Donar-se corda a una mateixa

El meu llibreter tenia un blog, però el va tancar i ara té altres interessos, i ni tan sols llegeix blocs. Conec a un altre llibreter que continua tenint blog, però com que estava en això dels blogs per trobar parella, i ara ja té parella, cada vegada hi té menys interès, en el món dels blogs, i moltes vegades s’hi avorreix. Diuen (o deien, no sé si les dades han canviat) que un blog té una mitjana de vida d’uns tres anys. Que després la gent se’n cansa. Bueno, jo visc el meu tercer any de fer el blog, i encara necessito publicar. I encara llegeixo blogs, tot i que no llegeixo els mateixos que quan vaig començar a llegir blogs... Continuo pensant que un blog és una eina imprescindible, sobretot per estar al dia dels llibres que van sortint i passar una bona estona. Quan els blogs es van posar de moda jo ja feia un any que el tenia, i em vaig sentir molt moderna. Ara, traspassats els tres anys, em sento com un vell diplodocus, com si m’hagués estancat mentre els altres han anat evolucionant, com si no fos normal continuar tenint els mateixos interessos després de tant de temps... També veig que arriba una altre estiu en què la majoria de blocaires se n'aniran de vacances i fermaran el blog, en canvi jo continuaré al peu del canó, jonc solitari enmig del marasme. En fi, que estigui o no de moda, signifiqui evolució o involució, tinc corda blocaire per estona...