Conflicte psiquiàtric amb la realitat

Veig en un blog que m’agrada molt com es parla de la importància del que no existeix, referint-se a les històries que es poden llegir als llibres. Com una història que algú s’ha inventat i que llegim en un llibre pot arribar a ser important per a nosaltres. Com allò que no existeix pot esdevenir important. M’adono que m’agradaria haver escrit aquestes paraules, i quan m’adono de perquè jo no puc dir això, la resposta em fa estar trista. Perquè és evident que donar importància al que no existeix distingint que no existeix només ho pot fer una persona sana. Algú amb una malaltia mental, algú que en algun moment de la seva vida s’hagi trobat que no distingeix el que els altres diuen que és la realitat i hagi estat medicat per això, és evident que mai no podrà parla amb aquesta lleugeresa de donar espai a les “coses que no existeixen”. El món dels llibres és immaterial, impalpable, intangible, però existeix, forma part de la realitat per la majoria de la gent, una realitat de la que és possible parlar. A ningú el medicaran perquè a la seva vida ocupi un espai molt important aquest “allò que no existeix” que es pot llegir als llibres. El que no existeix i que pot crear conflictes és una altra cosa. Mai he entès, per exemple, perquè a la gent que trien els seus amics pel seu signe del zodíac (jo n’he conegut) no han d’anar al psiquiatra ni han de ser medicats. Però pel que es veu, són gent perfectament sana la que creu en els horòscops; inculta, però sana. El que vull dir és que el problema que tenen amb allò que no existeix la gent que pateix, no és amb la realitat dels llibres, ni amb la realitat dels horòscops, que pot ser immaterial, impalpable, intangible, però que existeix i se’n pot parlar. És amb altres coses. Evidentment no és pot culpar a algú que no ha viscut “la realitat que no existeix” de parlar amb lleugeresa del que “no existeix”; ningú té el patrimoni el que existeix i del que no existeix i de com parlar-ne. Però una vegada ja em vaig queixar dels poetes que parlen de la poesia com “d’una altra realitat”, i que no necessiten anar al psiquiatra per això. Per mi, qualsevol realitat que no entri en conflicte psiquiàtric amb la veritat establerta, com ho són la realitat dels llibres, la realitat dels horòscops, la realitat de la poesia, no és una altra realitat, simplement és una de les múltiples facetes del nostre món. Poden ser facetes més materials, palpables i tangibles o menys materials, palpables i tangibles, però la gent no va al psiquiatra per creure-hi i parlar-ne. Si no hi ha un conflicte psiquiàtric real, em sap greu, però no hi pot haver “allò que no existeix”, no hi pot haver “una altra realitat”. Per més que sigui un clixé de la nostra societat dir que les novel·les són “allò que no existeix”, les novel·les existeixen i encaixen en el nostre món. Allò que no existeix és una altra cosa.

A cops de matxet

Ahir, anant a tirar les escombraries, un parell d’adolescents, un noi i una noia, es rivient de mi. No, no és una paranoia. Jo anava tirant parsimoniosament cada bossa al seu contenidor corresponent i ells, asseguts en un banc de la plaça, feien la corresponent befa soto voce. Els vaig preguntar si a aquella hora no haurien de ser a l’escola. Em van dir que els dimecres i els divendres no tenien escola a les tardes, en un to amistós, ja no de burla. Estaven encantats que m’hi dirigís. Però, no m'hi vaig poder resistir: els vaig deixar anar en un to aspre com un suc de llimona “amb tantes festes, ara entenc que la mainada pujeu cada cop més imbècils”. Doncs sí, els vaig dir això. Vaig continuar tirant la resta de bosses i quan ja me n’anava van reaccionar atacant de nou amb les seves burles, que com que sordejo una mica, ja no vaig poder desxifrar. Sé que, si després de preguntar-los com era que no eren a escola hagués somrigut, allà no hagués passat res, haguéssim quedat la mar d’amics i allò hagués estat l’inici d’un petit veïnatge. Però vaig haver de deixar anar la meva mala llet (la meva mala llet és llegendaria), i ara segurament cada vegada que vagi a tirar les escombraries me’ls trobaré rient i fent comentaris sarcàstics, i a més segurament ja no seran ells dos sols sinó que hi haurà més mainada burlant-se de mi, tots els petits monstres del barri. Això si no em tiren pedres. Sense voler, he obert la veda. No cal dir que estic molt orgullosa de mi mateixa per no haver sabut callar... A més, em sap greu perquè estic segura que aquestes dos criatures venen de famílies desestructurades i això d’estar en un banc de la plaça rient-se dels veïns només es un símptoma dels seus problemes, una manera de cridar l’atenció. Els havia d’haver fet una mica de cas amistós o haver marxat fent veure que no els sentia, sense agredir-los verbalment. Tots hi hauríem guanyat. Però va ser més fort que jo, ho vaig haver de dir. I vaig disfrutar dient-t’ho, a més. Què s’han cregut? Però, pensant-t’ho fredament, m’adono que aquest no és el bon camí, sobretot pel petit fet pràctic que la gent es revenja. S’ha de ser conciliador i posar l’altra galta, no per una qüestió cristiana, sinó per una petita qüestió pràctica de no buscar-se problemes. Però, amb una malaltia com la meva en que sento constantment com la gent em critica i es burla de mi, que ho facin de veritat i m’hi pugui tornar de veritat és un luxe molt poques vegades al meu abast. Encara dubto que els devia ofendre més, si que els digués imbècils o que els tractes de criatures... No hi havia pensat en això, però jo a la seva edat ja em pensava que era gran... I estic segur que encara que facin criaturades, es deuen pensar que ja són grans. En fi, que la pròxima expedició a tirar les escombraries serà com si sortís d’exploració per la selva verge: estaré a mercè de les feres... I jo, com ja heu comprovat, sóc un angelet...

