Respir

De vegades penso en els meus companys i companyes de classe d’aquella època, els que m’ho van fer passar tan i tan malament amb les seves burles. Una cosa que tinc clara és que si escric el blog és perquè no els haig de veure l’endemà, que si el l’endemà hagués d’anar a l’escola o a l’institut no escriuria res de tot això. Estic segura que si gent d’aquella època sabessin que escric això se’n cardarien de mi a base de bé, com van fer sempre, de fet. Per sort, ara puc viure com si no existissin.