Llegint els poemes de Sylvia Plath...

Malgrat que n’hagi parlat moltes vegades, jo de Sylvia Plath només n'havia llegit La campana de vidre, i ja fa molts anys. M’havia agradat molt, però. Des de fa uns quants mesos, m’he posat amb la seva poesia, que, ajudada de les traduccions en català i en castellà, intento desxifrar en anglès. I puc, encara que sembli mentida, puc. M’agrada, però no tant com em pensava i en comparació amb altres poetes que he llegit de la mateixa manera. M’agradava molt al començament, m’impactaven les imatges, era estimulant com el menjar picant, però vint poemes després de les mateixes imatges gore... què voleu que us digui... Arriba un moment que dius: però para ja, para d’idealitzar la sang, para amb les imatges violentes, para de dir que et vols morir...! Tot amb una exquisida sensibilitat i unes associacions sorprenents, però el que diu es redueix bàsicament a això, a aquesta fascinació per la destrucció i el desamor. Fins i tot hi ha poemes més aconseguits que d’altres dins aquest context de vomitar “gore”. Els poemes que més m’han agradat: Lady Lazarus, Lesbos i, sobretot, Tulipes, que crec que transmet molt bé què és estar estirada en el llit d’un hospital mental. N’hi ha alguns altres que també m’han agradat, però n’hi ha algun, com aquell que es talla un dit i surt tot ple de sang, que m’han semblat francament exagerats i fora de lloc. Ja dic, tantes imatges gore em comencen a pujar la mosca al nas. Continuaré llegint, però, llegiré fins acabar-lo Ariel, i després seguiré amb Arbres d’hivern, que ve a continuació. No es pot negar que són uns poemes plens de força i d’imatges fascinants... sobretot les imatges i les associacions, però el conjunt fa un dibuix una mica sanguinari pel meu gust.

També volia dir que Silvia Plath transmet molt bé la part fosca de la maternitat, el fet que quan es té un fill, malgrat que l’estimis per sobre de tot, no tot són flors i violes, i que també hi ha mals moments. Això, aquesta doble experiència amb els fills, jo l’havia llegit molt poques vegades, perquè normalment a les novel·les i a les pel·lícules tenir fills és meravellós i no es parla de les dificultats. Pel que jo he anat observant, a l’hora de tenir un fill, o més d’un, una dona s’enfronta a la difícil conjuminació entre les exigències a que se la sotmet com a mare i continuar sent una dona, un ésser humà amb necessitats pròpies que també s’han de satisfer. La maternitat cada cop em sembla més difícil i admirable, però també més dura.

I per acabar voldria dir que llegir el testimoni d’algú que només espera l’ocasió per morir-se no és gens agradable. Les ganes de morbositat que es poden tenir en llegir-ho queden superades per lo trist que resulta. D’acord que probablement sense aquesta fascinació que ella sentia per la mort no tindríem aquest poemes tan plens de força i d’imatges, d’acord que són diferents dels típics poemes lloant les floretes del bosc, d’acord que són un testimoni sincer de tal i com ella es sentia, i que contra això no hi pot haver res a discutir... Però gràcies a llegir aquest poemes he après coses sobre el que no vull que siguin els meus textos. I el testimoni d’algú que només es vol morir el que em produeix és repugnància. D’acord que jo m’he volgut morir moltes vegades, però no era conscient que això de voler morir-se sonés així de malament... En resum, o es parla de lo bonica que es la vida (que no sempre és bonica, però bueno...), o no es parla de res, perquè per deprimir al personal ja hi ha les noticies...