El vol de la reina de la ruda

Sembla que posar al blog el monàrquic nom de El vol de la reina de la ruda m'havia fer perdre un enllaç molt estimat... Sé que havia promès que explicaria el perquè d’aquest nom, però veig que l’he liquidat i encara no ho he explicat.

Una reina de la ruda és una papallona groga. Quan érem petites van trobar una oruga verda amb piquets preciosa i la vam guardar en un pot i li vam donar fulles de morera. Al cap d’un temps, es va recobrir amb un capoll verd, com si fos un cuc de seda de colors, i al cap d’una mica més de temps, va sortir del capoll la papallona, groga, preciosa. Algú la volia punxar amb una agulla per la col·lecció, però jo vaig obrir el pot, vaig obrir la finestra, i va volar: el vol de la reina de la ruda.

La primera vegada que vaig estar internada al psiquiàtric, se’m va demanar que fes un dibuix, i vaig dibuixar a la reina de la ruda, volant, en colors: el vol de la reina de la ruda.

Per mi, aquest nom no tenia un significat monàrquic –i veure-li em sembla ser més papista que el papa, d’un republicanisme mal entès, exacerbat i exagerat-. El vaig escollir per indicar que, per mi, escriure és la capacitat de volar en llibertat: el vol de la reina de la ruda.

(“autoretrat amb víctima”; jo després d’explicar les meves paranoies a una persona sana i normal...)

La teoria de l’albarà problemàtic

Quan treballava d’administrativa, passaven per les meves mans molts albarans. Normalment, tot era correcte, però quan hi havia algun albarà problemàtic se m’enportaven els dimonis. Havia de treure el meu cervell cansat i pressionat de l’estat de repàs i repetició en què el tenia i posar-me a pensar solucions on moltes vegades s’hi hagués hagut de calar foc. L’únic que volia era solucionar el problema com més aviat millor i anar per un altre albarà.

El cas és que, amb els professionals que treballen en assumptes de salut, que no tracten albarans sinó persones malaltes (metges, infermeres, treballadors socials), la cosa funciona més o menys així també: arribes davant seu, tens un problema; en aquell moments ets l’albarà problemàtic. Només volen solucionar-t’ho dins les seves possibilitats el més aviat possible (si pot ser amb poca feina, i no els culpo) i passar a una altra cosa. Però, què passa quan la solució no és fàcil, i no és qüestió d’una tireta o d’un xarop o ni tan sols d’unes pastilles? Què passa si no t’ho poden solucionar? Doncs que se senten frustrats i t’arriba una sensació molt desagradable, et culpabilitzen: d’albarà problemàtic has passat a ser un gra al cul.

Això és el que em passa a mi amb les meves paranoies: fan mal a qui les escolta. Normalment, no les explico a ningú, sé que faria patir als pocs amics que tinc. “Explica-les a un professional”, em va aconsellar el meu llibreter “per això hi són”. Ells hi són per casos com aquests, en teoria. Ho he provat, però aviat me n’adono que sóc un problema massa gros per segons quin professional (com a mínim pels professionals que jo em puc permetre). Tinc unes paranoies massa recargolades com perquè sigui agradable escoltar-me; jo sóc massa recargolada. I jo només vull que m’escoltin, no que m’omplin de pastilles. Jo, per fer patir a la gent conscientment, la veritat... (No dic que no hagi fet patir mai a ningú, dic que normalment no ho faig conscientment) Porto tota la meva vida sentint paranoies alienes, i per tant sé el mal que fa sentir les paranoies d’una altra persona un dia sí i un altre també. Una cosa així t’enfonsa, et mina per dins, et fa sentir que la terra falla a sota els teus peus. Per això jo no he explicat mai res del que de vegades em passa pel cap, seria fer patir a qui ho escoltés o llegís. Em pensava que potser amb una persona acostumada a sentir aquesta mena de coses seria diferent, però no és així. Són persones normals, i per tant tan vulnerables com qualsevol altra persona, com qualsevol amic. No se’ls pot obligar a patir escoltant segons què, és un assumpte de consciència.

Doncs res, com sempre, m’ho hauré de guardar per mi. I sé perfectament que a totes aquestes idees sí que les hi hauria de calar foc!

Caminets i dreceres

Una vegada li vaig dir algú que tota la meva vida havia anat per uns rails, i que al final havia decidit sortir de la via. “Sortir de la via” significava deixar d’estudiar i dedicar-me a escriure.

Ho vaig intentar.

