Set de lectors

En això de l’escriptura, fluctuo. Tan aviat estic molt orgullosa del que he escrit com em venen totes les ganes d’esborrar-ho. Sé que l’aliment de la vanitat obtingut de publicar un blog no és res dolent, però tot i així no m’agrada estar assedegada de reconeixement. Ara, és evident que pots enrampar-t’hi, perquè si ho fes tan bé com em diuen algun editor ja m’hauria descobert, i no ha estat pas així. Què vol dir això? Doncs que la gent que pensa que escric bé ho creuen ingènuament i de bona fe, però són gent que no tenen cap poder dins el mitjà. No diré que no tenen criteri perquè, francament, em costa pensar-me que algú que pensa que lo meu està bé no té criteri! Evidentment la gent que pensen que el meu blog és bo hi entenen molt, je je... El que vull dir és que, visito una pàgina literària en castellà, i es parla de premis literaris (sobre paper). Visito una pàgina en català i es parla de premis literaris (virtuals). Diferents idiomes, mateixes inquietuds. La veritat és que veig que n’hi ha que estan més assedegats de reconeixement que jo... el reconeixement que jo vull és que em llegeixin! Una cosa de la que m’adono és que, tant per aquest premis virtuals com pels sobre paper, el més important és tenir la teva xarxa social. Els seguidors del blog que puguis tenir, la gent important que puguis conèixer... Jo, ni tinc seguidors del blog, ni conec a ningú. Ja ho diuen que quan no les pot haver, la guineu diu que són verdes, i precisament jo podria estar dient això de que no m’interessen els premis perquè no tinc oportunitat de guanyar-ne cap... No ho sé pas. Jo de moment sóc feliç publicant els meus posts, que d’acord, llegeix poca gent, però llegeix algú, i no tinc ganes d’entrar en el món de la faràndula... Ara, és evident que no saps mai si et podran venir ganes de lluir un vestit de faralaes...