Aprendre a premeditar

He arribat a un punt en la meva evolució com a lectora, que ja no m’agraden les novel·les. Es que no puc llegir-les, simplement no m’interessen. Jo, que havia estat la més gran devoradora de novel·les d’entre tota la gent que conec i he conegut al llarg de la meva vida! Què m’ha passat? M’he fet vella? El cas és que això no seria gaire greu si no fos per un petit detall: per ser “escriptora”, encara em penso que tinc l’obligació d’escriure una novel·la. És a dir, que em penso que he d’escriure una novel·la pel prestigi i comercialitat que té aquest gènere; sento que haig d’escriure una novel·la per ser “escriptora” de debò... Com s’entén això? Una escriptora de novel·les que no llegeix novel·les? No sembla una contradicció? No només ho sembla, sinó que ho és.

I què llegeixo ara? Doncs, principalment, poesia i assaig. La poesia em va molt bé perquè els poemes acostumen a ser peces curtes, que es poden llegir d’una tirada, fins i tot rellegir, no cal que t’estiguis massa estona concentrat, i pots passar ràpidament a una altra cosa: és la cultura del “click”, encara que llegeixi sobre paper; m’adono que m’he tornat molt impacient. Quan tinc ganes de llegir una estona llarga, d’estar concentrada durant més temps, escullo el fragment del llibre de no-ficció que estigui llegint en aquell moment, normalment un capítol sencer. Així, sempre llegeixo trossos autònoms, que pugui començar i acabar d’una asseguda. Aquest és el meu règim de lectures; cap novel·la des de fa ja bastant temps. (I no compto com a novel·les les lectures medievals sobre Tristany i Isolda i el rei Artur, encara que són ficció, perquè és un material molt diferent de les novel·les actuals.)

I què escric? Doncs posts. Fragments curts de no-ficció on vaig al gra i em desfogo, però que no tenen cap mena de supraestructura entre ells ni estan planificats externament. “La odiosa premeditació de la novel·la”, el que dóna valor a les novel·les, hi és ben absent. Tal i com no sóc capaç de planificar els posts més enllà d’un dia vista, tampoc són capaç de planificar els personatges d’una novel·la, no sóc capaç de moure els fils des del darrera, que és el que un novel·lista ha de saber fer. No sóc capaç d’escriure ni de planificar res per ser escrit, per exemple, a un any vista. Sóc molt conscient que, si vull escriure una novel·la, haig d’aprendre a planificar, a moure els fils; i, primer de tot, saber ser conscient de com es mouen aquests fils, de com estan planificades les novel·les bones... i per això, es clar, cal llegir novel·les...

Conclusió: em sembla que hauria de revisar les meves ambicions...

Boqueta de pinyó

No fa pas gaire deia que l’Oriol Junqueres i en Xavier Sala-Martín tenien idees molt originals que seria curiós de veure traspassades a la política. Renoi! Ara resulta que tots dos s’han “passat a la política”... El que més greu em sap, però, és que això ja ha significat en un cas, i significarà aviat en l’altre, que deixaran de parlar per la radio! Això sí que és greu! Espero de debò que l’afany de poder, de privilegis i de reconeixement no els jugui una mala passada (encara que, es clar, es ben legítim que n’estiguin assedegats). Per part meva, els trobaré a faltar, i encara que crec que són més competents del que és la gent que es dedica normalment a la política, el fet que s’hi hagin “passat” els rebaixa una mica en el meu sistema de puntuació. Ras i curt: m’han decebut. No m’esperava que poguessin deixar la radio, que jo crec sincerament, era lo seu. Quan es té la possibilitat de fer-se escoltar es poden deixar anar idees molt originals, plenes de sentit comú, però m’imagino que quan tinguin la oportunitat de “toca cuixa” en això del poder, les seves idees passaran a ser iguals que les de tots els polítics (i ja sabem com són els polítics)... En fi, que no m’ho esperava de dues persones tan competents, això. I si no els puc escoltar parlant per la radio (i jo no faig altra cosa), ja no m’interessen per res...

