaig comprar pensant sincerament que les llegiria... En conclusió: que he dicidit anar per feina i començar per una que em sembla atractiva: sexe, violència i... sense rock’n’roll, perquè les músiques són altres. (També molt pecaminoses, però, eh?, què us penseu!) I, no m’ho esperava, però de seguida ha explotat. M’interessa, m’interessa. I m’adono de quant feia que no llegia així, estirada per un fil argumental... Llegir poesia i assaig està bé, però l’emoció de continuar llegint per saber “què passarà” que només et pot donar llegir una novel·la que no has llegit abans... això és incomparable. Ai, quan temps feia que no llegia una novel·la que m’agradés així! Com he pogut estar tant temps sense fer-ho? Que desenganyem-nos, el que m’estira d’aquesta novel·la és el sexe i veure com estan descrites les relacions entre els protagonistes... i que està ben escrita i puc aprendre’n coses (de l’estructura i d’expressar un contingut, per exemple la bogeria del personatge femení), encara que per això caldrien més lectures de les que em sembla que estic disposa a fer... Però, per exemple, una cosa que veig amb una lectura simple com la que jo faig: la distribució del material dels capítols. Me’n recordo que quan jo vaig intentar escriure la meva novel·la, a cada capítol canviava d’escena. No ho sabia fer d’altra manera. Intentava imitar un best-seller barat que feia poc que havia llegit i allà les escenes estaven distribuïdes així, sense complicacions. Doncs bé, el meu autor d’ara és capaç d'encadenar diverses escenes en un mateix capítol, conjuminant-les hàbilment. D’acord que es tracta d’un “capítol de transició” que podria semblar un tràmit per col·locar els personatges en un altre lloc (tot i que em començo a adonar que a les bones novel·les no hi ha “capítols de transició”, sinó que cada capítol té la seva raó de ser). Recordo que jo me’n vaig fer un fart, de posar a la meva novel·la “capítols de transició”! Ai ai... Ja veig que en això anava ben equivocada... Un bon text (sigui un microconte o una novel·la) ha d’haver après la lliçó dels anuncis: que no hi ha d’haver res sobrer ni de “transició”, tot el que surt a l’anunci ha d’anar encaminat a potenciar el missatge que et vol transmetre l’anunci: en un anunci del zoo no hi ha de sortir una càmera de fotografiar si no és que anant-t’hi te’n regalen una, per exemple, o si no és que et volen dir que allà podràs fruir fer-la servir. Doncs, encara que el missatge d’una novel·la no estigui encaminat a vendre’t un producte, sí que d'alguna manera et volen transmetre com són aquells personatges (aquest és el seu producte, podríem dir). Per això, fins i tot les escenes que semblen “de transició” ens han d’estar ensenyant com són els personatges i com es relacionen. Això ho fa el meu autor, i això és el que m’estira. Luckacs diu que els personatges de les novel·les són éssers que busquen... mai no ho havia vist tant clarament reflectit en una novel·la, això. Què busquen o què es pensen que busquen... bueno, no ho sabré fins que ho trobin, si és que ho troben, tot i que començo a tenir interessantíssimes teories...

(La novel·la de la que parlo és El cel protector, de Paul Bowles. No ho he dit fins ara no perquè em volgués fer la misteriosa, sinó perquè volia parlar de “la novel·la”, així en abstracte, i no d’aquesta novel·la concreta, encara que aquesta sigui l’exemple concret que ara m’ocupa i d’on he tret la inspiració per escriure el post.)

