Tornant a la sinceritat

Tornant a la sinceritat, a lo difícil que és de vegades ser sincer, jo també em plantejo de vegades si no sóc massa sincera, al blog: si hauria d’evitar dir segons què. Per exemple, que tinc una malaltia mental... que m’he intentat suïcidar tirant-me al tren... que treballo fent la mateixa feina que els discapacitats... és evident que no les tinc totes dient això, perquè són coses personals de les que si les dius se’n poden derivar més perjudicis que beneficis. És evident que tot això que explico està estigmatitzat. Sóc conscient que explicar tot això és com una llufa que jo mateixa em penjo. Però m’adono que, si bé resulta difícil explicar-ho, ha arribat un punt que per mi lo difícil seria no explicar-ho... Vull dir que reprimir la necessitat de dir una cosa que tens moltes ganes de dir trenca el flux de la creativitat; això m’hi he trobat: se m’acudeix un post que descarto per massa comprometedor, no l’escric i llavors no se m’acudeix res més fins que finalment l’escric, malgrat tot. Es a dir, em quedo com bloquejada fins que no dic el que realment, inconscientment, vull dir... Aquesta manera de funcionar és una mica emprenyadora... És a dir, que malgrat l’estigma, malgrat la dificultat de dir segons què, dic el que dic perquè és el que vull dir, el que em surt dels collons dir. I, en realitat, no m’agrada pas gaire que sigui així... Com a escriptora, veig que m’agradaria parlar de temes més “honorables”, “intel·lectuals” i “políticament correctes”... Però, en fi, tornem a aquella reflexió amb la que començava aquest blog respecte a que he d’acceptar el meu material... I si no puc tenir una malaltia honorable, si no puc ser tan intel·lectual com m’agradaria, i si de vegades no puc ser tan políticament correcta com hauria de ser... doncs ho he d’acceptar. Ara, ben segur que les veïnes, sobretot aquestes que miren quants jocs de llençols estenem al balcó, s’escandalitzarien profundament... (en cas de poder llegir-ho, que no sé si en saben...) I no cal dir que és això el que m’agrada!