Els sospitosos van al cel

Normalment no faig necrològiques, però avui faré una excepció per Frank McCourt, que sembla que s’ha mort. Amb Paul Auster, és un dels meus “sospitosos habituals”, i un dels pocs escriptors “actuals” que crec que valen la pena. Vaig llegir plena d’emoció Les cendres d’Àngela, i tinc pendents de llegir I tant! i El professor, que com que ja no m’estiren les novel·les tinc una mica aparcats, però que penso posar-m’hi així que em vagui, perquè estic segura que encara que ara ja no acostumo a llegir novel·les són llibres que valen la pena, i que em fan il·lusió. De la seva primera novel·la va dir que era un “llibre modest, escrit d’una manera modesta”. La mateixa modèstia de la que està feta la gran literatura, diria jo. A més, estic segura que no és un llibre que s’hagi de creure al peu de la lletra, no en va el seu autor és irlandès, però el fet de no poder distingir què era veritat i què es va inventar, el fet que l’amalgama estigui ben quallada, y “coli”, em sembla que és una de les coses que li donen grandesa. En fi. Descansi en pau.