Els homes que passaven de les dones...

He llegit un parell de textos perpetrats per allò que en diuen el bloomsday... aquest exercici, explicar el que has fet durant tot un dia, és molt i molt típic dels tallers d’escriptura creativa. A mi no m’agrada gaire que em posin deures, per més enrotllat i empàtic amb la resta de blocaires que pugui semblar. Els bloomsday que he llegit, curiosament, són escrits per homes, homes que tenen una companya, però cap dels dos hi té el més mínim diàleg en tot el dia. Hi ha dues possibilitats: o que a la companya això de veure’s retratada per internet no li faci cap mena de gràcia, i que hagin retallat la seva presència expressament, o sigui que ho facin per discreció, el que seria aplaudible, o que l’hagin retallat inconscientment, és a dir, que considerin la seva presència tan insignificant, tan sobreentesa, que no val més la pena ressenyar-la que parlar de política. (Tema, evidentment, que no podia faltar en cap dels dos casos...) I jo em pregunto: viure en parella és això? Arribar a una indiferència tal que sembli que visquis sol? Es només així pels homes o per una dona també és així? Viure amb parella és viure amb un altre cos però anar a la teva? Doncs així, si per algú tenir una parella de molts anys pot arribar a ser això, francament, no em sap pas greu estar sola...