No ho volia dir...

No en volia parlar... però no m’ho trec del cap... ja sé que vaig dir que no s’havia de parlar de religió... que es podien ferir susceptibilitats... però... què carai!

M’agradaria parlar de perquè no crec en el cel, en anar al cel després de la mort... i tampoc en anar a l'infern si t'has suicidat...

Diuen que al cel, on serem feliços, ens hi trobarem les persones estimades... Imagineu-vos una dona molt enamorada del seu marit. El marit es mor, i després d’un temps, ella es torna a casar, també molt enamorada. Arriba el moment de morir-se, i s’adona que, encara que de manera diferent, ha estat molt feliç amb tots dos. I ella no ha fet res pecaminós, es va casar amb un quan l’altre era mort, amb tots dos es va casar per l’església i a tots dos els ha estat fidel... és una dona que té tots els números per anar al cel. Els marits també es mereixen anar al cel. Amb quin dels dos s’hi trobarà, al cel? Com ho resol, déu, això? De debò que m’agradaria saber què hi diu un teòleg, però jo no crec que aquí hi hagi una solució senzilla i natural... com hauria de ser si el cel existís...

Sent una paradoxa així possible... no és evident que això “d’anar al cel” és un símbol? Una manera de parlar que ens consola? Em sona més bé parlar de “repòs etern”, francament, sense esperar cap cel...