El meu material

"La vida és allò que s'escola mentre tu estàs entretingut fent altres plans.” Aquesta frase em ve al cap ara, quan em poso a escriure. L'altre dia vaig sentir per la radio que a Montserrat tenien cel·les per gent que volgués anar allà a preparar oposicions, per exemple. M'agradaria molt poder anar-hi, i allà, deixant-me captivar pel silenci, poder escriure. No perquè a casa no tingui silenci, sinó perquè crec que allunyar-me de la meva cel·la habitual m'aniria bé per distanciar-me de la meva història, i així poder escriure-la amb més fluïdesa. Escriure la meva pròpia història no és el meu ideal, penso que en realitat no hi ha massa res digne de ser explicat. Però m'hi veig abocada perquè no sé escriure "ficció". Els mecanismes se m'escapen completament. M'adono que les històries que puc inventar són coixes, els manca alè. En canvi, fent el Bloc d'una lectora, m'he adonat que escrivint sobre les meves pròpies experiències sí que tinc alè. Per tant, és lògic el que s'imposa: explicar-me com si parlés en un llarg post sobre mi mateixa. M'he adonat que, pels crítics literaris, una cosa molt important és la sinceritat; que l'autor parli sincerament del seu món. Es curiós, però que això fos tan important no me n'havia adonat mai. Sempre he estat sincera, però em pensava que això no tenia cap valor. Sempre m'havia pensat que el que tenia valor era inventar, fabular, les mentides, la imaginació. Em pensava que el que jo pogués explicar de la senzillesa de la meva vida no podia tenir cap interès: no he estat a la selva, no he navegat pels mars del sud... amb prou feines he sortit de casa. Què podria dir que fos interessant? Sempre he pensat que els meves experiències no eren prou bones, o que, si ho eren, estaven equivocades. Ningú pot desitjar que jo li expliqui com vaig al supermercat un cop per setmana, per exemple. Sempre he pensat que si hagués tingut una altra mena de vida, que si hagués conegut una altra mena de gent, el meu material a l'hora d'inventar seria cabalós, que les aigües fluirien. I en canvi, sóc qui sóc i tinc les poques experiències que tinc, i m'adono que fins que no deixi de desitjar la vida palpitant que no tinc i accepti les limitacions de la meva vida real, fins que no accepti el meu material, no podré fer res de bo.