Els sospitosos van al cel

Normalment no faig necrològiques, però avui faré una excepció per Frank McCourt, que sembla que s’ha mort. Amb Paul Auster, és un dels meus “sospitosos habituals”, i un dels pocs escriptors “actuals” que crec que valen la pena. Vaig llegir plena d’emoció Les cendres d’Àngela, i tinc pendents de llegir I tant! i El professor, que com que ja no m’estiren les novel·les tinc una mica aparcats, però que penso posar-m’hi així que em vagui, perquè estic segura que encara que ara ja no acostumo a llegir novel·les són llibres que valen la pena, i que em fan il·lusió. De la seva primera novel·la va dir que era un “llibre modest, escrit d’una manera modesta”. La mateixa modèstia de la que està feta la gran literatura, diria jo. A més, estic segura que no és un llibre que s’hagi de creure al peu de la lletra, no en va el seu autor és irlandès, però el fet de no poder distingir què era veritat i què es va inventar, el fet que l’amalgama estigui ben quallada, y “coli”, em sembla que és una de les coses que li donen grandesa. En fi. Descansi en pau.

Llegint els poemes de Sylvia Plath...

Malgrat que n’hagi parlat moltes vegades, jo de Sylvia Plath només n'havia llegit La campana de vidre, i ja fa molts anys. M’havia agradat molt, però. Des de fa uns quants mesos, m’he posat amb la seva poesia, que, ajudada de les traduccions en català i en castellà, intento desxifrar en anglès. I puc, encara que sembli mentida, puc. M’agrada, però no tant com em pensava i en comparació amb altres poetes que he llegit de la mateixa manera. M’agradava molt al començament, m’impactaven les imatges, era estimulant com el menjar picant, però vint poemes després de les mateixes imatges gore... què voleu que us digui... Arriba un moment que dius: però para ja, para d’idealitzar la sang, para amb les imatges violentes, para de dir que et vols morir...! Tot amb una exquisida sensibilitat i unes associacions sorprenents, però el que diu es redueix bàsicament a això, a aquesta fascinació per la destrucció i el desamor. Fins i tot hi ha poemes més aconseguits que d’altres dins aquest context de vomitar “gore”. Els poemes que més m’han agradat: Lady Lazarus, Lesbos i, sobretot, Tulipes, que crec que transmet molt bé què és estar estirada en el llit d’un hospital mental. N’hi ha alguns altres que també m’han agradat, però n’hi ha algun, com aquell que es talla un dit i surt tot ple de sang, que m’han semblat francament exagerats i fora de lloc. Ja dic, tantes imatges gore em comencen a pujar la mosca al nas. Continuaré llegint, però, llegiré fins acabar-lo Ariel, i després seguiré amb Arbres d’hivern, que ve a continuació. No es pot negar que són uns poemes plens de força i d’imatges fascinants... sobretot les imatges i les associacions, però el conjunt fa un dibuix una mica sanguinari pel meu gust.

També volia dir que Silvia Plath transmet molt bé la part fosca de la maternitat, el fet que quan es té un fill, malgrat que l’estimis per sobre de tot, no tot són flors i violes, i que també hi ha mals moments. Això, aquesta doble experiència amb els fills, jo l’havia llegit molt poques vegades, perquè normalment a les novel·les i a les pel·lícules tenir fills és meravellós i no es parla de les dificultats. Pel que jo he anat observant, a l’hora de tenir un fill, o més d’un, una dona s’enfronta a la difícil conjuminació entre les exigències a que se la sotmet com a mare i continuar sent una dona, un ésser humà amb necessitats pròpies que també s’han de satisfer. La maternitat cada cop em sembla més difícil i admirable, però també més dura.

I per acabar voldria dir que llegir el testimoni d’algú que només espera l’ocasió per morir-se no és gens agradable. Les ganes de morbositat que es poden tenir en llegir-ho queden superades per lo trist que resulta. D’acord que probablement sense aquesta fascinació que ella sentia per la mort no tindríem aquest poemes tan plens de força i d’imatges, d’acord que són diferents dels típics poemes lloant les floretes del bosc, d’acord que són un testimoni sincer de tal i com ella es sentia, i que contra això no hi pot haver res a discutir... Però gràcies a llegir aquest poemes he après coses sobre el que no vull que siguin els meus textos. I el testimoni d’algú que només es vol morir el que em produeix és repugnància. D’acord que jo m’he volgut morir moltes vegades, però no era conscient que això de voler morir-se sonés així de malament... En resum, o es parla de lo bonica que es la vida (que no sempre és bonica, però bueno...), o no es parla de res, perquè per deprimir al personal ja hi ha les noticies...