I encara que no va anar bé, perquè no visc d’escriure, ni he aconseguit ser independent, ni he aconseguit escriure res de bo, no me’n penedeixo. Era el que volia fer. Volia deixar de córrer una cursa que no era la meva, amb unes pressions que em sobrepassaven i uns objectius que s’esperaven de mi per sobre de les meves possibilitats. Vaig deixar de lluitar en el món dels altres i vaig començar a lluitar en el meu propi món. I, tot i que en el fons visc en el món dels altres, i de vegades són els valors de l’altra gent el que per força s’imposa, estic contenta d’haver aconseguit deixar de viure en un món de pressió constant.

Però ja fa molts anys d’això.

Però suposo que encara no ho superat. Aquesta decisió és la meva joventut, i mai no m’he parat gaire a analitzar-la gaire. Escriure... és només l’excusa per no haver de lluitar? És només un recer on amagar-me? És la drecera o és més aviat una romeguera?

El que vull dir és que, vist el que escric, potser a qui em llegeix li deu estranyar que pensi sincerament en dedicar-me professionalment a escriure, quan hi ha tanta gent que escriu bé a la xarxa i no tenen ni la meitat de pretensions que tinc jo. D’això me’n faig el càrrec.

Tampoc voldria idealitzar el fet d’escriure, com si no hi hagués res més al món per l’altra gent, malgrat que sigui el més important per mi, i que jo, que no parlo gaire, trobi en aquesta forma de comunicació la manera d’expressar-me interiorment.

Però la pregunta que em faig és... jo, que sóc com sóc i visc en el recollit món de llibres en el que visc, i que escric un pots gairebé cada dia... podria ser feliç al costat d’algú que no necessiti comunicar-se de la mateixa manera? Que no escrigui, ni llegeixi, ni entengui ni valori tot això més com una excentricitat simpàtica d’algú que t’agrada? Et pot acceptar de debò més enllà de l’atracció física algú que no comparteixi el teu món?

Doncs no ho sé. Aquesta és la gran pregunta...

Fulls caducs

Quan vaig crear El vol de la reina de la ruda, ho vaig fer per donar sortida a un seguit de textos que parlaven de la meva malaltia, entre ells uns quants en que explicava el significat de l’obra de Kafka per una persona amb mania persecutòria. Amb el temps, però, el blog ha anat canviant de rumb, fins al punt de que del tema que tenia pensat originalment no n’he parlat més, i els textos sobre Kafka s’han volatilitzat. Tenia tres llibretes escrites amb material que volia publicar com a El vol de la reina de la ruda; les vaig cremar. Sí, ja ho sé. Ho sé perfectament...

Les vaig cremar.

No, no me’n penedeixo. Hi ha temes que no estic preparada per tocar, encara. Potser més endavant. Mentrestant, continuaré amb El vol de la reina de la ruda tal i com és ara, parlant una mica de tot i una mica de res en concret, filosofant amb la vida de cada dia i somniant que sóc escriptora... No puc fer res més, de moment. Però aquesta miqueta de cosa que faig ja m’agrada molt. Allò altre era anar a buscar espines...

El fracàs de la primera de la classe

Avui, de manera indirecte, m’han insinuat que sóc una fracassada. (Com que depèn de amb qui et comparis...) Suposo que si ens ho mirem des de un punt de vista mundà, si que ho sóc. Sempre era la primera de la classe a l’escola. Ara treballo en una feina molt senzilla guanyant per sota del sou mínim. Suposo que sí, que si em trobés amb algun dels companys de classe d’aquell temps, que sempre anaven per darrera meu en tot però que ara han prosperat, suposo que sí que un d’aquest companys em podria dir amb propietat que sóc una fracassada. Però, ni em vaig sentir mai per sobre dels altres ni una triomfadora quan era la primera de la classe ni em sento fracassada ara, ni crec que comparar la pròpia vida amb la vida dels altres sigui una cosa gaire sana. Sempre vaig viure les meves bones notes com una tara, com una excusa que tenien els altres per marginar-me; per la meva malaltia, continuo marginada, o sigui que considero que res no ha canviat. A més, el que jo sempre he volgut es escriure, i ser bona en això, no ser algú des de el punt de vista mundà. Mai no he volgut tenir diners ni poder per sobre els altres ni un ferrari esperant a la porta de la meva empresa per fugir cames ajudeu-me de la meva vida. Si mai hagués volgut això, i ara no ho tingués, suposo que sí que em podria considerar una fracassada. Però el que jo sempre he volgut és escriure, i això faig; tinc el privilegi de poder dedicar-me a aprendre’n. En aquest aspecte, he aconseguit el que volia, i per tant, no considero que hagi fracassat en res. Es més, em considero més feliç que molts d’aquest companys que han “triomfat”, de vegades a un preu molt alt, i que segons com tampoc estan contents. Potser no tinc gran cosa, però m’aixeco cada matí contenta. Si, d’aquí a cinquanta anys, al meu llit de mort, veig que ho he hagut de deixar córrer, me m’he rendit, que he deixa’t de lluitar per escriure alguna cosa que valgués la pena, llavors sí que consideraré que he fracassat. Però cada text que escric i publico per mi és una victòria, i em rescabala de molt, independentment que l’altre gent pugui pensar que no val la pena. Per mi, és el meu trosset de glòria, i, francament, tampoc m’interessa res més.

