Viure de somnis

El meu llibreter m’ho va deixar clar l’altre dia: això que em pensi que les pastilles em bloquegen la imaginació són tonteries meves. Que em pensi que podria ser escriptora és una fantasia més de les provocades per la meva malaltia. És evident que només sóc una aficionada, i que mai no passaré d’aquí. Això de pensar-me que sóc escriptora és una fantasia més de les creades per la meva ment malalta, com quan em pensava que l’Aniset era el meu home (i no ho era, i fins i tot sortia amb una altra noia); ambdues fantasies surten d’allà mateix. Tinc tendència a crear aquesta mena de fantasies. No passaria res si les tingues i no me les cregués, però el problema és que me les crec. Doncs ja ho tinc, això és el que m’haig de creure, aquesta és la realitat: no estic capacitada per ser escriptora ni ho estaré mai. Puc jugar a ser-ho, puc entretenir-me teixint un blog i fent esborranys, però val més que vagi baixant del núvol de pensar que escriure de debò pot esdevenir una realitat algun dia. Que sóc escriptora és una fantasia més de la meva ment malalta, com més aviat ho accepti i visqui a partir d’això, més bé aniré. Que per no ser escriptor no passa res.

El rastre del mascle

Al Bloc d’una lectora vaig escriure una entrada que es titulava “l’home canó”, que traduït al castellà és “el hombre cañón”. La cosa venia d’un guerriller que aguantava amb el seu propi cos el tub d’un canó, perquè aquest pogués ser disparat. Es a dir, que això de “hombre cañón” era literal. Es tractava del relat Gaspar Ruiz, de Joseph Conrad. Però, el que jo no vaig tenir en compte es el que pot representar un “hombre cañón” a la xarxa i en l’actualitat... I no puc deixar de somriure i de preguntar-me quanta gent es deu haver sentit decebuda pel que hi ha escrit (i sense cap foto, a més) després de seguir el fil d’un títol tan prometedor...

Respir

De vegades penso en els meus companys i companyes de classe d’aquella època, els que m’ho van fer passar tan i tan malament amb les seves burles. Una cosa que tinc clara és que si escric el blog és perquè no els haig de veure l’endemà, que si el l’endemà hagués d’anar a l’escola o a l’institut no escriuria res de tot això. Estic segura que si gent d’aquella època sabessin que escric això se’n cardarien de mi a base de bé, com van fer sempre, de fet. Per sort, ara puc viure com si no existissin.

La perspectiva que dóna el pas del temps

Fullejant l’índex de l’obra poètica de Borges em vaig adonar que va escriure la majoria de llibres entre els 60 i els 80 anys. Avui llegeixo que Cortázar va publicar els seus primers contes passats els 40 anys. Es evident que escriure requereix maduresa, que el pas del temps juga a favor de l’artista i li dóna perspectiva, capacitat de relativització i distancia... Però Jane Austen, per exemple, als 20 anys ja era Jane Austen, i no en va viure més de 40... encara que el seu és un cas excepcional, i n’hi ha pocs així. Suposo que cadascú ha de saber trobar el seu propi ritme, la velocitat a la que respirar... I jo em dic: tens temps, tens tota la vida de temps... vull dir que, si volgués ser esportista, i guanyar una marató, és evident que ja se m’hauria passat una mica l’arròs, però per sort això no és una cursa, i no haig de passar al davant de ningú, (tot i que reconec que en qüestions d’escriptura sóc una mica més competitiva del que acostumo a ser en altres àrees de la vida); no és tracta de guanyar la marató, sinó tan sols d’estar prou preparada per poder començar-la i acabar-la. I per això cal experiència, i haver viscut una mica. En canvi es pot dir que jo encara no he sortit de l’ou... i que tinc molt poques ganes de sortir-ne...

Tàctica i estratègia

En Guardiola diu que la tàctica són els jugadors de que disposa l’equip... em sembla que això es pot traspassar a les novel·les: l’estructura de la novel·la són els personatges que surten a la novel·la.

Escanyar-se amb la pròpia teranyina

Fa deu anys no vaig tenir problemes per inventar-me una novel·la. No la vaig acabar, era molt dolenta, però... vaig ser capaç de crear ficció. El problema, de fet, va ser que la ficció que era capaç de crear va traspassar els límits de l’escriptura, i es va apoderar de la meva vida. Vaig començar a pensar coses que no eren reals; em vaig posar malalta. Des que va ser evident pels metges que era necessari medicar-me, per tornar totes aquestes invencions al lloc on pertanyien, es a dir al món dels somnis, he escrit molt poca ficció. El meu cap no inventa fora de l’escriptura, i això no posa en perill la meva relació amb la “realitat”, però tampoc pot inventar dins l’escriptura.