Poesia traïda

Una de les grans passions de la meva vida ha estat la poesia traduïda. Sí, ja ho sé, la poesia, segons diuen, s’ha de llegir en la llengua original; en tota bona poesia hi ha elements com la musicalitat, el ritme, la rima, que estan més enllà de l’abast de la traducció. Però es poden traduir les imatges, les emocions, els sentiments, la veritat humana. Per això la poesia que jo he llegit, més que una poesia de ritmes i sonoritats, és una poesia d’imatges, emocions, sentiments i veritat humana. Com a caçadora d’imatges que sóc (les necessito per regurgugitar-les als meus escrits), com a persona negada per la música (la sento i m'agrada, però no tinc cap mena de sentit musical), la poesia traduïda em proporciona l’acostament a aquest element tan difícil de definir de la manera que jo sóc més capaç d’acostar-m’hi. Més quan penso que, si algú ha trobat que aquell poema en concret val la pena de ser traduït, ja ha fet una primera selecció, i el poema té més possibilitats d’agradar-me. Amb els anys m’he fixat que obtinc imatges més bones de les traduccions que dels poemes originals en català (en castellà és una mica diferent), potser perquè en la traducció, havent despullat els poema dels elements més vistosos i en els que et fixes primer, hi queden només els ossos, és a dir, les imatges despullades. Avui he descobert una pàgina que tradueix poesia des d’unes llengües minoritàries i fora del meu abast, i d’autors minoritaris fora de l’abast dels llibres que normalment es tradueixen; no cal dir que he tret el pitet...

La raó de Cassandra

Una cosa que acostuma a passar molt amb els escriptors consagrats (això passa en un grau extrem amb Borges) és que els estudiosos i els simples aficionats el momifiquen. És a dir, que es posen a estudiar cada pet que es va tirar. Passa amb Borges, passa amb Keats, passa amb Kierkegaard, passa amb Jane Austen. Reconec que jo havia maleït a Cassandra, la germana de Jane Austen, per haver cremat moltes de les cartes en que aquesta despullava la seva vida privada: ara penso que Cassandra va tenir raó de fer-ho; segurament hi havia coses en aquelles cartes de les que ningú n’havia de fer res. Malgrat que en el passat jo hagi participat en un d’aquest grups de “momificació” (el de Jane Austen, per exemple), ara no estic d’acord amb aquesta manera de fer. Un escriptor es l’obra que ens van deixar; està bé estudiar-la i potser interessar-se una mica per les circumstàncies en que va ser escrita, que moltes vegades, no dic que no, poden aportar nova llum, i és evident que hi ha escriptors que veuríem molt diferent si no sabéssim res sobre la seva vida, però, l’important és l’obra, analitzar l’obra, estudiar l’obra (o simplement llegir-la si no arribem a més), i no la idolatria del personatge. També dic això perquè voler saber coses sobre un escriptor que t’agrada et pot obligar a empassar-te molts llibres dolents només perquè parlen del tema. No estic d’acord amb cap excusa per a llegir llibres dolents, o mirar pelis dolentes, només perquè mencionin vagament aquell personatge que ens interessa o la seva obra. Si ens interessa el personatge, de fet, és per l’obra que va deixar: és a això a lo que te li has de tirar a la jugular. Un conte que il·lustra molt bé aquest tema és Queremos tanto a Glenda, de Julio Cortázar, que penso que és un retrat demolidor i portat fins a unes darreres i extremes conseqüències del que pot arribar a ser el fenomen fan. Entenem-nos, estic d’acord amb la sana admiració i en passar-ho bé amb tot això compartint-t’ho amb d'altres, però no estic d’acord amb la momificació. Posant-nos puristes, podriem dir que la idolatria és pecat, i francament, hi ha pecats molt més interessants.

Bucle?

