Reis anticipats

Amb en Roderic havíem treballat junts. Érem molt joves, i es tractava de donar copets amb un martellet de fusta a tot de taps de suro al capdamunt d’unes petitíssimes ampolletes de perfum que anaven sortint pel tapís mecànic. Una feina molt creativa, com us podeu imaginar... però mentrestant fèiem grans xerrades. En Rodi estudiava un curs nocturn, en aquella època, i de vegades venia tan adormit que jo havia de fer part de la seva feina. Un dia vaig donar el copet a dos mil ampolletes jo sola! “El dia que sigui ric”, em va prometre, “t’ho compensaré”. En Rodi era espavilat, però, francament, mai em vaig imaginar que es pogués arribar a fer ric... Fins que, l’altre dia, disset anys després d’aquell hivern que vam passar junts donant copets al tap de suro de les ampolletes, me’l vaig trobar. I m’ho va confessar: s’ha fet ric! El cas és que encara se sent en deute en mi per haver-lo ajudat a compaginar la feina amb els estudis, i per compensar-me, com que n’és molt i molt, de ric, ha decidit regalar-me un viatge espacial. Sí, sí, com ho sentiu. En Rodi em paga tots els bitllets que siguin necessaris perquè jo i l’acompanyant que jo triï puguem pujar en una nau espacial i fins i tot sortir a fer una passejadeta per fora de la Terra. No cal dir que em fa molta il·lusió, i que estic molt impressionada de que es pugui permetre regalar-me una cosa així. “Tu vas invertir en mi”, em va dir, tot convençut. (Ara parla com un home de negocis.) Jo no crec que fes res especial més enllà del que tothom hagués fet per un noi tan simpàtic (i que m’agradava una mica, perquè no confessar-ho), però en fi, si ell ho diu, no serè jo qui li desfaci aquesta il·lusió... Només hi ha un petit problema a l’hora d’emprendre el viatge espacial: s’ha d’estar en forma i pesar com a màxim x quilos. A bastament és conegut pels lectors d’aquest blog el meu sobreprès... Jo peso x+20 quilos, i així, es clar, no em podré encabir mai en el vestit espacial! Cap problema, en Rodi m’enviarà una dietista i un cuiner xinès a casa perquè ho arreglin (es veu que és en la cuina xinesa on la verdura és més bona). Posar-me en forma de depèn de mi, o sigui que ja puc sortir a caminar...

Què voleu que us digui, jo preferia anar a Bath a seguir la petja de la Jane Austen... a mi això dels viatges espacials mai m’ha fet ni fred ni calor... i perdre pes... se’m fa una muntanya, francament... Però em veig obligada a acceptar perquè li fa tanta il·lusió! (A més tampoc és qüestió de portar la contraria a algú tan rematadament ric, no trobeu?) Ai, Rodi, no haguéssim quedat en paus igualment amb una ampolleta de perfum? (Però que no fos de la marca de la que premíem els taps, es clar!)