Poesia traïda

Una de les grans passions de la meva vida ha estat la poesia traduïda. Sí, ja ho sé, la poesia, segons diuen, s’ha de llegir en la llengua original; en tota bona poesia hi ha elements com la musicalitat, el ritme, la rima, que estan més enllà de l’abast de la traducció. Però es poden traduir les imatges, les emocions, els sentiments, la veritat humana. Per això la poesia que jo he llegit, més que una poesia de ritmes i sonoritats, és una poesia d’imatges, emocions, sentiments i veritat humana. Com a caçadora d’imatges que sóc (les necessito per regurgugitar-les als meus escrits), com a persona negada per la música (la sento i m'agrada, però no tinc cap mena de sentit musical), la poesia traduïda em proporciona l’acostament a aquest element tan difícil de definir de la manera que jo sóc més capaç d’acostar-m’hi. Més quan penso que, si algú ha trobat que aquell poema en concret val la pena de ser traduït, ja ha fet una primera selecció, i el poema té més possibilitats d’agradar-me. Amb els anys m’he fixat que obtinc imatges més bones de les traduccions que dels poemes originals en català (en castellà és una mica diferent), potser perquè en la traducció, havent despullat els poema dels elements més vistosos i en els que et fixes primer, hi queden només els ossos, és a dir, les imatges despullades. Avui he descobert una pàgina que tradueix poesia des d’unes llengües minoritàries i fora del meu abast, i d’autors minoritaris fora de l’abast dels llibres que normalment es tradueixen; no cal dir que he tret el pitet...