Angoixa

Recordo que (quan encara mirava la televisió) vaig veure una pel·lícula feminista americana una mica vella on hi sortia en Larry Hagman quan era jove (l’actor que més tard faria de J.R.) (Curiosament, fent d’home normal, és a dir, de dolent segons la pel·lícula.) La pel·lícula es titulava El Grupo i va ser tot un descobriment, sobretot per la relació d’amistat entre les vuit protagonistes, per la “colla” que configuraven. Anys després, no fa pas gaire, va aparèixer la novel·la en castellà, que és de l’escriptora americana Mary McCarthy, i que està ambientada la pre-guerra mundial, i que vaig comprar i llegir amb fruïció.

És una novel·la construïda amb gran senzillesa, i que fa la trampa de no deixar veure mai com es relacionen les vuit protagonistes quan estan juntes, sinó que sempre les veiem d’una en una o veiem la seva amistat de manera indirecte; però, malgrat les costures, trobo que és una obra que ha resistit molt bé el pas del temps. La novel·la, però, és una mica diferent de la pel·lícula, perquè deixa a la imaginació del lector coses que a la pel·lícula per força han d’estar resoltes, i d’una manera molt interessant, a més. On la novel·la insinua, la pel·lícula mostra. Per exemple: una de les protagonistes cau per una finestra, i es mata. Al llibre no es resol el misteri d’això. A la pel·lícula, en canvi, es veu que cau (o que es tira) per l’angoixa que li provoquen els anuncis sobre la guerra que sent per la radio. Es tracta d’una persona molt sola, que després de divorciar-se i amb la colla mig dissolta, es dedica només a escoltar la radio, i a qui el que sent impacta molt. El detonant de no poder suportar l’angoixa, a la pel·lícula, és a la radio.

Ahir em va venir al cap per força aquesta escena quan vaig sentir a un economista parlant de la crisi, i de com farà canviar el nostre món. Ningú diu que tots els vaticinis catastrofistes s’hagin de complir, però... (Ni tampoc estic dient que la radio no hagi de parlar d’això...) Han començat els primers alarmismes, i a partir d’ara ens creixeran els profetes... Allò que vaig sentir va ser la primera avançada de l’anunci de la fi del món tal i com el coneixem. I potser no serà ben bé la fi del món (no és la guerra, no és cap invasió extraterrestre... ), però el que està passant, i que estan anunciant, potser és una cosa pitjor que tot això: és la fi de la prosperitat.

La veritat és que sentint l’esmentat economista em vaig angoixar molt, i no vaig poder evitar recordar a la Kay, que davant la pressió de la radio, cau per una finestra...