Pecats de gula

Hi havia la televisió posada: parlava de les persones grasses, la gran plaga del nostre temps. Constaten, amb proves científiques, una evidència: que estar gras és dolent per la salut. Això estaria bé si servís per fer prendre consciència a la gent que està grassa de debò, només, però ben segur que moltes persones, sobretot dones, que no estan grasses, s’hi començaran a veure i a sentir-se acomplexades per culpa de reportatges com aquest. El culte al cos prim és la nova manera que tenim d’expiar els nostres pecats ara que ja no ens confessem i que la religió no té un pes preponderant en la nostra vida. Sembla que necessitem sentir-nos culpables per alguna cosa, autoflagelar-nos per algun pecat. Què millor que castigar-nos a no menjar coses saboroses per expiar els nostre pecat de no estar del tot primes, quan podríem acceptar-nos a nosaltres mateixes tal i com som i no patir? En la nostra cultura judeocristiana, el nostre cervell no deixa de funcionar com menjar el que et ve de gust – plaer – pecat, menjar coses insubstancials – avorriment – expiació del pecat. I llavors, els mateixos programes que ens diuen que hem de menjar sa estan plens de propaganda de bolleria industrial. La gran contradicció del nostre temps.
Fa temps, treballava amb una persona que deia que no menjava xocolata perquè un dia es va adonar que ella entrava per una porta i el seu cul entrava tres segons després. A mi no em molestava que no mengés xocolata, cadascú fa el que vol. El problema es que, pel meu bé, se sentia obligada a predicar-me la bona nova d’obligar-me a mi també a no menjar xocolata. Com que jo estava més grassa que ella! Es pensava que em feia un favor... Mai no em vaig atrevir a dir-li que jo no considerava que valgués menys que ella pel fet d’estar més grassa i de menjar xocolata, cosa que ella s’ho devia pensar, tal com m’insistia en què no en mengés...
Es cert que una vegada, sortint amb un noi, un amic seu li va dir que ell no es rebaixaria a sortir amb una tia grassa com jo només pel fet d’anar amb una noia. En vaig prendre nota, i no he sortit amb cap altre. Si sortir amb una noia grassa com jo ha de ser un rebaix per un noi! De totes maneres, hi ha qui el té al cervell, el greix, encara que no se n’adoni.
Hi va haver una persona que em va arribar a dir si jo menjava dos racions de cada plat, als àpats...
Es evident que no estic tan prima com aquestes models que surten a les revistes. Al cap i al fi, elles viuen del seu cos, han d’estar primes; a mi no em cal. No penso sentir-me culpable pel fet de no estar tan prima com prediquen les modes, no considero que valgui menys per això. No considero que mengi desaforadament, ni penso expiar una culpa que no és meva. Potser no tindré dret a ficar-me el llit amb un Bratt Pitt perquè el meu cos no estarà a l’altura, però francament, tampoc ho trobo a faltar. Jo crec que el més important és acceptar-se un mateix, i no enganyar-se començant cada quinze dies una nova dieta com fan alguns, cosa que ja haurien de saber positivament que no els durà enlloc.

Una veritat com una catedral

Fa poc, parlant amb el meu llibreter, em va dir que ella no escrivia segons què, més concretament no explicava intimitats, perquè creia que ningú n’havia de fer res, de la seva vida. Exactament el que jo penso: que de les meves misèries ningú n’ha de fer res apart de mi mateixa. Però, en canvi, he creat, expressa i voluntàriament, un blog on explico intimitats. Ja ho vaig dir una vegada: m’he observat i he vist que el que m’agrada d’això d’escriure (ja sigui amb blog o sense) és aquesta mena d’streap-tease espiritual; que el que m’agrada és explicar el que explico, de fet. Però, es clar, no em voldria trobar un veí d’escala xafarder, amb poca idea del que són les aspiracions literàries i encara menys del que és la inspiració, que un dia creués la vorera per dir-me tot burleta: “Així que estàs com una cabra. No saps com disfruto d’estar sa i de riure’m de les teves pixades fora de text espiant per aquest forat al pany que és la xarxa, comandament assegut des de casa.” Cosa que podria passar perfectament. És el retrat perfecte de molta gent que conec. Bé, en general, a més de mals lectors, són hipòcrites i mai m’ho dirien a la cara, però aquesta seria l’essència de la veritat de la seva mirada burleta. No s’acaba mai la capacitat d’estar integrat en el món de la gent sana; sempre saben de qui han s’han de riure per encaixar en el grup. I seria jo mateixa qui m’hi hauria exposat, a aquests comentaris, per no saber deixar el teclat quiet; sóc conscient del fart de riure que es deuen estar fent algunes persones. Però he observat que només m’agrada llegir a autors que diguin veritats sobre si mateixos, veritats que valguin la pena (i que no és el mateix que xafarderies), i que s’expressin amb franquesa. Tan entreverat amb la ficció com es vulgui, però que en el que diuen hi hagi un fons de veritat. Els que fan raonaments peregrins per amagar-se i confondre al lector simplement no m’interessen. Tot i que suposo que hi hauria diferents i discordants opinions sobre què és un raonament peregrí, i que sóc conscient que hi ha gent que podria pensar que els meus raonaments també ho són, de peregrins. Se m’ha acusat de fer ballar el cap al lector amb les meves anades i vingudes argumentals. No és una cosa intencionada. Si faig ballar al cap al lector és perquè a mi també em balla, el cap. Una vegada més, em pot la necessitat d’expressar veritats... Abans em pensava que podia escriure i podia amagar-me: rere un personatge allunyat de mi, rera un escenari exòtic, rere un estil treballat. Això em van dir en un dels cursets d’escriptura que vaig fer: “No sou vosaltres, és un personatge. Quan escriviu esteu creant un personatge.” He descobert que, independentment de quina diguin que és la veritat els altres escriptors, la meva veritat no és aquesta. És just el contrari. Si un escriptor escriu sobre un personatge que acaba al cubell de les escombraries, l’únic que li demano a qui escriu es que alguna vegada s’haig sentit com a algú que tiren al cubell de les escombraries. Que em surti amb que “no t’has de fiar de mi, sóc escriptor, menteixo; en realitat això mai m’ha passat pel cap” em desvaloritza la meva bona opinió d’ell. El text era autèntic; potser no n’és conscient, potser es pensa que és un consumat creador de ficcions, però el que jo hi he vist és una veritat sobre si mateix, algú que se sent com si el tiressin al cubell de les escombraries, una veritat que pel que es veu no està preparat per assumir; s’estima més escudar-se en el “sóc escriptor, menteixo.” M’hi he trobat molt cops des que corro per Internet. Moltes vegades, si el que havien escrit no era veritat, no tenia cap sentit escriure-ho; però ells deien que no ho era. No dic que no es pugui amanir la veritat (que és el que jo faig), treballar-la fins a donar-li forma de peça d’orfebreria, fins al punt que es faci difícil saber qui és qui. El que dic és que, si el fons no és autèntic, l’autor ja pot plegat. Per escriure de debò s’ha d’estar disposat a exposar les pròpies misèries, a anar al fons d’un mateix, encara que el que trobem no és el que voldríem. El fet d’escriure-ho ens pot ajudar a acceptar-nos, a ventilar fantasmes com qui ventila un casalot desolat. Jo no crec que en els que diuen que menteixen; com va dir algú, jo crec en els que saben mentir bé la veritat.

