A cops de matxet

Ahir, anant a tirar les escombraries, un parell d’adolescents, un noi i una noia, es rivient de mi. No, no és una paranoia. Jo anava tirant parsimoniosament cada bossa al seu contenidor corresponent i ells, asseguts en un banc de la plaça, feien la corresponent befa soto voce. Els vaig preguntar si a aquella hora no haurien de ser a l’escola. Em van dir que els dimecres i els divendres no tenien escola a les tardes, en un to amistós, ja no de burla. Estaven encantats que m’hi dirigís. Però, no m'hi vaig poder resistir: els vaig deixar anar en un to aspre com un suc de llimona “amb tantes festes, ara entenc que la mainada pujeu cada cop més imbècils”. Doncs sí, els vaig dir això. Vaig continuar tirant la resta de bosses i quan ja me n’anava van reaccionar atacant de nou amb les seves burles, que com que sordejo una mica, ja no vaig poder desxifrar. Sé que, si després de preguntar-los com era que no eren a escola hagués somrigut, allà no hagués passat res, haguéssim quedat la mar d’amics i allò hagués estat l’inici d’un petit veïnatge. Però vaig haver de deixar anar la meva mala llet (la meva mala llet és llegendaria), i ara segurament cada vegada que vagi a tirar les escombraries me’ls trobaré rient i fent comentaris sarcàstics, i a més segurament ja no seran ells dos sols sinó que hi haurà més mainada burlant-se de mi, tots els petits monstres del barri. Això si no em tiren pedres. Sense voler, he obert la veda. No cal dir que estic molt orgullosa de mi mateixa per no haver sabut callar... A més, em sap greu perquè estic segura que aquestes dos criatures venen de famílies desestructurades i això d’estar en un banc de la plaça rient-se dels veïns només es un símptoma dels seus problemes, una manera de cridar l’atenció. Els havia d’haver fet una mica de cas amistós o haver marxat fent veure que no els sentia, sense agredir-los verbalment. Tots hi hauríem guanyat. Però va ser més fort que jo, ho vaig haver de dir. I vaig disfrutar dient-t’ho, a més. Què s’han cregut? Però, pensant-t’ho fredament, m’adono que aquest no és el bon camí, sobretot pel petit fet pràctic que la gent es revenja. S’ha de ser conciliador i posar l’altra galta, no per una qüestió cristiana, sinó per una petita qüestió pràctica de no buscar-se problemes. Però, amb una malaltia com la meva en que sento constantment com la gent em critica i es burla de mi, que ho facin de veritat i m’hi pugui tornar de veritat és un luxe molt poques vegades al meu abast. Encara dubto que els devia ofendre més, si que els digués imbècils o que els tractes de criatures... No hi havia pensat en això, però jo a la seva edat ja em pensava que era gran... I estic segur que encara que facin criaturades, es deuen pensar que ja són grans. En fi, que la pròxima expedició a tirar les escombraries serà com si sortís d’exploració per la selva verge: estaré a mercè de les feres... I jo, com ja heu comprovat, sóc un angelet...