Quan va llegir-se per primera vegada tot el meu blog, el meu llibreter em va dir que es tractava d’un retrat molt fidel de la meva manera de ser, o com a mínim, de tal i com ell em coneix. La veritat és que això encara em sorprèn, perquè crec que al blog: 1ª- semblo més bona persona del que sóc en realitat (escriure sobre el propi cantó fosc és molt més difícil del que sembla, com a mínim per mi); 2ª- sembla que hagi llegit més del que en realitat he llegit (això passa, no perquè jo haig llegit molt, sinó perquè la gent acostuma a haver llegit molt poc) i 3ª- semblo molt més sana del que sóc en realitat (i això la meva psiquiatra, família, algunes amigues i sobretot veïns entre els que tinc fama de boja ho saben prou bé). Per un lector superficial, sembla que per saber expressar el que em passa sigui menys greu que em passi...
És a dir, que sense dir cap mentida ni pretendre enganyar, gairebé sense voler, d’alguna manera al blog faig passar bou per bèstia grossa. Però és un bou molt interessant, com a mínim per mi. I, com a mínim, aquest bou és molt més interessant del que seria la miserable “bèstia grossa”, que serien unes misèries que no sé si em ve de gust explicar, per ara, tot i que fa temps que els prenc la mida (no sé si per fer-los un taüt). És a dir, que sí, que el blog em reflecteix tal i com sóc, però sobretot reflecteix la imatge que puc controlar donar als altres a la vida real, però també deixa moltes coses fora, deixa fora una mena de nebulosa inarticulada i inarticulable que constitueix el meu jo profund, matèria del pensament a la que no s’arriba a través del llenguatge, i que crec que tots posseïm, que crec que si aconseguís expressar verbalment, llavors sí que estaria fent alguna cosa valuosa. També deixa fora els moments dolents de la meva malaltia, que no sé si seria el mateix. (Sembla una contradicció que digui que la “bèstia grossa” que hauria d’expressar és una misèria i per una altra part digui que allò inexpressable seria lo valuós. La “bèstia grossa” seria la part fosca, allò inexpressable la part profunda, que no ha de ser necessàriament fosca ni ambdues parts han de ser necessàriament el mateix.)
Crec que una persona que no em conegui es pot fer una imatge molt encertada de mi només pel blog, però jo no sóc només el que dic al blog... encara que la gent ho oblidi...
És a dir, que sense dir cap mentida ni pretendre enganyar, gairebé sense voler, d’alguna manera al blog faig passar bou per bèstia grossa. Però és un bou molt interessant, com a mínim per mi. I, com a mínim, aquest bou és molt més interessant del que seria la miserable “bèstia grossa”, que serien unes misèries que no sé si em ve de gust explicar, per ara, tot i que fa temps que els prenc la mida (no sé si per fer-los un taüt). És a dir, que sí, que el blog em reflecteix tal i com sóc, però sobretot reflecteix la imatge que puc controlar donar als altres a la vida real, però també deixa moltes coses fora, deixa fora una mena de nebulosa inarticulada i inarticulable que constitueix el meu jo profund, matèria del pensament a la que no s’arriba a través del llenguatge, i que crec que tots posseïm, que crec que si aconseguís expressar verbalment, llavors sí que estaria fent alguna cosa valuosa. També deixa fora els moments dolents de la meva malaltia, que no sé si seria el mateix. (Sembla una contradicció que digui que la “bèstia grossa” que hauria d’expressar és una misèria i per una altra part digui que allò inexpressable seria lo valuós. La “bèstia grossa” seria la part fosca, allò inexpressable la part profunda, que no ha de ser necessàriament fosca ni ambdues parts han de ser necessàriament el mateix.)
Crec que una persona que no em conegui es pot fer una imatge molt encertada de mi només pel blog, però jo no sóc només el que dic al blog... encara que la gent ho oblidi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada