Xerrada

_ Fa temps que no escrius cap diàleg...
_ Mira, va com va...
_ Et sents més bé ara, amb el blog, explicant el que expliques i no parlant només de llibres?
_ Ja saps que em sento incòmoda explicant intimitats, que penso que no ho hauria de fer, però... però...
_ Et penedeixes d’haver esborrat el Bloc d’una lectora? Allà tenies comentaristes, lectors, enllaços... un prestigi... aquí no tens res d’això. Es com haver desaparegut en l’espessor de la selva, com si t’haguessis traslladat a viure al mig del bosc...
_ Em sap greu haver deixat enrera uns quants lectors, i uns quants comentaristes... haver perdut els enllaços també em sap greu, però crec que no són tan importants... A més, penso que si jo sóc la mateixa, i el que escric no puc evitar que sigui el mateix, d’aquí a tres anys (que era el temps que portava fent el blog) hauria de tenir la mateixa quantitat de lectors, comentaristes i enllaços... vaja, em sembla...
_ No es pot negar que ets optimista...
_ De totes maneres em sento molt còmoda havent desaparegut, és com si m’hagués alleugerit d’una càrrega... comentar llibres s’havia convertit en una pressió, una pressió que jo mateixa m’imposava, i era bastant absurd... ara em sento més lliure...
_ I què consideres que has après de la teva espantá?
_ He après que mai s’ha d’esborrar el que has escrit... ja ja! Bé, vull dir que espero haver après a no tornar-ho a fer. Em sento molt incòmoda amb la sensació de que la gent no pot llegir el que vaig escriure perquè ho llegissin, malgrat que jo encara ho conservi, saps què vull dir? Això sí que és una frustració!
_ Escriptura alliberada o escriptura desinhibida?
_ Escriptura descarada! (Just el que no sóc a la vida real...) Però procurant no ficar-me massa amb ningú, que he criticat gent i em sap greu. Voldria que el meu blog només destaqués les coses positives, com quan parlava de llibres i només n'escrivia elogis... però el problema és que viure inclou també una gran part de crítica cap al món que t’envolta. En un lloc on l’esport nacional és criticar, no puc pretendre estar-ne al marge... Al món no tot es positiu...
_ Desitjos pel futur?
_ Continuar explicant coses, però no massa... no fos cas que algun dia em trobes algú pel carrer que em conegués més bé del que em coneixen a casa...
_ Un és esclau de les seves paraules, i amo del seu silenci...
_ El silenci pot pesar com una llosa... i les paraules, se les emporta el vent... malgrat que quedin escrites... i tampoc crec que hi hagi massa gent disposada a perdre el temps llegint-me, per sort. Pensar que tinc pocs lectors, i que a més són a la quinta forca, a l’altra punta de món, i que no me’ls trobaré, també m’ajuda molt a parlar amb franquesa...
_ Què li diries al lector desconegut?
_ No li diria res, només esbossaria un somriure.

Caminets i dreceres

Una vegada li vaig dir algú que tota la meva vida havia anat per uns rails, i que al final havia decidit sortir de la via. “Sortir de la via” significava deixar d’estudiar i dedicar-me a escriure.

Ho vaig intentar.

I encara que no va anar bé, perquè no visc d’escriure, ni he aconseguit ser independent, ni he aconseguit escriure res de bo, no me’n penedeixo. Era el que volia fer. Volia deixar de córrer una cursa que no era la meva, amb unes pressions que em sobrepassaven i uns objectius que s’esperaven de mi per sobre de les meves possibilitats. Vaig deixar de lluitar en el món dels altres i vaig començar a lluitar en el meu propi món. I, tot i que en el fons visc en el món dels altres, i de vegades són els valors de l’altra gent el que per força s’imposa, estic contenta d’haver aconseguit deixar de viure en un món de pressió constant.

Però ja fa molts anys d’això.

Però suposo que encara no ho superat. Aquesta decisió és la meva joventut, i mai no m’he parat gaire a analitzar-la gaire. Escriure... és només l’excusa per no haver de lluitar? És només un recer on amagar-me? És la drecera o és més aviat una romeguera?

