A la vora d’allò impossible

Durant gairebé tres anys, he tingut necessitat de publicar un post gairebé cada dia. Sempre he volgut ser escriptora, i secretament em pensava que si la gent em llegia algú em “descobriria” i el meu camí per esdevenir-ho s’encarrilaria. Però no ha estat tan fàcil com això. He descobert que hi ha molta gent que escriu, i molta gent que ho fa igual o més bé que jo; la xarxa està farcida de bons escriptors que esperen que els descobreixin. La meva escriptura no és especial ni diferent ni jo tinc res a oferir que no pugui oferir més bé una altra persona més desinhibida i amb més facilitat per “transformar” la realitat en escriptura; per ser escriptora, el camí no és oferir al voltors la primera ocurrència graciosa que se’ns acut. Sento que publicar un post cada dia com ho he vingut fent fins ara ja no té sentit, que haig de tornar a la cova i picar pedra en silenci durant una temporada. Al començament de llegir blogs em vaig enganxar a un blog que explicava amb pèls i senyals la vida de la seva autora. El que jo per mi mateixa anomeno “escombraria autobiogràfica”. Em pensava que el meu blog era diferent, però m’adono que el que escric s’està convertint en això: en escombraria autobiogràfica com la que tothom sense massa ambició pot escriure, encara que hi ha qui ho faci realment bé. Han sonat totes les alarmes en el meu interior, perquè no vull que el meu blog es converteixi en això. Parlar de llibres era una manera de fugir dels llocs comuns, de les obvietats, i també d’amagar-me. De ser diferent i de ser igual al mateix temps. Però ja no he parlat més de llibres i he estat a punt de començar a oferir la meva vida. I m’adono que això no em farà l’escriptora que vull ser, sinó que gràcies a això ser escriptora serà una mena pastanaga penjada un tros lluny que no atenyeré mai. L’exhibicionisme no crec que sigui bo. Abans d’exhibir-se, se n’ha d’aprendre. Per parlar de la pròpia vida, s’ha d’haver fet alguna cosa, i jo no he fet res. Hi ha qui em diu que sóc tant perfeccionista que mai em donaré per satisfeta, que no ho pensaré mai, que el que escric val la pena de ser llegit. Però això ho diu una persona que no em llegeix, que s’ho mira en abstracte des de la distancia. Jo també en sabria de viure la meva vida molt més bé del que ho faig si me la mirés en abstracte des de la distancia. Però, des de dins el meu cap, sento que el camí internàutic s’acaba aquí. No sé què portarà el destí, no puc pas dir que no tornaré perquè no ho sé. Sóc tan feliç escrivint i publicant que pensar que no ho faré mai més em fa mal al cor. Escriure (i publicar el blog) és l’alegria de la meva vida. Però m’estic pensant de renunciar. No m’agrada el camí que segueixo, ni el que escric escrivint darrerament, ni la meva dependència del blog. No sé com continuar, voldria fer alguna cosa diferent però no puc fugir de les quatre parets del meu jo. Tampoc diu gaire a favor meu que la meva manera de solucionar el problema sigui escriure un altre post... No sé, estic pensant en aficionar-me a la pesca del salmó noruec amb canya, i fer un blog sobre això. Seria un gran blog!