Passió incendiaria

Avui he sabut que un company meu d’institut, que és un actor reconegut, publicarà la seva primera novel·la. Evidentment, me n’alegro molt per ell, però... porto tota la meva vida llegint i escrivint, i encara no estic en condicions d’escriure la meva “primera novel·la” (per no parlar de fer que es publiqui). En canvi aquesta persona ha fet el que en podríem dir “viure la vida” en tot aquest temps: és actor guaperes (que no dic que no sigui bon actor, eh?) Però us podeu imaginar que no s’ha passat pas gaires vetllades sol a casa seva llegint... i ja veus, sense remenar-hi gaire, va i ja publica! No penso comprar-me la novel·la (a molt estirar, si d’aquí cinc anys encara se’n parla faré un esforç), però em moro de curiositat per saber si escriu bé. Més concretament, si “viure la vida” li ha servit per escriure més bé que jo, que m’he quedat a casa llegint i escrivint. Es bon actor... podria ser que fos bo en dues activitats artístiques tan allunyades? Si d’algú em diuen que pinta i que escriu, encara em puc pensar que sigui bo en totes dues coses, perquè són dues arts amb punts en comú... però, un actor, pot ser bo escrivint? Això és com quan un periodista parla molt bé per la radio (i no diré noms); normalment el que escriuen és il·legible, els compassos temporals de l’escriptura i de la parla són diferents; fins i tot en Rubianes, que en el llenguatge gestual ningú el guanyava, escrit era tota una altra cosa; un actor està acostumat a parlar amb el seu cos... pot fer un bon paper només amb paraules? Però de fet, aquí no m’interessen les preguntes genèriques, només vull saber si aquest actor concret escriu bé o no sense haver de comprar-me el llibre. (No fos cas que fos un engendre com Las primeras veces, d’en Jordi Mollà.) O el que jo considero que és escriure bé, que aquest també seria un tema del que es podria parlar durant hores i hores. Una cosa que estic temptada de dir és allò de “més faltaria que fos bo”. El meu llibreter m’ho va dir a mi això: em va dir que, després d’haver-me passat la vida gandulejant, només faltaria que fos bona escrivint. Per tant, sé que aquesta frase és un imbecil·litat i no la faré servir. Si es clar, només faltaria que després d’haver-me (jo) passat la vida llegint i escrivint vingués (ell) que no ha llegit res (o potser només sóc jo que m’ho penso, això), i escrivís més bé que jo! Només faltaria! Però no ho diré. Si és bo escrivint, millor per ell. Com a mínim l’argument promet: parla d’una passió “incendiaria”, i això ja és un adjectiu fet servir d’una manera suggerent i original. Potser sí que en sap, d’escriure, al cap i la fi... Quants no perdríem el cap si a les nostres vides hi entrés una passió “incendiaria”, encara que sigui en forma de novel·la? Encara que, en el meu cas, si volgués això em sembla que primer me n’hauria d’anar a Lourdes...

La màgia del pas del temps

Com a persona que fins ara sempre ha estat jove, sempre havia pensat que els “vells”, parlant del pas del temps i dels seus estralls, eren uns pesats. M’havia fet el ferm propòsit de no fer-me pesada jo també, un cop fos gran... Per què, a qui l’interessa lo vell que et fas? A mi mai m’ha interessat lo vells que es fan els altres, us ho asseguro... Però, com diu en Jaime Gil de Biedma, aviat aquest esdevé l’únic argument de l’obra... M’adono que jo també em faré gran i que em convertiré en una veu queixosa més de les que parlen amb més o menys encert, amb més o menys sentiment, del pas del temps i dels seus estralls... i em convertiré en un d’aquests pesats, una mica sense voler-ho, però de manera inevitable, perquè el temps no pot deixar de passar. Ja sé que la manera com jo em faig vella tampoc interessarà a ningú, i que, com jo quan era jove, l’altra gent pensarà “a qui l’interessa això?”. Però resultarà que “això”, aquest tema, interessarà profundament a la persona qui ho escriu, persona que ara pensa: tan de bo hagués escoltat més quan me’n parlaven! Així, com per art de màgia; la màgia del pas del temps.

Les primeres neus

L’altre dia vaig veure una dona amb els cabells blancs llargs sense tenyir. No els acabava de tenir del tot blancs, encara li quedaven alguns blens negres. Em va sorprendre, perquè, normalment, les dones amb els cabells llargs acostumen a anar tenyides; les que se’ls deixen blancs se’ls tallen curtets. La veritat és que li quedava bé. És justament la manera com jo els voldria portar, quan me’n comencin a sortir de blancs; no em vull tenyir. Encara no sé com me les agafaré, les primeres neus... La veritat, no crec que estigui preparada per deixar de ser jove i llustrosa. Però veig que a tothom li passa i que les persones intel·ligents s’hi resignen. És llei de vida. El temps passa, i m’adono amb recança que encara no he “escrit”... Encara que sé perfectament, que per escriure, el que de debò cal és maduresa... precisament aquestes neus...

