Crítica i contracrítica

Sé que les sensibilitats més primfilades poden tenir alguna objecció al fet que jo parli tant de la mort. Al cap i a la fi, és un tema tabú. Tampoc ho faig per explotar la morbositat, tot i que sé que alguns lectors només se sentiran atrets per això. Es a dir, que no només tinc el problema dels qui els repugna el tema, sinó també tinc el problema dels qui els agrada massa. No m’estranya que el meu sigui un blog minoritari! Bé, pel cas, la meva intenció és donar sortida a un conjunt de reflexions que potser m’hauria de guardar per mi mateixa, però que no puc evitar publicar, no repugnar ningú ni donar morbo, encara que sembla que no pugui evitar cap de les dues coses. Al cap i a la fi, escric per expressar-me, i de vegades em ve bé expressar això. I podria dir allò tan suat de “a qui no li agradi que no me llegeixi”, però em sembla que seria de mala educació, i més quan tot el que sigui morbositat estic segura que tira molt, i precisament el problema és que la gent critica aquestes coses, però no poden deixar d’interessar-s’hi. A mi tampoc m’agrada parlar de temes malastrucs, però són coses que em passen pel cap. I al cap i a la fi, tots ens morirem, i no vull viure d’esquena a una cosa que també és part de la vida.