Pretensions

Des que escric el blog, diverses persones m’han dit, per activa i per passiva, que tinc massa pretensions: que un blog és una cosa que es fa perquè sí, perquè vols compartir uns pensaments, no perquè hagis de publicar res ni per passar a la història de la literatura... Ho sé perfectament! Es clar que sí. Però reconec que les tinc, tinc pretensions... com aquell qui té grans. Si tens la cara plena de grans, si tens un gra al cul, o has d’acceptar i continuar endavant a partir d’això oi? Doncs jo ho accepto i ja està: tinc pretensions. I no, no m’agrada ser “pretensiosa”. Jo, ja ho vaig dir un dia, voldria ser simple i senzilla com una margarida, tenir el blog sense cap mena de segona intenció... només pel plaer. I en realitat ja ho és això... per més pretensions que tingui, l’única cosa que aconsegueixo arrancar-li al blog és el plaer de fer-lo... ni contractes milionaris ni premis internacionals ni una panera per Nadal... com deia Jane Austen, jo només escric per la fama, sense esperar emoluments pecuniaris... I a més, ni espero fer-me famosa, perquè fer-se famós sense guanyar-hi diners em sembla el súmmum de la imbecil·litat... Bueno, ja sabeu que tinc ínfules d’autora de “culte”... (tot i que em sembla que aquest concepte ja no està tan de moda com fa deu anys...) En fi. Que per tenir quatre pretensions i aspiracions que em facin il·lusió tampoc passa res... I, des de la microcelebritat que em dóna el blog sense pretendre-ho, em faré passar el gust de tenir les pretensions que vulgui, per més, ja ho sé, escriure un blog no es tracti això...