Caminets i dreceres

Una vegada li vaig dir algú que tota la meva vida havia anat per uns rails, i que al final havia decidit sortir de la via. “Sortir de la via” significava deixar d’estudiar i dedicar-me a escriure.

Ho vaig intentar.

I encara que no va anar bé, perquè no visc d’escriure, ni he aconseguit ser independent, ni he aconseguit escriure res de bo, no me’n penedeixo. Era el que volia fer. Volia deixar de córrer una cursa que no era la meva, amb unes pressions que em sobrepassaven i uns objectius que s’esperaven de mi per sobre de les meves possibilitats. Vaig deixar de lluitar en el món dels altres i vaig començar a lluitar en el meu propi món. I, tot i que en el fons visc en el món dels altres, i de vegades són els valors de l’altra gent el que per força s’imposa, estic contenta d’haver aconseguit deixar de viure en un món de pressió constant.

Però ja fa molts anys d’això.

Però suposo que encara no ho superat. Aquesta decisió és la meva joventut, i mai no m’he parat gaire a analitzar-la gaire. Escriure... és només l’excusa per no haver de lluitar? És només un recer on amagar-me? És la drecera o és més aviat una romeguera?

El que vull dir és que, vist el que escric, potser a qui em llegeix li deu estranyar que pensi sincerament en dedicar-me professionalment a escriure, quan hi ha tanta gent que escriu bé a la xarxa i no tenen ni la meitat de pretensions que tinc jo. D’això me’n faig el càrrec.

Tampoc voldria idealitzar el fet d’escriure, com si no hi hagués res més al món per l’altra gent, malgrat que sigui el més important per mi, i que jo, que no parlo gaire, trobi en aquesta forma de comunicació la manera d’expressar-me interiorment.

Però la pregunta que em faig és... jo, que sóc com sóc i visc en el recollit món de llibres en el que visc, i que escric un pots gairebé cada dia... podria ser feliç al costat d’algú que no necessiti comunicar-se de la mateixa manera? Que no escrigui, ni llegeixi, ni entengui ni valori tot això més com una excentricitat simpàtica d’algú que t’agrada? Et pot acceptar de debò més enllà de l’atracció física algú que no comparteixi el teu món?

Doncs no ho sé. Aquesta és la gran pregunta...