La màgia del pas del temps

Com a persona que fins ara sempre ha estat jove, sempre havia pensat que els “vells”, parlant del pas del temps i dels seus estralls, eren uns pesats. M’havia fet el ferm propòsit de no fer-me pesada jo també, un cop fos gran... Per què, a qui l’interessa lo vell que et fas? A mi mai m’ha interessat lo vells que es fan els altres, us ho asseguro... Però, com diu en Jaime Gil de Biedma, aviat aquest esdevé l’únic argument de l’obra... M’adono que jo també em faré gran i que em convertiré en una veu queixosa més de les que parlen amb més o menys encert, amb més o menys sentiment, del pas del temps i dels seus estralls... i em convertiré en un d’aquests pesats, una mica sense voler-ho, però de manera inevitable, perquè el temps no pot deixar de passar. Ja sé que la manera com jo em faig vella tampoc interessarà a ningú, i que, com jo quan era jove, l’altra gent pensarà “a qui l’interessa això?”. Però resultarà que “això”, aquest tema, interessarà profundament a la persona qui ho escriu, persona que ara pensa: tan de bo hagués escoltat més quan me’n parlaven! Així, com per art de màgia; la màgia del pas del temps.