El factor no comprable

Sé que darrerament us atabalo amb la meva fantàstica teoria de que el barça guanya perquè és l’equip que més ha invertit econòmicament en tots els apartats (des dels atalaiadors als jugadors passant pel material fins a la gespa del camp d’entrenament), però ara se m’ha acudit: no és cert que en les relacions entre les persones hi ha alguna cosa de “no comprable”? I no seria bonic que les victòries del Barça fossin també degudes a alguna cosa més, a algun imponderable “no comprable”, un imponderable a qui els diners potser ajuden, però que és també un factor diferencial? És més, aquest imponderable té un nom... és diu Guardiola. Ell és el factor “no comprable” que fa que el barça funcioni... i suposo que platejar-se si podria fer el mateix amb la meitat del pressupost no només és absurd, sinó d’una male fe imperdonable...

La força de l’anònimat

«Nadie es un desconocido total. Hay quienes ni siquiera pueden intentar serlo. Otros consiguen prolongar un poco más su intriga, aunque no se tarde en desenmascararlos demasiado y, como suele decirse, “ponerlos en su lugar”. Es a quienes somos capaces de mantener por más tiempo una apariencia de clase media que nos es dado gozar de comarcas en las que reina sólo la comunicación, en algunos casos hasta exaltada por todo tipo de emociones compartidas. La ecúmene del lenguaje nos ha rescatado de lo real, nos ha deparado la ilusión de que era posible ser nadie, ser cualquier, ser todos; perder nombre y domicilio; no haber nacido antes de ese momento. Habíamos creído que nos era dado esconder nuestra vida, pero no hemos podido; nunca podemos del todo. Siempre brindamos más información sobre nosotros de la que nos imaginamos y de la que desearíamos. Seguramente tenía razón Ortega y Gasset cuando, en uno de los artículos del volumen VIII de "El espectador", el titulado "El silencio, gran brahman", escribía: “Somos transparentes, los unos a los otros”. Benjamin llegó a una conclusión parecida cuando, en su famoso ensayo sobre Baudelaire, reconocía que “nadie es del todo indescifrable”. Por eso es inútil resistirse a la identificación, porque nos pasamos el tiempo aplicando sobre los demás lo que los demás aplican sobre nosotros: un entramado preexistente de categorías, algunas de las cuales excluyentes e incapacitadoras. Porque los participantes en cualquier encuentro aplican esquemas perceptuales y reproducen principios normativos que determinan la definición y el transcurso de cada secuencia de acción, no podemos evitar que los pequeños detalles nos delaten. Podemos sacrificar nuestra identidad en orden a ser aceptables para los otros, pero falta que los otros acepten y den por buena la ofrenda. No existen, salvo en el campo de lo virtual o de la fantasía, sociedades desencarnadas, relaciones inmateriales entre seres sin un cuerpo. Más tarde o más temprano aquellos con quienes estamos reconocerán las marcas visibles o invisibles que detentamos sin querer y en las que está inscrito quiénes somos, cómo hemos llegado hasta aquí y a dónde es donde queremos ir a parar. »

(ho publica Manuel Delgado, però no sé qui ho ha escrit)

Tornant a la sinceritat

Tornant a la sinceritat, a lo difícil que és de vegades ser sincer, jo també em plantejo de vegades si no sóc massa sincera, al blog: si hauria d’evitar dir segons què. Per exemple, que tinc una malaltia mental... que m’he intentat suïcidar tirant-me al tren... que treballo fent la mateixa feina que els discapacitats... és evident que no les tinc totes dient això, perquè són coses personals de les que si les dius se’n poden derivar més perjudicis que beneficis. És evident que tot això que explico està estigmatitzat. Sóc conscient que explicar tot això és com una llufa que jo mateixa em penjo. Però m’adono que, si bé resulta difícil explicar-ho, ha arribat un punt que per mi lo difícil seria no explicar-ho... Vull dir que reprimir la necessitat de dir una cosa que tens moltes ganes de dir trenca el flux de la creativitat; això m’hi he trobat: se m’acudeix un post que descarto per massa comprometedor, no l’escric i llavors no se m’acudeix res més fins que finalment l’escric, malgrat tot. Es a dir, em quedo com bloquejada fins que no dic el que realment, inconscientment, vull dir... Aquesta manera de funcionar és una mica emprenyadora... És a dir, que malgrat l’estigma, malgrat la dificultat de dir segons què, dic el que dic perquè és el que vull dir, el que em surt dels collons dir. I, en realitat, no m’agrada pas gaire que sigui així... Com a escriptora, veig que m’agradaria parlar de temes més “honorables”, “intel·lectuals” i “políticament correctes”... Però, en fi, tornem a aquella reflexió amb la que començava aquest blog respecte a que he d’acceptar el meu material... I si no puc tenir una malaltia honorable, si no puc ser tan intel·lectual com m’agradaria, i si de vegades no puc ser tan políticament correcta com hauria de ser... doncs ho he d’acceptar. Ara, ben segur que les veïnes, sobretot aquestes que miren quants jocs de llençols estenem al balcó, s’escandalitzarien profundament... (en cas de poder llegir-ho, que no sé si en saben...) I no cal dir que és això el que m’agrada!

