Una vida la té qualsevol

Ja sé què esteu pensant: perquè aquesta noia no es pot deixar de parlar de ser escriptora i escriure d’una vegada? Perquè no pot deixar de pensar en ser l’escriptora que no és i no es conforma amb el que té, un blog més o menys fantàstic, amb uns lectors – això sí-, de primera con nosaltres? Doncs sí, segurament és això el que hauria de fer, deixar-me d’orgues i de tantes aspiracions i conformar-me amb el que tinc i el que sé fer. I què que no pugui ser escriptora? Tampoc s’acaba el mon aquí! O sí? En fi, mentre ho decideixo, aquí us deixo un altre post... cagadubtes? Ostres, però no deia que ho volia deixar? Què faig generant un altre post, encara? Per deixar-ho cal escriure més posts? És absolutament necessari i indispensable? I a més, quants cops ho ha dit, que ho deixava, en el que va de mes? Quants cops ha tancat altres tantes paradetes? És que això no és gens seriós... Ja veig que la paraula que es complirà no serà pas “autobiogràfica”, precisament. Serà l’altra! Però, i què? Com deia aquell, una vida la té qualsevol... allò difícil és allò altre!