Amistat escrita

En un llibre de poemes de Villon, el traductor diu que s’ha enamorat d’aquesta poesia, i que el seu autor hagués pogut ser per ell “un amic”. Això ho diu un professor universitari. Tenint em compte que Villon era un personatge dels baixos fons (que delinquia!) m’agradaria saber quants amics dels baixos fons té, aquest professor universitari, a la vida real. Als poemes de Villon ja es veu, de quina mena eren els seus “amics”...

O com l’escriptora que parla amb entusiasme de la persona que era Virginia Woolf, i es fa amiga dels seus familiars vius perquè mai la podrà conèixer... no sap que Virginia Woolf era una arpia, capaç d’escampar d’una amiga seva a les seva esquena que feia pudor? N’hi ha mil exemples, de les seves incisives perles, i això de cap manera queda transmès als seus escrits, on l’amistat, al contrari, s’hi presenta com una cosa bastant idealitzada...

Suposo que res més fàcil que pensar-nos que, tal i com escriuen aquestes persones, estaríem orgullosos que fossin amigues nostres. Jo, de fet, abans també havia comès la ingenuïtat de desitjar ser amiga d’algun dels autors que havia llegit: no n’havia conegut cap en persona.

Des que sóc en això dels blogs, però, he pogut comprovar un parell de vegades l’adequació text-persona. I haig de dir que no té res a veure. Et pots pensar que com t’agrada com escriu algú, aquesta persona t’apreciarà, i com és evident, t’emportes una decepció. Si això ja passa als blogs, on la gent que escriu no és professional (encara que n’hi ha que ho facin realment bé), com no ha de passar amb els autors consagrats, plens de recursos per dotar als seus textos d’un atractiu que no tenen com a persones. Què li va passar a De Quincey amb Wordsworth? Es pensava que perquè l’admirava ja serien amics, i la seva amistat va acabar com el rosari de l’aurora, com Ícar que es va acostar massa al sol... Per tant, m’ho dic a mi mateixa, compte amb els desitjos ingenus d’amistat... Una cosa són els textos i l’altra molt diferent la vida social. Convé tenir-ho clar...