Rareses

Una vegada vaig veure per la televisió un reportatge sobre hàbits alimentaris. Entre diverses persones obeses, va sortir un home que es comprava un conill i se l’anava a menjar cru, assegut a l’herba del parc, assaborint la sang i les vísceres. Aquest home també menjava mosques i cucs de terra, que criava expressament per això. El reportatge no ho feia patent, però em va fer la impressió que aquest home no tenia pas massa amics. Quin paio més estrany, vaig pensar. Però m’adono que jo, encara que no mengi conill, ni cru ni cuit, per la meva afició obsessiva a la lectura sóc una persona rara, com a mínim tant com aquell home. Jo també em compro un llibre i m’assec en un racó a assaborir-lo de viu en viu. I no faig altra cosa. Una cosa que tenim en comú és el fet de practicar una activitat marginal en solitari. I ja sé que se’m dirà que hi ha molta gent que llegeix. No és veritat. La gent llegeix, però no fan d’això l’eix central de la seva vida. En tota la meva vida només he conegut a una persona que llegís amb la mateixa intensitat que jo, i no compto conèixer-ne cap més. La gent normal llegeixen per afició, i fan d’això un element de relació amb els altres. Ell es menjava un conill cru tot sol, assegut al parc. Jo llegeixo sola. Llegir una mica és normal, es sa i està bé, però quan posseir llibres i llegir-los es converteix en una obsessió absorbent, fins al punt que no fas res més ni t’interessa res més, quan es converteix en l’eix vertebrador d’una vida, és quan comença a ser preocupant. Alguna cosa ha fallat per aquell home en la seva relació amb els altres que necessiti menjar-se un conill cru tot sol. Cada cop veig més clar que jo, en la meva obsessió pels llibres, vaig pel camí de convertir-me en el mateix.

Ser pobre amb alegria

L’altre dia vaig sentir per la radio que el percentatge de pobres augmentarà els propers anys. Entenem per pobres a la gent que guanyen per sota del sou mínim. Després d’una època mai prou llarga de prosperitat, sembla que per la societat serà l’hora d’estrènyer-se el cinturó. A la noticia no hi hauria donat més importància sinó fos perquè m’he adonat que formo part d’aquest grup: sóc pobre.

Ser pobre no és el que un somnia que vol ser de gran quan va a l’escola. Però als meus 32 anys, amb una malaltia mental, em toca acceptar i fer front al fet que aquesta és exactament la meva situació. M’ho miro de dret i de través, i com més ho faig més me n’adono: sóc pobre.

Si em molesta no és només per la manca de possibilitats econòmiques, no poder comprar coses, que seria la principal, però no la única conseqüència nefasta. Una de les coses que em fan més ràbia és formar part d’aquest segment de la societat que ningú té en compte, de la classe baixa, dels desheretats. Si m’haguessin deixat triar, jo hagués nascut aristòcrata. Pels diners, però també, sobretot, pel prestigi intel·lectual. La possibilitat de tenir converses cultes! Però no puc triar: sóc pobre com una rata i com a conseqüència es dedueix que sóc poc intel·ligent. Perquè, si una persona és intel·ligent, és evident que s’ha de guanyar bé la vida, no? Els pobres ho són perquè no donen per més. Fan llàstima. Es una desgracia ser pobre, trobar-se amb una cosa així, fa pena, però ells en tenen la culpa, perquè no s’han espavilat. Jo que no sóc totxo me’n surto. Això poden pensar molts mil euristes. I compte, un mil eurista no és pobre. Es queixen molt, fan molt de plat amb la seva situació, no hi ha programa de televisió en que no surti plorant un mil eurista... però jo, que sóc pobre de debò, què més voldria que ser mil eurista!

