Quan treballava d’administrativa, passaven per les meves mans molts albarans. Normalment, tot era correcte, però quan hi havia algun albarà problemàtic se m’enportaven els dimonis. Havia de treure el meu cervell cansat i pressionat de l’estat de repàs i repetició en què el tenia i posar-me a pensar solucions on moltes vegades s’hi hagués hagut de calar foc. L’únic que volia era solucionar el problema com més aviat millor i anar per un altre albarà.
El cas és que, amb els professionals que treballen en assumptes de salut, que no tracten albarans sinó persones malaltes (metges, infermeres, treballadors socials), la cosa funciona més o menys així també: arribes davant seu, tens un problema; en aquell moments ets l’albarà problemàtic. Només volen solucionar-t’ho dins les seves possibilitats el més aviat possible (si pot ser amb poca feina, i no els culpo) i passar a una altra cosa. Però, què passa quan la solució no és fàcil, i no és qüestió d’una tireta o d’un xarop o ni tan sols d’unes pastilles? Què passa si no t’ho poden solucionar? Doncs que se senten frustrats i t’arriba una sensació molt desagradable, et culpabilitzen: d’albarà problemàtic has passat a ser un gra al cul.
Això és el que em passa a mi amb les meves paranoies: fan mal a qui les escolta. Normalment, no les explico a ningú, sé que faria patir als pocs amics que tinc. “Explica-les a un professional”, em va aconsellar el meu llibreter “per això hi són”. Ells hi són per casos com aquests, en teoria. Ho he provat, però aviat me n’adono que sóc un problema massa gros per segons quin professional (com a mínim pels professionals que jo em puc permetre). Tinc unes paranoies massa recargolades com perquè sigui agradable escoltar-me; jo sóc massa recargolada. I jo només vull que m’escoltin, no que m’omplin de pastilles. Jo, per fer patir a la gent conscientment, la veritat... (No dic que no hagi fet patir mai a ningú, dic que normalment no ho faig conscientment) Porto tota la meva vida sentint paranoies alienes, i per tant sé el mal que fa sentir les paranoies d’una altra persona un dia sí i un altre també. Una cosa així t’enfonsa, et mina per dins, et fa sentir que la terra falla a sota els teus peus. Per això jo no he explicat mai res del que de vegades em passa pel cap, seria fer patir a qui ho escoltés o llegís. Em pensava que potser amb una persona acostumada a sentir aquesta mena de coses seria diferent, però no és així. Són persones normals, i per tant tan vulnerables com qualsevol altra persona, com qualsevol amic. No se’ls pot obligar a patir escoltant segons què, és un assumpte de consciència.
Doncs res, com sempre, m’ho hauré de guardar per mi. I sé perfectament que a totes aquestes idees sí que les hi hauria de calar foc!
El cas és que, amb els professionals que treballen en assumptes de salut, que no tracten albarans sinó persones malaltes (metges, infermeres, treballadors socials), la cosa funciona més o menys així també: arribes davant seu, tens un problema; en aquell moments ets l’albarà problemàtic. Només volen solucionar-t’ho dins les seves possibilitats el més aviat possible (si pot ser amb poca feina, i no els culpo) i passar a una altra cosa. Però, què passa quan la solució no és fàcil, i no és qüestió d’una tireta o d’un xarop o ni tan sols d’unes pastilles? Què passa si no t’ho poden solucionar? Doncs que se senten frustrats i t’arriba una sensació molt desagradable, et culpabilitzen: d’albarà problemàtic has passat a ser un gra al cul.
Això és el que em passa a mi amb les meves paranoies: fan mal a qui les escolta. Normalment, no les explico a ningú, sé que faria patir als pocs amics que tinc. “Explica-les a un professional”, em va aconsellar el meu llibreter “per això hi són”. Ells hi són per casos com aquests, en teoria. Ho he provat, però aviat me n’adono que sóc un problema massa gros per segons quin professional (com a mínim pels professionals que jo em puc permetre). Tinc unes paranoies massa recargolades com perquè sigui agradable escoltar-me; jo sóc massa recargolada. I jo només vull que m’escoltin, no que m’omplin de pastilles. Jo, per fer patir a la gent conscientment, la veritat... (No dic que no hagi fet patir mai a ningú, dic que normalment no ho faig conscientment) Porto tota la meva vida sentint paranoies alienes, i per tant sé el mal que fa sentir les paranoies d’una altra persona un dia sí i un altre també. Una cosa així t’enfonsa, et mina per dins, et fa sentir que la terra falla a sota els teus peus. Per això jo no he explicat mai res del que de vegades em passa pel cap, seria fer patir a qui ho escoltés o llegís. Em pensava que potser amb una persona acostumada a sentir aquesta mena de coses seria diferent, però no és així. Són persones normals, i per tant tan vulnerables com qualsevol altra persona, com qualsevol amic. No se’ls pot obligar a patir escoltant segons què, és un assumpte de consciència.
Doncs res, com sempre, m’ho hauré de guardar per mi. I sé perfectament que a totes aquestes idees sí que les hi hauria de calar foc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada