Conflicte psiquiàtric amb la realitat

Veig en un blog que m’agrada molt com es parla de la importància del que no existeix, referint-se a les històries que es poden llegir als llibres. Com una història que algú s’ha inventat i que llegim en un llibre pot arribar a ser important per a nosaltres. Com allò que no existeix pot esdevenir important. M’adono que m’agradaria haver escrit aquestes paraules, i quan m’adono de perquè jo no puc dir això, la resposta em fa estar trista. Perquè és evident que donar importància al que no existeix distingint que no existeix només ho pot fer una persona sana. Algú amb una malaltia mental, algú que en algun moment de la seva vida s’hagi trobat que no distingeix el que els altres diuen que és la realitat i hagi estat medicat per això, és evident que mai no podrà parla amb aquesta lleugeresa de donar espai a les “coses que no existeixen”. El món dels llibres és immaterial, impalpable, intangible, però existeix, forma part de la realitat per la majoria de la gent, una realitat de la que és possible parlar. A ningú el medicaran perquè a la seva vida ocupi un espai molt important aquest “allò que no existeix” que es pot llegir als llibres. El que no existeix i que pot crear conflictes és una altra cosa. Mai he entès, per exemple, perquè a la gent que trien els seus amics pel seu signe del zodíac (jo n’he conegut) no han d’anar al psiquiatra ni han de ser medicats. Però pel que es veu, són gent perfectament sana la que creu en els horòscops; inculta, però sana. El que vull dir és que el problema que tenen amb allò que no existeix la gent que pateix, no és amb la realitat dels llibres, ni amb la realitat dels horòscops, que pot ser immaterial, impalpable, intangible, però que existeix i se’n pot parlar. És amb altres coses. Evidentment no és pot culpar a algú que no ha viscut “la realitat que no existeix” de parlar amb lleugeresa del que “no existeix”; ningú té el patrimoni el que existeix i del que no existeix i de com parlar-ne. Però una vegada ja em vaig queixar dels poetes que parlen de la poesia com “d’una altra realitat”, i que no necessiten anar al psiquiatra per això. Per mi, qualsevol realitat que no entri en conflicte psiquiàtric amb la veritat establerta, com ho són la realitat dels llibres, la realitat dels horòscops, la realitat de la poesia, no és una altra realitat, simplement és una de les múltiples facetes del nostre món. Poden ser facetes més materials, palpables i tangibles o menys materials, palpables i tangibles, però la gent no va al psiquiatra per creure-hi i parlar-ne. Si no hi ha un conflicte psiquiàtric real, em sap greu, però no hi pot haver “allò que no existeix”, no hi pot haver “una altra realitat”. Per més que sigui un clixé de la nostra societat dir que les novel·les són “allò que no existeix”, les novel·les existeixen i encaixen en el nostre món. Allò que no existeix és una altra cosa.