De totes maneres, i malgrat tot, jo sempre he pensat que qui no es conforma és perquè no vol, i que molta de la gent que es queixa la mitjans de comunicació que la vida és cara, en realitat el que els passa és que no volen renunciar als privilegis als que s’han acostumant i que, en realitat, no es poden permetre. Anomeno privilegis al fet de anar de vacances cada estiu (de vegades també per Nadal, Setmana Santa i tots els ponts), anar a restaurants, comprar roba nova cada temporada, i tantes altres coses, que son en realitat supèrflues, en la nostra societat consumista s’ha convertit en una necessitat. Doncs, senyors, jo no m’ho puc permetre, tot això. Sóc pobre. I no és que sigui garrepa. És que sóc pobre. I mestranya molt que surti gent per la tele queixant-se de que no poden viure a tot tren (que és el que creuen que es mereixen, i tampoc serè jo qui els porti la contraria en això) quan jo m’haig de racionar el formatge, la reposteria o fins i tot el sabó. I amb això no vull dir que passi gana o que no me’n surti. Vull dir que compraria productes més cars dels que em puc permetre. I la gent es queixa de no poder anar cada estiu al carib. Però és que ningú mai s’ha adonat que no hi ha res, al Carib?

Però aquest text es diu Ser pobre amb alegria i intentaré veure-hi el cantó positiu. En principi, l’únic cantó positiu que se m’acudeix és que aprecies més les converses que tens amb la gent, simplement parlar. Aprecies les llargues caminades, un passatemps baratíssim i pel que no es necessita un joc de peses de 50 euros. Aprecies que algú et somrigui perquè ja t’has adonat que això no es compra. Tot depèn del color amb què es mira, i en el fons, qui no es conforma es perquè no vol. Està bé ser pobre, saber apreciar les coses importants de la vida; no tenir res, però tampoc voler res que no et puguis permetre.

Perplexitat

Aquest estiu he estat sentint una sèrie de conferències fetes per poetes, cadascú desgranant la seva poètica. El que més m’ha agradat ha estat escoltar persones per a qui la poesia és una cosa palpitant, real, que viuen i de la que parlen. Ho he fruït molt.

Tots es refereixen a la inspiració, a la poesia, com una cosa que està més enllà de la realitat de cada dia, prosaica i quotidiana. Una màgia. Gràcies a la poesia tenen percepcions que estan més enllà de la realitat, del que la lògica permet explicar. Jo, com a malalta mental, de vegades també tinc percepcions que estan més enllà de la realitat prosaica i quotidiana, del que la lògica permet explicar. Jo vaig al psiquiatra per això, ells són poetes i fan conferencies on la gent els escolta per explicar precisament aquestes percepcions que jo haig d’explicar al psiquiatra perquè estic boja; coses més enllà de la realitat. Com a persona una mica curteta que sóc, no acabo d’entendre on és la diferència, o quina és aquesta realitat fora de la realitat que ells perceben, i que no els fa anar al psiquiatra... És una mena de manera de parlar de la gent culta? Una metàfora? Perquè tots aquest poetes, això sí, estan molt integrats al món i a la societat, tenen amics, donen classes, venen llibres... Ells, com jo, també diuen que perceben coses fora de la realitat, però... què nassos deuen percebre que no entra en contradicció amb una vida “normal”?

En fi, només són quatre pensament que em venen al cap sentint parlar aquestes persones d’una manera tant rimbombant d’una altra realitat, quan en el fons estic segura que viuen en el mateix món que viu tothom, d’una manera més culta, això sí, i que aquesta altra realitat que creuen percebre només és, n'estic segura, una manera de parlar.

Dilluns amb el meu vell professor

Penso en una frase que vaig fer servir l'altre dia, i penso que sé exactament d'on l'he treta: del meu vell professor de primària. Ell sempre ho deia. I me'n faig creus de recordar-ho tants anys després, i m'agrada molt haver adoptat les seves paraules. Aquest professor ja havia estat professor del meu pare, i jo sempre l'havia vist gran. Però no em vaig adonar de se n'havia fet, de vell, fins que un dia, quan ja feia molts anys que havia acabat l'escola, me'l vaig trobar en una sala d'espera. Per ell aquella ja seria la darrera sala d'espera. No mirava la gent als ulls com solia fer, i se'l veia cansat. Parlant, parlant, em va confessar que ell, de jove, també havia volgut ser escriptor, però que amb el temps i la necessitat de mantenir la família ho havia anat abandonant. Els seus ulls reflectien la derrota d'una manera colpidora. Jo, en aquella època, encara em plantejava si valia la pena d'intentar escriure. I en veure aquella mirada perduda ho vaig tenir clar: havia d'escriure. Estava segura que si el meu vell professor hagués pogut seguir la seva vocació, no hagués tingut aquella mirada; no volia arribar a vella amb aquella mirada. Era la mirada d'una persona que sap que es mor i que sap que la vida l'ha vençut. Ho vaig comentar amb l'Aniset i va somriure, com aquell qui somriu davant un raonament d'una nena petita. Però allò va ser molt important per mi, i, en aquell moment de la meva vida, va ser el record d'aquella mirada desesperada el que em va donar les ales que necessitava per decidir-me a intentar escriure.

