Expressant el dolor

Jo no seguia la famosa serie Sin tetas no hay paraíso, però vaig veure una fotografia de la darrera escena, en la que el manso es moria d’un tret amb la noia al seu costat. La noia plorava desconsolada amb els cabells davant la cara; semblava trista.

Al cap d’uns dies, vaig veure en un diari una fotografia presa durant la guerra civil en que una dona vestida de negre es trobava agenollada al cosat del cadáver d’un soldat al que es veia clarament lligada. Tenia la boca oberta i la cara se li desencaixaba, reflectia un dolor pregon; estava devastada.

Suposo que la diferencia entre l’expressió de les cares només és la diferencia que hi pot haver entre la realitat i la ficció.

Estrany albinisme

De tant en tant em ve al cap la pel·lícula Powder. El protagonista, que tenia una relació amb l’energia desconcertant, patia un albinisme diferenciador que l’havia tingut aïllat en una masia llegint: “Me’ls sé tots de memòria”, va dir a algú, assenyalant la biblioteca. Els llibres, però, no li serviran per enfrontar-se al món. Quan la seva família mor, el noi, que mai ha sortit a l’exterior, és incapaç d’enfrontar-se als cops i sobreviure. L’única sortida per ell és la dissolució en l’energia. La peli em va impressionar, i penso moltes vegades en aquest estrany personatge quan em miro la meva vida amb ulls de falcó. Jo també estic aïllada per un estrany albinisme, mai he hagut de sortir a enfrontar-me al món exterior; quan això passi, encara no sé si me’n sortiré. Ja he intentat diverses vegades sense èxit de dissoldre’m en l’energia; no era el moment, però no hi ha res que em miri amb més anhel. “T’has d’esperar a ser cridada...” Però viure com viu el personatge d’aquesta pel·lícula, haver d’enfrontar-se als obstacles als que ell s’enfronta... no tinc el valor que cal. No estic preparada per enfrontar-me al món hostil i sobreviure; no estic preparada per la duresa de la realitat. Fins ara he prosperat entre les quatre parets de l’hivernacle, sóc animal domèstic, el món exterior m’espanta. Jo també tinc la biblioteca; només que, a diferencia del protagonista d’aquesta història, jo no me la sé de memòria. Potser és això el que m’ha de salvar.

Transformar-ho en paraules

Recordo la pel·lícula Diamante de sangre. Un personatge deia de la protagonista: "es va ficar rera les línies enemigues i va tornar amb 4000 paraules i els ulls espurnejats, més maca que mai." També recordo el que em va dir una vegada, ja fa molt temps, l'Aniset: "tu pots escriure del que t'ha passat a dins". Es referia al meu procés de bogeria, que ell va ajudar a quallar. És evident que jo, per obtenir 4000 paraules, no necessito ficar-me rera les línies enemigues. Les línies enemigues les tinc dins del cap. En tinc prou amb submergir-me dins les meves entranyes. I torno d'aquestes immersions, no sé si amb els ulls espurnejats, no sé si més maca que mai, però amb paraules. Ara la pregunta és si ho sabré fer prou bé, això de ficar-me dins l'interior hostil per destil·lar aquestes paraules, les paraules de la meva malaltia, però també les paraules de la meva vida com a artista, les paraules que m'han dut a ser el que sóc escrivint, encara que això no sigui gaire. Si amb les paraules ni haurà prou per a expressar-ho.