El que vull dir és que, vist el que escric, potser a qui em llegeix li deu estranyar que pensi sincerament en dedicar-me professionalment a escriure, quan hi ha tanta gent que escriu bé a la xarxa i no tenen ni la meitat de pretensions que tinc jo. D’això me’n faig el càrrec.

Tampoc voldria idealitzar el fet d’escriure, com si no hi hagués res més al món per l’altra gent, malgrat que sigui el més important per mi, i que jo, que no parlo gaire, trobi en aquesta forma de comunicació la manera d’expressar-me interiorment.

Però la pregunta que em faig és... jo, que sóc com sóc i visc en el recollit món de llibres en el que visc, i que escric un pots gairebé cada dia... podria ser feliç al costat d’algú que no necessiti comunicar-se de la mateixa manera? Que no escrigui, ni llegeixi, ni entengui ni valori tot això més com una excentricitat simpàtica d’algú que t’agrada? Et pot acceptar de debò més enllà de l’atracció física algú que no comparteixi el teu món?

Doncs no ho sé. Aquesta és la gran pregunta...

No ho volia dir...

No en volia parlar... però no m’ho trec del cap... ja sé que vaig dir que no s’havia de parlar de religió... que es podien ferir susceptibilitats... però... què carai!

M’agradaria parlar de perquè no crec en el cel, en anar al cel després de la mort... i tampoc en anar a l'infern si t'has suicidat...

Diuen que al cel, on serem feliços, ens hi trobarem les persones estimades... Imagineu-vos una dona molt enamorada del seu marit. El marit es mor, i després d’un temps, ella es torna a casar, també molt enamorada. Arriba el moment de morir-se, i s’adona que, encara que de manera diferent, ha estat molt feliç amb tots dos. I ella no ha fet res pecaminós, es va casar amb un quan l’altre era mort, amb tots dos es va casar per l’església i a tots dos els ha estat fidel... és una dona que té tots els números per anar al cel. Els marits també es mereixen anar al cel. Amb quin dels dos s’hi trobarà, al cel? Com ho resol, déu, això? De debò que m’agradaria saber què hi diu un teòleg, però jo no crec que aquí hi hagi una solució senzilla i natural... com hauria de ser si el cel existís...

Sent una paradoxa així possible... no és evident que això “d’anar al cel” és un símbol? Una manera de parlar que ens consola? Em sona més bé parlar de “repòs etern”, francament, sense esperar cap cel...

Compulsió

«Lo que me llama la atención es que haya gente que encuentre chistosa la adicción a comprar libros que luego no se leen. Pienso que esa gente, que no hubiera encontrado divertida cualquier otra adicción, no deben de estar muy en contacto con los libros.
Quitarse la adicción al tabaco, al sexo o al alcohol es fácil, basta con consultar al médico de cabecera, y te orienta sobre los sitios y organizaciones competentes. Yo le consulté a mi médico sobre esta adicción a comprar libros y se echó las manos a la cabeza, NO ENTENDÍA. Me dijo: “...pero ¿cuánto gastas al día en libros? Lo que puedes hacer es... bueno, compra uno al día, no creo que te arruines.”
El problema de esta adicción es precisamente que el libro es un objeto idolatrado y entonces causa estupor verlo situado en una adicción, junto con la droga, alcohol, café, ropa.. que son cosas menos venerables.
Háganme el siguiente experimento: pregunten al adicto al tabaco cuántos cigarrillos de los que compran se dejan sin fumar. Les contestará que fuma todos, por supuesto, que el problema está en que los fuma, que si los comprara y no se los fumara... a lo mejor eso sería la solución.
Pero el problema del adicto a la compra de libros es precisamente que... los compra SABIENDO que NO VA a leerlos. La adicción a la compra de libros no es adicción a la lectura -eso sí sería chocante en la mayoría de los casos- sino que es la adicción a POSEERLOS. Porque en el momento en que ese libro se ha conseguido, el adicto empieza a pensar en comprar OTRO libro...»
Ramón Adagio

(text trobat a internet...)

