La raó de Cassandra

Una cosa que acostuma a passar molt amb els escriptors consagrats (això passa en un grau extrem amb Borges) és que els estudiosos i els simples aficionats el momifiquen. És a dir, que es posen a estudiar cada pet que es va tirar. Passa amb Borges, passa amb Keats, passa amb Kierkegaard, passa amb Jane Austen. Reconec que jo havia maleït a Cassandra, la germana de Jane Austen, per haver cremat moltes de les cartes en que aquesta despullava la seva vida privada: ara penso que Cassandra va tenir raó de fer-ho; segurament hi havia coses en aquelles cartes de les que ningú n’havia de fer res. Malgrat que en el passat jo hagi participat en un d’aquest grups de “momificació” (el de Jane Austen, per exemple), ara no estic d’acord amb aquesta manera de fer. Un escriptor es l’obra que ens van deixar; està bé estudiar-la i potser interessar-se una mica per les circumstàncies en que va ser escrita, que moltes vegades, no dic que no, poden aportar nova llum, i és evident que hi ha escriptors que veuríem molt diferent si no sabéssim res sobre la seva vida, però, l’important és l’obra, analitzar l’obra, estudiar l’obra (o simplement llegir-la si no arribem a més), i no la idolatria del personatge. També dic això perquè voler saber coses sobre un escriptor que t’agrada et pot obligar a empassar-te molts llibres dolents només perquè parlen del tema. No estic d’acord amb cap excusa per a llegir llibres dolents, o mirar pelis dolentes, només perquè mencionin vagament aquell personatge que ens interessa o la seva obra. Si ens interessa el personatge, de fet, és per l’obra que va deixar: és a això a lo que te li has de tirar a la jugular. Un conte que il·lustra molt bé aquest tema és Queremos tanto a Glenda, de Julio Cortázar, que penso que és un retrat demolidor i portat fins a unes darreres i extremes conseqüències del que pot arribar a ser el fenomen fan. Entenem-nos, estic d’acord amb la sana admiració i en passar-ho bé amb tot això compartint-t’ho amb d'altres, però no estic d’acord amb la momificació. Posant-nos puristes, podriem dir que la idolatria és pecat, i francament, hi ha pecats molt més interessants.