És evident que tinc un problema amb la meva addicció a comprar llibres... no és que no els llegeixi, però en compro a molta velocitat, i els llegeixo molt a poc a poc. A més, sospito que tinc una idea una mica massa elevada del que sóc capaç de llegir a la pràctica, tinc una visió idealitzada de mi mateixa com a lectora, voldria abarcar-ho tot i a l’hora de la veritat no m’interessa llegir-ho tot; vull dir que hi ha llibres que, claríssimament, només els he comprat per tenir-los, per posseir-los, perquè en sóc col·leccionista... Penso que els hauria de llegir, però... és poc realista pensar que ho faré, malgrat que els llibres t’esperen. Necessito comprar llibres per a un àpat de set plats amb entrant, postres i ressopó i en canvi llegeixo com un menú degustació de racions minúscules... El més bo del cas és que, desesperada, he intentat buscar a internet informació sobre l’addicció a comprar llibres i... m’ha sortit el meu propi blog...

Passió incendiaria

Avui he sabut que un company meu d’institut, que és un actor reconegut, publicarà la seva primera novel·la. Evidentment, me n’alegro molt per ell, però... porto tota la meva vida llegint i escrivint, i encara no estic en condicions d’escriure la meva “primera novel·la” (per no parlar de fer que es publiqui). En canvi aquesta persona ha fet el que en podríem dir “viure la vida” en tot aquest temps: és actor guaperes (que no dic que no sigui bon actor, eh?) Però us podeu imaginar que no s’ha passat pas gaires vetllades sol a casa seva llegint... i ja veus, sense remenar-hi gaire, va i ja publica! No penso comprar-me la novel·la (a molt estirar, si d’aquí cinc anys encara se’n parla faré un esforç), però em moro de curiositat per saber si escriu bé. Més concretament, si “viure la vida” li ha servit per escriure més bé que jo, que m’he quedat a casa llegint i escrivint. Es bon actor... podria ser que fos bo en dues activitats artístiques tan allunyades? Si d’algú em diuen que pinta i que escriu, encara em puc pensar que sigui bo en totes dues coses, perquè són dues arts amb punts en comú... però, un actor, pot ser bo escrivint? Això és com quan un periodista parla molt bé per la radio (i no diré noms); normalment el que escriuen és il·legible, els compassos temporals de l’escriptura i de la parla són diferents; fins i tot en Rubianes, que en el llenguatge gestual ningú el guanyava, escrit era tota una altra cosa; un actor està acostumat a parlar amb el seu cos... pot fer un bon paper només amb paraules? Però de fet, aquí no m’interessen les preguntes genèriques, només vull saber si aquest actor concret escriu bé o no sense haver de comprar-me el llibre. (No fos cas que fos un engendre com Las primeras veces, d’en Jordi Mollà.) O el que jo considero que és escriure bé, que aquest també seria un tema del que es podria parlar durant hores i hores. Una cosa que estic temptada de dir és allò de “més faltaria que fos bo”. El meu llibreter m’ho va dir a mi això: em va dir que, després d’haver-me passat la vida gandulejant, només faltaria que fos bona escrivint. Per tant, sé que aquesta frase és un imbecil·litat i no la faré servir. Si es clar, només faltaria que després d’haver-me (jo) passat la vida llegint i escrivint vingués (ell) que no ha llegit res (o potser només sóc jo que m’ho penso, això), i escrivís més bé que jo! Només faltaria! Però no ho diré. Si és bo escrivint, millor per ell. Com a mínim l’argument promet: parla d’una passió “incendiaria”, i això ja és un adjectiu fet servir d’una manera suggerent i original. Potser sí que en sap, d’escriure, al cap i la fi... Quants no perdríem el cap si a les nostres vides hi entrés una passió “incendiaria”, encara que sigui en forma de novel·la? Encara que, en el meu cas, si volgués això em sembla que primer me n’hauria d’anar a Lourdes...