Angoixa

Recordo que (quan encara mirava la televisió) vaig veure una pel·lícula feminista americana una mica vella on hi sortia en Larry Hagman quan era jove (l’actor que més tard faria de J.R.) (Curiosament, fent d’home normal, és a dir, de dolent segons la pel·lícula.) La pel·lícula es titulava El Grupo i va ser tot un descobriment, sobretot per la relació d’amistat entre les vuit protagonistes, per la “colla” que configuraven. Anys després, no fa pas gaire, va aparèixer la novel·la en castellà, que és de l’escriptora americana Mary McCarthy, i que està ambientada la pre-guerra mundial, i que vaig comprar i llegir amb fruïció.

És una novel·la construïda amb gran senzillesa, i que fa la trampa de no deixar veure mai com es relacionen les vuit protagonistes quan estan juntes, sinó que sempre les veiem d’una en una o veiem la seva amistat de manera indirecte; però, malgrat les costures, trobo que és una obra que ha resistit molt bé el pas del temps. La novel·la, però, és una mica diferent de la pel·lícula, perquè deixa a la imaginació del lector coses que a la pel·lícula per força han d’estar resoltes, i d’una manera molt interessant, a més. On la novel·la insinua, la pel·lícula mostra. Per exemple: una de les protagonistes cau per una finestra, i es mata. Al llibre no es resol el misteri d’això. A la pel·lícula, en canvi, es veu que cau (o que es tira) per l’angoixa que li provoquen els anuncis sobre la guerra que sent per la radio. Es tracta d’una persona molt sola, que després de divorciar-se i amb la colla mig dissolta, es dedica només a escoltar la radio, i a qui el que sent impacta molt. El detonant de no poder suportar l’angoixa, a la pel·lícula, és a la radio.

Ahir em va venir al cap per força aquesta escena quan vaig sentir a un economista parlant de la crisi, i de com farà canviar el nostre món. Ningú diu que tots els vaticinis catastrofistes s’hagin de complir, però... (Ni tampoc estic dient que la radio no hagi de parlar d’això...) Han començat els primers alarmismes, i a partir d’ara ens creixeran els profetes... Allò que vaig sentir va ser la primera avançada de l’anunci de la fi del món tal i com el coneixem. I potser no serà ben bé la fi del món (no és la guerra, no és cap invasió extraterrestre... ), però el que està passant, i que estan anunciant, potser és una cosa pitjor que tot això: és la fi de la prosperitat.

La veritat és que sentint l’esmentat economista em vaig angoixar molt, i no vaig poder evitar recordar a la Kay, que davant la pressió de la radio, cau per una finestra...

Estàs a règim?

Un autor actual no contrastat pel pas del temps és a un clàssic com la llet desnatada a la llet sencera...

Cinisme a la carta

Una vegada, algú em va dir que no parlaria al seu blog de res que pogués fer mal a ningú que ho llegís. Em va semblar una bona norma, d’autèntica bona persona, però jo no l’he aplicada. He escrit coses que ha llegit gent a qui ha fet mal el que jo havia escrit, i ho he escrit conscient de que ho llegirien, i no ho he fet amb una sola persona, només... D’acord, mai no he insultat ningú ni he dit res gaire greu, però si algú et posa una pedra a la sabata no diràs que t’està atacant, i en canvi la pedra et molestarà molt... Eren coses que necessitava dir, i necessitava que les persones a qui ho volia dir ho llegissin. Només així m’he quedat descansada.

No només una vegada a la vida m’ha passat que algú m’ha posat una cançó a través de la lletra de la qual em deia alguna cosa que em feia mal, molt mal. És una de les tortures més refinades que conec, i no m’agradaria que em tornés a passar, encara que per aquestes coses tinc molts números.

Jo mai he posat una cançó d’aquestes a ningú... No, es clar que no: jo escric posts...! Un dels avantatges que té ser creativa (i estar mig boja) és que, quan vull fer mal a algú, puc escriure’m jo mateixa la lletra, no necessito manllevar-la d’una cançó... I puc escriure-la amb les meves pròpia mans com a arma del crim: clic, clic... Amb aquesta possibilitat a l’abast, el cinisme està servit.

Algunes puntualitzacions llegidoresques

L’altre dia vaig dir que frisava per llegir un llibre d’un autor drogaaddicte, incestuós i covard. En canvi, ahir, vaig rebutjar llegir en Dalí per un altre “defecte”. Puc entendre la drogaaddicció (jo mateixa sóc addicte a comprar llibres), puc entendre l’incest (tenia un cosí a qui hagués fet un favor...), puc entendre la covardia (jo seria la primera a fugir cames ajudeu-me...), però el que no puc entendre, de cap de les maneres, és això d’en Dalí. M'ultrapassa, ho sento, i aquí sí que aflora la meva estretor de mires, em sap greu.

