Una frase antediluviana

Recordo una vegada, ja fa anys, fullejant la revista Lecturas, vaig llegir una entrevista a la Mercedes Milà en què deia que la clau de la felicitat era tenir una escala de valors posada en les coses petites. En aquell moment no sortia per la televisió i tenia un xicot (deu anys més jove que ella, però que semblava que se l’estimava). En aquell moment aquella frase em va dir alguna cosa, i me la vaig apuntar. No fa pas tant, rebuscant a la llibreta de frases alguna frase per posar al blog, me la vaig trobar: “Tenir una escala de valors posada en les coses petites”, Mercedes Milà. I francament, vaig pensar que si posava això al blog, tenint en compte la seva fulgurant carrera televisiva, perdria tota la meva credibilitat i més d’un o d’una se’n riuria de mi. Com pot tenir “l’escala de valors posada en les coses petites” una persona que surt per la televisió? I en el programa en què ho fa, precisament, on el que compta és la merda que es puguin tirar els uns als altres i no “les coses petites”, precisament. (I que consti que jo l’admiro molt, a la Mercedes, sobretot perquè trobo que és una gran cosa que una dona amb la seva edat i els seus pocs cabells aconsegueixi sortir per la televisió. Això vol dir que la seva capacitat per fer que els concursant es tirin merda els uns als altres és realment espectacular, que està per sobre d’un físic poc televisiu. Un gran mèrit, ja dic.) Però, apart d’això, jo sempre he pensat que sortir a la televisió no és un mèrit, sinó una vanitat, i que és evident que algú que surt per la televisió no té una escala de valors posada “en les coses petites”. Per tant, mai se m’ha acudit treure al frase a passejar. Però el que em fa aquest cas realment és reflexionar com, quan no tenim massa res, podem dir amb veritat que tenim “una escala de valors posada en les coses petites”, però quan se’ns ofereix la possibilitat de tenir alguna cosa que considerem important som capaços de tirar els ideals per la borda i aferrar-nos a la merda que calgui. En això, no crec que el de la Mercedes Milà sigui un cas únic, i que ens podria passar a tots. Em podria passar a mi perfectament. Jo sempre he pensat que vull ser escriptora, no pallasso, i que no aniria segons on a promocionar un llibre meu... però es clar, tampoc no tinc cap llibre a promocionar. Si el tingués, potser veuria les coses d’una manera molt diferent, malgrat el que pugui pensar ara. Sé que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, perquè llavors passa el que passa... i les paraules no sempre se les emporta el vent.