Aprendre a premeditar

He arribat a un punt en la meva evolució com a lectora, que ja no m’agraden les novel·les. Es que no puc llegir-les, simplement no m’interessen. Jo, que havia estat la més gran devoradora de novel·les d’entre tota la gent que conec i he conegut al llarg de la meva vida! Què m’ha passat? M’he fet vella? El cas és que això no seria gaire greu si no fos per un petit detall: per ser “escriptora”, encara em penso que tinc l’obligació d’escriure una novel·la. És a dir, que em penso que he d’escriure una novel·la pel prestigi i comercialitat que té aquest gènere; sento que haig d’escriure una novel·la per ser “escriptora” de debò... Com s’entén això? Una escriptora de novel·les que no llegeix novel·les? No sembla una contradicció? No només ho sembla, sinó que ho és.

I què llegeixo ara? Doncs, principalment, poesia i assaig. La poesia em va molt bé perquè els poemes acostumen a ser peces curtes, que es poden llegir d’una tirada, fins i tot rellegir, no cal que t’estiguis massa estona concentrat, i pots passar ràpidament a una altra cosa: és la cultura del “click”, encara que llegeixi sobre paper; m’adono que m’he tornat molt impacient. Quan tinc ganes de llegir una estona llarga, d’estar concentrada durant més temps, escullo el fragment del llibre de no-ficció que estigui llegint en aquell moment, normalment un capítol sencer. Així, sempre llegeixo trossos autònoms, que pugui començar i acabar d’una asseguda. Aquest és el meu règim de lectures; cap novel·la des de fa ja bastant temps. (I no compto com a novel·les les lectures medievals sobre Tristany i Isolda i el rei Artur, encara que són ficció, perquè és un material molt diferent de les novel·les actuals.)

I què escric? Doncs posts. Fragments curts de no-ficció on vaig al gra i em desfogo, però que no tenen cap mena de supraestructura entre ells ni estan planificats externament. “La odiosa premeditació de la novel·la”, el que dóna valor a les novel·les, hi és ben absent. Tal i com no sóc capaç de planificar els posts més enllà d’un dia vista, tampoc són capaç de planificar els personatges d’una novel·la, no sóc capaç de moure els fils des del darrera, que és el que un novel·lista ha de saber fer. No sóc capaç d’escriure ni de planificar res per ser escrit, per exemple, a un any vista. Sóc molt conscient que, si vull escriure una novel·la, haig d’aprendre a planificar, a moure els fils; i, primer de tot, saber ser conscient de com es mouen aquests fils, de com estan planificades les novel·les bones... i per això, es clar, cal llegir novel·les...

Conclusió: em sembla que hauria de revisar les meves ambicions...