Autoflagelació

Sempre he escrit i no me n'he preocupat gaire. Mai no m'he pogut mantenir per mi mateixa, però sempre he pogut comprar llibres, els he pogut llegir i he pogut escriure sobre aquests llibres. Però sembla que tot això, el món dels llibres, no em permetrà guanyar-me la vida. Quin dret tinc a passar-m'ho bé escrivint per mi mateixa si els meus pares m'han de mantenir? En comptes d'escriure, hauria d'estar treballant, guanyant diners, que és l'autèntica finalitat de la vida. No és fins ara, als 31 anys, que m'adono d'això: que l'objectiu de la vida són els diners. Fins ara no me n'havia adonat, potser perquè es pot dir que pràcticament no he treballat i sempre he tingut què menjar. Tampoc he necessitat mai fer grans despeses, ni en roba, ni en restaurants, ni en viatges. Només en llibres. Però mai fins ara no m'havia adonat del problema que representa això. Problema pels meus pares (perquè sóc una càrrega), problema per mi (perquè no sóc independent) i problema pel futur (que no està garantit). He trigat una mica a adonar-me'n, de tot plegat. Fins ara dormia, i m'he despertat. He viscut als llims, llegint, escrivint, i poca cosa més. Sempre he sabut que era escriptora i que escriuria, però ara m'adono que escriure era un luxe que no em podia permetre. M'adono que pel fet d'escriure, mentre n'he anat aprenent (i encara em queda tant per aprendre!), m'he desconnectat del món real, he obviat el problema de guanyar-me la vida. Usant paraules de Miquel Torga, no he trobat la meva aixada capaç. Suposo que podria dir que m'avergonyeixo de no ser independent, i me n'avergonyeixo. Però posant-t'ho a la balança, m'adono que, si em fes vergonya de debò, ja faria temps que hi hauria posat remei. Sempre he fet cas de la meva intuïció, que em diu que escrigui, però la meva intuïció falla més que una escopeta de fira. I quan he fet coses contraries a la intuïció, encara ha estat pitjor. Faci el que faci, es com tenir un llaç que m'enreda els peus: sempre m'hi entrebanco i m'hi faig mal. I no tinc cap raó per pensar que en futur serà diferent. He arribat a un moment de la meva vida en que preferia poder ser independent abans d’escriure una cosa bona, i és la primera vegada a la meva vida que sento una cosa així.

Dolça condemna

M'adono que, escrigui el que escrigui, mai podrà ser molt diferent del Bloc d'una lectora. Jo ja no dono per més. Es clar que m'agradaria escriure una gran novel·la, una gran narració, però haig de reconèixer que això no és al meu abast, de moment. No tinc cap dibuix al cap que correspongui a una gran novel·la. Però tinc el blog, i, en el fons, això ja em satisfà, perquè escric, m'expresso, i a més hi ha una resposta per part dels lectors. Sóc conscient que són lectors, no amics. De vegades és fàcil confondre's, perquè es creen uns vincles molt especials: són gent que t'escolta. Quan, fa deu anys, maldava jo sola per escriure la meva primera obra, que es va quedar a mig fer, no em podia imaginar de cap manera que hi hauria un dia en que tindria lectors sense haver escrit cap llibre. Per això, fent el blog em sento una mica com si hagués fet trampes, com si hagués enganyat al destí: no he escrit cap llibre, tinc lectors. Es tracta d'un sentiment molt especial.

El meu material

"La vida és allò que s'escola mentre tu estàs entretingut fent altres plans.” Aquesta frase em ve al cap ara, quan em poso a escriure. L'altre dia vaig sentir per la radio que a Montserrat tenien cel·les per gent que volgués anar allà a preparar oposicions, per exemple. M'agradaria molt poder anar-hi, i allà, deixant-me captivar pel silenci, poder escriure. No perquè a casa no tingui silenci, sinó perquè crec que allunyar-me de la meva cel·la habitual m'aniria bé per distanciar-me de la meva història, i així poder escriure-la amb més fluïdesa. Escriure la meva pròpia història no és el meu ideal, penso que en realitat no hi ha massa res digne de ser explicat. Però m'hi veig abocada perquè no sé escriure "ficció". Els mecanismes se m'escapen completament. M'adono que les històries que puc inventar són coixes, els manca alè. En canvi, fent el Bloc d'una lectora, m'he adonat que escrivint sobre les meves pròpies experiències sí que tinc alè. Per tant, és lògic el que s'imposa: explicar-me com si parlés en un llarg post sobre mi mateixa. M'he adonat que, pels crítics literaris, una cosa molt important és la sinceritat; que l'autor parli sincerament del seu món. Es curiós, però que això fos tan important no me n'havia adonat mai. Sempre he estat sincera, però em pensava que això no tenia cap valor. Sempre m'havia pensat que el que tenia valor era inventar, fabular, les mentides, la imaginació. Em pensava que el que jo pogués explicar de la senzillesa de la meva vida no podia tenir cap interès: no he estat a la selva, no he navegat pels mars del sud... amb prou feines he sortit de casa. Què podria dir que fos interessant? Sempre he pensat que els meves experiències no eren prou bones, o que, si ho eren, estaven equivocades. Ningú pot desitjar que jo li expliqui com vaig al supermercat un cop per setmana, per exemple. Sempre he pensat que si hagués tingut una altra mena de vida, que si hagués conegut una altra mena de gent, el meu material a l'hora d'inventar seria cabalós, que les aigües fluirien. I en canvi, sóc qui sóc i tinc les poques experiències que tinc, i m'adono que fins que no deixi de desitjar la vida palpitant que no tinc i accepti les limitacions de la meva vida real, fins que no accepti el meu material, no podré fer res de bo.