També m’agradaria puntualitzar això que vaig dir l’altre dia que tenia enveja de la gent que té deu vegades més llibres que jo. Evidentment, no canviaria els meus x llibres per 10x llibres escollits per una altra persona... A més, jo no estic per la quantitat sinó per la qualitat, o com a mínim així m’agrada pensar-ho... M’estimo més tenir menys llibres, però millors.

Una altra cosa és un text que he llegit per internet sobre que els suplements literaris són el niu de l’amiguisme i dels interessos... és que la gent fa cas dels suplements literaris a l’hora d’escollir els llibres que llegeix? Em quedo parada. Jo, sincerament, tinc idees pròpies, i confio molt més en el que llegeixo a certs llocs escollits de la xarxa que en el que pugui dir cap diari... Deu ser la incultura de les noves generacions, la meva? ...això de refiar-me d’opinions no interessades?

Delicadeses...

Cervantes, al Quixot, per dir que Sancho Panza s’ha cagat de por, diu que Sancho ha fet allò que ningú pot fer per ell... (Que em sembla una manera molt fina de dir-ho, i que em va sorprendre...)

A mi em tracten de friki perquè llegeixo, però ahir vaig sentir per la radio que hi havia un colla de gent que lluitaven contra les tifes de gos al carrer i que quedaven... per punxar-les amb banderoles! Una vegada vaig sentir a una japonesa que deia que els catalans érem un poble obsessionat per la merda. Ostres, ara entenc què volia dir...

Relacionat amb el tema... sembla que fa molt intel·lectual haver llegit l’obra de Dalí, l’obra escrita, vull dir, que ell mateix deia que passaria a la història per sobre dels seus quadres, i vesteix molt haver-se adonat que a la col·lecció que publica la seva obra completa hi manca un volum... però... en Dalí practicava la coprofàgia (entre altres coses)... sí, sí, busqueu coprofàgia al diccionari... digueu-me primfilada, però jo no crec que ningú que faci això pugui dir-me res interessant com a persona com per llegir els seus escrits... francament... Vull dir que abans d'arribar a això hi ha moltes altres coses que vull llegir...

I perdó pel tema...

Pretensions

Des que escric el blog, diverses persones m’han dit, per activa i per passiva, que tinc massa pretensions: que un blog és una cosa que es fa perquè sí, perquè vols compartir uns pensaments, no perquè hagis de publicar res ni per passar a la història de la literatura... Ho sé perfectament! Es clar que sí. Però reconec que les tinc, tinc pretensions... com aquell qui té grans. Si tens la cara plena de grans, si tens un gra al cul, o has d’acceptar i continuar endavant a partir d’això oi? Doncs jo ho accepto i ja està: tinc pretensions. I no, no m’agrada ser “pretensiosa”. Jo, ja ho vaig dir un dia, voldria ser simple i senzilla com una margarida, tenir el blog sense cap mena de segona intenció... només pel plaer. I en realitat ja ho és això... per més pretensions que tingui, l’única cosa que aconsegueixo arrancar-li al blog és el plaer de fer-lo... ni contractes milionaris ni premis internacionals ni una panera per Nadal... com deia Jane Austen, jo només escric per la fama, sense esperar emoluments pecuniaris... I a més, ni espero fer-me famosa, perquè fer-se famós sense guanyar-hi diners em sembla el súmmum de la imbecil·litat... Bueno, ja sabeu que tinc ínfules d’autora de “culte”... (tot i que em sembla que aquest concepte ja no està tan de moda com fa deu anys...) En fi. Que per tenir quatre pretensions i aspiracions que em facin il·lusió tampoc passa res... I, des de la microcelebritat que em dóna el blog sense pretendre-ho, em faré passar el gust de tenir les pretensions que vulgui, per més, ja ho sé, escriure un blog no es tracti això...

El valor d’anar de Copes...

Fins l’any passat, la Copa era una competició devaluada...

Ara la juga (i la pot guanyar) el barça...