La infinita contradicció

Ja ho veieu: jo que sempre us dic que vull ser una autora de culte, llegida per uns pocs lectors que hi entenguin una mica, i avui em despenjo dient que voldria estudiar el perquè una autora com Corín Tellado és tan llegida. Això no podria voler dir que jo també voldria ser així de llegida?

El cas és que en això, com en tantes altes coses a la vida, no crec que estigui en condicions de triar. Jo escriuré el que pugui i serà llegit per qui li agradi. I això no podrà ser fruit d’un càlcul. Com a mínim jo no puc calcular-ho, ja m’agradaria estar prou informada per poder fer una obra que fos molt llegida conscientment! Sí, sí, m’agradaria ser molt llegida. Ara, això no treu que vulgui fer una obra de qualitat, com la que fan els autors més minoritaris i que no llegeix tothom. És a dir, m’agradaria la popularitat de Corín Tellado, però escrivint com Borges... (No, no cal que estalvieu la mitja rialleta, que no us veig...) Ara, arribar arribar, només arribaré on pugui, modestament, segurament quedant-me ni tan sols a mig camí de tots dos, encara que m’agradaria més quedar-me a mig camí d’escriure bé com Borges abans que quedar-me a mig camí de ser popular com Corín Tellado, francament...

Una altra cosa és la sinceritat. Sembla que, amb el que he dit, qualsevol que es posi a escriure sincerament ha de tenir èxit. I, per exemple, al món dels blogs, la majoria dels que escrivim som sincers i tampoc és l’èxit que tenim fora del cercle... Per tant, amb la sinceritat només no n’hi ha prou. Però és molt important, i és un element més difícil d’aconseguir del que sembla. Mica en mica, intentaré esbrinar la resta d’ingredients, i l’alquímia de la seva combinació. Per mi, una aventura més emocionat que anar a la lluna! (O que sortir de casa...)

Sinceritat i èxit

Ahir es va morir la Corín Tellado, l’autora de novel·les roses en llengua castellana més popular de tots els temps. Jo no he llegit mai res seu, però una vegada vaig llegir que Julio Cortázar l’havia llegit alguna vegada, com a evasió, i això va fer que me la passes a mirar amb una mica més de respecte. Vull dir que no tot han de ser lectures “elevades”; de vegades va bé injectar-se una petita dosi d’escriptura que no ha estat repassada. Perquè també vaig llegir que la Corín Tellado no repassava mai res del que escrivia. El que més em sorprèn d’això és que no fos incoherent, treballant així sense repassar, però en fi, cadascú té els seus mètodes. Mai no l’he llegida, però alguna vegada m’havia plantejat llegir-la per saber “com escrivia” algú tan llegit; però per altres experiències amb autors molt populars que he llegit per la curiositat de veure què escriu algú que té tant d’èxit, sé que aquesta mena de llibres no m’agrada. A més, la Corín Tellado va tenir èxit durant una certa època en unes circumstàncies històriques concretes, diferents de les actuals; em sembla que darrerament ja no devia pas vendre tant... Del que estic segura és que ser la més llegida no fou un cosa que ella estudiés i que digués “escriuré així i serè la més llegida”, sinó que va escriure com li va sortir del cor i, per circumstàncies que ella no va poder controlar, es va convertir en la més llegida. Per tant, l’ensenyament és obvi: estudiar les seves novel·les per intentar deduir què les va fer tan llegides només em duria a la conclusió que per ser molt llegit, el primer que s’ha de fer és ser sincer amb el que realment t’interessa i frueixes escrivint. Pel que puc deduir, ella escrivia sobre les seves fantasies romàntiques més íntimes... Jo mateixa deia que escrivint sense repassar es podien escapar incoherències... Bé, potser no era incoherent precisament perquè era absolutament fidel al que sentia que havia d’escriure, al que a ella li agradava pensar. Això, ser coherent amb un mateix, amb el que realment t’interessa i et passa pel cap, no és tan fàcil com pot semblar a primera vista. Per exemple, a mi em faria una mica de vergonya escriure les meves fantasies romàntiques, que també les tinc: trobaria que ningú n’ha de fer res; a més, a mi m’agrada semblar una persona seriosa. Però és precisament aquí, on s’ajunten la imaginació i la fantasia, on ens despullem realment. I escrivint es tracta de despullar-se, ni que sigui pudorosament. Però, de vegades, sobretot si has de sortir a la intempèrie, et fa sentir més segura anar una mica guarnida...