Envaint la Gal·lia

Ara que està tan de moda això dels blogs, m'havia plantejat crear un blog personal, explicant la meva vida i miracles. Sobretot, ja us ho podeu imaginar, els miracles. Però no em decideixo. Ja fa temps que tot el que escric i que és més personal va a la foguera (una foguera simbòlica, s'entén, que ningú es pensi que se m'ha acudit encendre foc). He llegit que s'ha de cremar molt (molts escrits) per esdevenir un bon escriptor, o escriptora, que seria el cas. Cremar molt, encara que es corri el risc de cremar alguna cosa valuosa. Però potser jo ja fa massa temps que cremo. Sé que cremant a tort i a dret tampoc arribaré enlloc. És hora, doncs, d'agafar el cargol per les banyes i començar a parlar de la meva vida, sense cremar-ho després. Malgrat que sóc molt conscient que potser l'única posteritat que coneixeran els meus escrits serà la de les cendres de la llar de foc.

Parlar de la meva vida no és el que jo voldria fer. Jo voldria (de fet, vull) escriure ficció. Això és el que diferencia a un gran escriptor: la capacitat de transformar la vida bategant en ficció interessant. I jo pel que sembla encara no he puc fer, això. Potser algun dia en sabré (de fet, és el meu gran somni), però, de moment, haig d'acostar-me a la matèria prima d'una altra manera, sense l'alquímia de la ficció. No tinc més remei que tirar pel camí que se m'ofereix. La musa, mai prou ponderada, m'exigeix, i com que ja fa temps que em vaig adonar que, o obeïa a la musa en assumptes d'escriptura, o no aniria enlloc, una vegada més li faré cas. Sempre que m'he deixa't ajudar per la meva inspiració, he escrit coses interessants. Tampoc no és segur que qualsevol dia no em pugui fallar, es clar, però si em falla no serà perquè jo no l'hagi escoltada. Sempre tindré en compte el que em xiuxiueja per si de cas. Malgrat tot, per molta inspiració que hi hagi, és amb el meu cap sobre el que treballa: usa els meus records, les meves pors, els meus carregaments de sucre... Per tant, puc dir amb propietat que sóc jo qui escriu, tot i no poder obviar que la inspiració hi juga un paper molt important: lliga la salsa, podríem dir. Sense ella, jo tampoc tindria la necessitat d'escriure. Em sembla de calaix que m'ajudi a quallar una maionesa que la seva mateixa existència crea. Voleu destí més cruel que tenir la necessitat d'escriure i que no hi hagi cap musa trapella per guiar el repunt? Perquè és trapella, això és segur, i té més ganes de gresca que una classe de secundaria de viatge de final de curs. Més que la inspiració, moltes vegades sembla un follet diabòlic, exigint, guiant, manant, fent i desfent dins el meu cap com un general romà envaint la Gal·lia. La cosa no té remei; és part de mi i haig de mirar d'estar-hi bé.

Bé, dons ara mateix la inspiració m'exigeix que parli de mi mateixa llarga i profundament, d'una manera amena i que pugui ser interessant de llegir. Parlar d'un mateix és el gran esport, però ara que m'hi veig abocada, si he de ser sincera, em fa por. Por sobretot perquè sé que tot el que digui podrà ser, i de fet serà, utilitzat en contra meva; sobretot per mi mateixa. Això m'espanta. Però qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i he de reconèixer que la inspiració té raó, el cos m'ho demana. Si hi ha un tema que domino, aquest és parlar de mi. Tot i que sé que podríem trobar algunes persones amb les seves pròpies idees sobre l'assumpte, crec que per parlar-ne de primera mà ningú està més preparat que jo. No es tracta de fer una tesi sobre l'òrbita de l'electró; és la meva vida, sóc jo; res a que no pugui posar el llaç com si fos un garrinet que hagués estat engreixant per la fira. Tot i que ben segur que m'enduré alguna sorpresa. I d'això es tracta, no? De no discorre pels camins gastats de la quotidianitat, sinó de fer foc nou amb les quatre branques ennegrides que han quedat després de la crema; jo hi poso els branquillons i la inspiració hi posa l'espurna. Potser no lluiré blog personal, tampoc sabria com posar-m'hi, però hi haurà una part de mi mateixa que sortirà del meu jo, i qui sap, potser vola...