De cop, ha passat a ser una competició “d’un format interessant”...

Mare meva!

“El futbol és com els escacs, però sense daus.”

Lucas Podolski

Plaers...

vista – els colors en un quadre de Paul Klee
oïda – el so de la pluja repicant sobre els teulats
olfacte – l’olor d’una rosa per Sant Jordi
gust – deixar fondre una presa de xocolata a la boca
tacte – una altra pell humana
afat – sentir un poema dins el cap
imaginació – viure de l’escriptura
l’intel·lecte – resoldre un problema matemàtic
la voluntat - aixecar-se al matí per anar a treballar
la memòria – recordar aquell estiu sobre l’herba...


... però, amb quin sentit ens sentim estimats?

Terra de promissió

No fa pas gaire, una persona em tractava de “freak literaria”. La gent que col·leccionen (i llegim) llibres suposo que podríem ser qualificats “d’estranys” o de “molt estranys”. Com a mínim això és el que he anat comprovant a la meva pròpia pell durant tots aquest anys.

Jo, quan estudiava primària, ja col·leccionava llibres, encara que llavors no n’era conscient. Una vegada van venir a casa a fer un treball unes companyes de classe (no dic amigues...). La primera que va arribar, quan va veure els llibres que tenia, es va quedar amb la boca oberta, i jo li vaig explicar amb precisió de cirurgià els exemplars que hi havia a la lleixa, explaiant-me explicant que fins i tot d’uns en tenia la “col·lecció completa” (que no eren més de deu llibres...) El fulgurant resultat va ser que quan van arribar les altres, aquesta companya, amb la veu plena d’enveja, va aconseguir que tothom es burlés de mi i de la meva “col·lecció completa”... Jo, que li havia explicat allò amb tota la meva bona fe, fent-la partícip del secret del tresor! Aquell dia vaig aprendre moltes coses de mi mateixa i dels altres. Sobretot, vaig aprendre que no es bo presumir de tenir una cosa davant d’una altre que no la té.

Uns quants anys més tard, ja a secundaria, un dia acabava de comptar els meus llibres i m’havia adonat que en tenia bastants... No se’m va acudir altra cosa que explicar-ho, i un noi que m’agradava em va dir “els comptes?” amb una expressió a la cara que mai oblidaré, barreja de sorpresa i de fàstic. Es va pensar que estava tarada. Era evident que ell i jo mai arribaríem a res. I sí, jo de tant en tant els compto... (ai ai ai!)

Treballava amb una persona que sé que, si veiés els llibres que tinc, les “possessions materials” de les que sóc propietària, faria d’això immediatament objecte de xafarderia, i d’allò tan típic del “com s’ho fa?”, com si per tenir uns quants llibres hi hagués algun misteri més enllà de no gastar en gaire res més. Només una petita part del que ella es gasta en restaurants, roba, viatges i joies (jo no gasto en res d’això), jo m’ho gasto en llibres, però malgrat això ella continuaria sense entendre perquè jo tinc uns llibres que ella no té, sent com sóc molt més pobre que ella. Va ser espiant les seves reaccions que em vaig adonar que els llibres no només poden ser objecte de burla o d’estranyesa, sinó també de cobdícia, i de rampinya, i que val més no fer vent amb el bistec davant una boca afamada. (Aquesta persona estava afamada de les coses que poguessin tenir els altres: dels diners, les joies, les cases... i perquè no, dels llibres. I no era de cap manera una persona pobre o necessitada; al contrari, portava un gran ritme de vida, i de despesa.) El que aquesta persona que treballava amb mi mai no hagués entès és que acumular llibres és la ocupació d’una vida, una pica que s’omple gota a gota, incessantment, i no una compulsió de les que vas un dia a la botiga i arrambes amb el contingut de tota una lleixa...

Des que volto per Internet, però, he llegit de gent que tenen fins a deu vegades més llibres que jo (se’m menja l’enveja, no cal dir-ho...) Els blogs que parlen de llibres són la terra de promissió dels “freaks literaris”, dels que acumulem llibres, els fem fotografies (sí, sí, també els fotografio...) i fins i tot (tatxan...!): els llegim! Tan de bo ho hagués pogut saber abans, que no era l’única persona que col·leccionava llibres...