La campana de suro

Per què es va suïcidar si estava a punt d’aconseguir la glòria? Ella no ho sabia, es clar... Si hagués viscut, el producte d’allò que havia escrit l’hagués rescabalat de molt... no ho podia saber. Si ho hagués sabut, hauria volgut quedar-se? Però amb la glòria no n’hi ha prou. Es tracta, també, només, de que algú t’estimi. I precisament (el que li donava la glòria...) ella havia escrit sobre la part fosca de l’amor, de l’amor de parella, de l’amor maternal. La part fosca de l’amor, és a dir, quan l’amor no és prou. L’amor no era prou, i va desertar. La glòria és un cosmètic, quelcom superficial; ella era la mateixa persona amb glòria o sense. La manca d’amor és el cap al forn; ella no era la mateixa persona amb amor o sense. I la seva vida tampoc. I la seva glòria tampoc.

El gran cérvol blanc

Ara estic llegint un llibre sobre el rei Artur on un cavaller qualsevol pot veure’s empès a emprendre les activitats més insospitades perquè són la seva recerca, la seva missió, la seva aventura, el que ha de fer per demostrar que és un cavaller. Quin és el significat que hi veig en tot això? Que, tan és si som cavallers medievals o persones del segle XX: quan volem una cosa, quan se’ns posa un objectiu entre cella i cella, fem el que sigui per aconseguir-lo, encara que la nostra “missió” pugui semblar absurda a la resta de mortals (a mi les missions dels cavallers del llibre em semblen absurdes, però no em fan riure). Fem el que sigui per aquesta missió, per aconseguir allò que ens hem proposat: estem disposats a viure i a lluitar, i a plantar cara al que sigui, com fan aquest cavallers. Els cavallers del llibre fan coses tan absurdes com perseguir animals blancs, i fan anar l’espasa per això; són coses que a mi mai em mourien de la cadira, ni entenc perquè els mouen a ells... però, si em paro a pensar-ho, jo també persegueixo una mena de gran cérvol blanc, una cosa que per a algú altre podria estar entre les més absurdes. Ho tinc entre cella i cella, i com diuen aquest cavallers a qui els ho pregunta, és la meva recerca, la meva aventura, i no pararé fins a portar la peça (allò escrit) al meu rei Artur (la posteritat).

(Ostres, em sembla que queda una mica pedant dit així... però encara que sigui un sentiment irreal, sona tan bé!)

Estàs a règim?

Un autor actual no contrastat pel pas del temps és a un clàssic com la llet desnatada a la llet sencera...

Algunes puntualitzacions llegidoresques

L’altre dia vaig dir que frisava per llegir un llibre d’un autor drogaaddicte, incestuós i covard. En canvi, ahir, vaig rebutjar llegir en Dalí per un altre “defecte”. Puc entendre la drogaaddicció (jo mateixa sóc addicte a comprar llibres), puc entendre l’incest (tenia un cosí a qui hagués fet un favor...), puc entendre la covardia (jo seria la primera a fugir cames ajudeu-me...), però el que no puc entendre, de cap de les maneres, és això d’en Dalí. M'ultrapassa, ho sento, i aquí sí que aflora la meva estretor de mires, em sap greu.

També m’agradaria puntualitzar això que vaig dir l’altre dia que tenia enveja de la gent que té deu vegades més llibres que jo. Evidentment, no canviaria els meus x llibres per 10x llibres escollits per una altra persona... A més, jo no estic per la quantitat sinó per la qualitat, o com a mínim així m’agrada pensar-ho... M’estimo més tenir menys llibres, però millors.

Una altra cosa és un text que he llegit per internet sobre que els suplements literaris són el niu de l’amiguisme i dels interessos... és que la gent fa cas dels suplements literaris a l’hora d’escollir els llibres que llegeix? Em quedo parada. Jo, sincerament, tinc idees pròpies, i confio molt més en el que llegeixo a certs llocs escollits de la xarxa que en el que pugui dir cap diari... Deu ser la incultura de les noves generacions, la meva? ...això de refiar-me d’opinions no interessades?