Any nou, vells propòsits

S’acaba l’any 2008 i suposo que és moment de fer balanç. Un any més. No puc dir que hagi estat un any dolent (he trobat feina), tot i que moltes coses no han sortit com voldria. Però, suposo que s’ha de ser optimista i destacar el positiu que hi hagi pogut haver, i que hi ha hagut, és clar. Sóc igual de pobre que fa un any, i, amb algunes comptades i honroses excepcions, estic igual de sola. No he complert el propòsit que em vaig fer l’any passat de fer alguna cosa seriosa amb la meva vida, ni el que vaig fer fa dos anys de llegir el Quijote, ni el que vaig fer l’any passat d’escriure alguna cosa a part del blog... L’únic que he complert ha estat el de llegir poesia. Però ara resulta que la poesia s’ha convertit pràcticament en l’únic que llegeixo, i suposo que els extrems tampoc són bons. Però llegir poesia m’està ajudant a “capturar imatges”, i això crec que és important si vull escriure. De totes maneres, si d’alguna cosa m’he adonat aquest any és que més important que escriure és poder guanyar-se la vida i ser mestressa del propi destí. Aquesta continua sent l’assignatura pendent i el repetit propòsit que em faig per l’any nou: ser capaç de guanyar-me la vida. Ja no dic escrivint, però sí fent alguna cosa que jo sigui capaç de fer i que no m’agredeixi espiritualment, com si que han fet algunes feines que he tingut, tot i que m’imagino que si tu que llegeixes això ets una persona que treballa suportant una gran pressió i te’n surts, passaràs per les meves ratlles més aviat amb menyspreu de lo bleda que sóc. És veritat. Sóc una bleda a qui no se li posa bé que la cridin o que la humiliïn o que l’exprémin fins a l’esgotament, i suposo que això és un problema alhora d’empassar tal i com s’ha d’empassar avui en dia en algunes feines. I parlo de feines de fàbrica o d’oficina, no feines d’extractor de cru en una plataforma petrolera al mig del Bàltic. En fi. Que fer-me gran és la meva gran assignatura pendent.

També aquest any, ara blocairement parlant, vaig pensar-me que volia deixar d’escriure el blog, així de radicalment i per sempre, però la conseqüència és que el meu blog va desaparèixer, però que en tinc un altre mig amagat en el que ja m’he adonat que no deixaré d’escriure de moment, encara que passi dies en blanc... En conclusió, puc dir que blocairement parlant no tinc remei... Suposo que es tracta d’un entreteniment inofensiu, tot i que és una cosa més additiva del que pugui semblar, i també em penso que haurem d’esperar alguns anys perquè algú estudiï si és perillós... De totes maneres, si és perillós per la salut mental em sembla que per mi això no representa cap problema... Vull dir que ja no vindrà d’aquí...

A part d’aconseguir recursos materials i de fer el blog, hi ha un altre punt en el que flaquejo, i és el de relacionar-me amb els altres persones. Aquest no crec que deixi de ser una assignatura pendent, o sigui que no faré cap propòsit en aquest sentit. Només demano públicament que, si algú no vol ser amic meu, no m’escrigui dient-me que no vol ser amic meu. Hi ha altres maneres de fer-se fonedís, i molt practicades per les meves ex amistats, precisament. No hi ha perill de fer-se amic d’algú per intercanviar quatre cartes superficials, això és una cosa que hauria de ser més coneguda. Tot i que jo m’he fet amiga de gent intercanviant cartes, però no eren superficials ni tampoc eren quatre, i hi havia una afinitat real com més tard s’ha comprovat. Sí senyor, és veritat, gràcies a Internet i al blog he trobat gent amb qui tinc afinitats i coses en comú en el món real. Si sóc capaç de mantenir aquestes relacions ja és una cosa més discutible, però per descomptat que procuraré no repetir errors del passat. No vull fer propòsits en aquest sentit, que sigui el que hagi de ser, que no hi hagi gaires sorpreses, i a poguer ser, que el futur porti coses bones...

Brindo amb tots vosaltres per un 2009 ple de prosperitat, de salut, i de gent que us estimi!