El primer medicament al que vaig estar sotmesa em va retirar la regla, amb tots els problemes que això comporta per una dona jove, i vaig patir molt sense poder tenir la regla: em van caure els cabells, em vaig engreixar, vaig perdre l’impuls sexual... però encara em va permetre alguns esbarjos, i sota els seus efectes encara vaig poder inventar alguna coseta. Però, des que es va començar a introduir al meu cos una nova substància, un nou medicament sense tants efectes secundaris, “la bomba” per la meva malaltia, segons el meu llibreter, no he pogut tornar a escriure ficció. Simplement, no se m’acudeix. (Què t’estimes més, poder cardar encara que sigui només amb tu mateixa, tal i com aconsellen que han de fer els malalts mentals, o poder inventar?) I en canvi, tinc uns malsons (i dic malsons, no somnis) molt creatius, amb introducció, nus i desenllaç, que, si fos capaç de posar sobre el paper... Però es fonen com es fonen les bombolles de sabó... Tota la creativitat se me’n va en els malsons...

En fi, que no hi ha res a fer, mentre prengui aquest medicament, “la bomba”, -i no el puc deixar de prendre tan fàcilment- probablement no podré tornar a escriure ficció. S’està salvant la humanitat d’una altra ficcionadora dolenta? Ben segur. Però m’estimaria més poder crear ficcions fluixes que no pas ser la posseïdora d’aquesta terra eixorca en que s’ha convertit la meva capacitat de fabulació. No puc, però vull, inventar. Però sembla que això que en diuen salut té preferència.

Significar-se

Sovint, quan veig un blocaire compromès amb una causa, penso: això està molt bé, ets molt bona persona, però... diries el mateix si ara i aquí no tinguéssim llibertat d’expressió? Què n’és de fàcil lluitar per una bona causa quan saps que no seràs perseguit per fer-ho! Els que defensen causes tan alegrement s’haurien de platejar, sols amb si mateixos, si, en el cas que defensar allò fos perseguit, si s’anés a la presó per defensa allò, ho defensarien igualment. Jo ho tinc clar: en cas de persecució, jo ho no faria. Per això jo no em comprometo amb “causes”.

Està molt bé que un escriptor defensi els drets humans, però, ho faria si això poses en perill els seus propis drets? Només en aquest cas aquesta lluita és acceptable. Està molt bé ser un escriptor compromès, però també s’ha de tenir molt en compte el context en que s’adopta aquest compromís. Massa vegades, en aquest nostre context, aquestes reivindicacions són només figuració, una manera de relacionar-se; ens afiliem a aquestes causes com un luxe més de la nostra societat ben peixada, però aquest compromís no representa cap despentinament real pel tan prestigiat “escriptor compromès”...

Overignorantota

No ha estat fins avui que he descobert que “sobretot” en castellà s’escriu separat, és “sobre todo”, que un “sobretodo” tot junt és un abric. Malgrat el temps que fa que escric en català i castellà no me n’havia adonat fins avui. Però el més greu no és el munt de vegades que ho dec haver escrit malament en tots els meus textos i que em veig físicament incapaç de corregir: el més greu és que, en el seu dia, devia buscar al diccionari castellà-anglès la paraula “sobretodo” tota junta (la que vol dir abric), pensant-me que buscava “sobretot” (per damunt de tot) i vaig trobar “overcoat”, és a dir, “sobre abric”. I, jo, tota convençuda que en anglès “sobretot” es deia “overcoat” he fet servir a tort i a dret aquesta expressió en els textos que he escrit al llarg de la meva vida en anglès. Que ara no són gaires, però que durant un temps van ser força. Es a dir, que en comptes de dir “sobretot” he estat dient tota la meva vida “sobre abric”... i m’he quedat tan ample... Què deuen haver pensat la gent que ho han llegit? No cal dir que hi ha vegades en que em voldria fondre...

Amb diürnitat i tota la intenció

Potser a algú li estranya l’actitud crítica que he tingut contra algunes persones que he conegut al llarg de la meva vida en els darrers posts. No acostumo a parlar malament de ningú, i de cop, dos post que sonen clarament a revenja... (He estat a punt de titular-los “revenge”...)(Com que sé que les persones criticades mai seran capaces de posar una justificació de lo malament que m’han fet sentir per escrit... Tot i que sí que serien capaces de clavar-me una bona bronca!). Només voldria dir, com a justificació, que la gent normal sol tenir una colla d’amics i coneguts amb la que es desfoga i pot posar els punts sobre les is si alguna cosa el o la fa patir. Jo no tinc cap colla d’amics amb la que desfogar-me. Sé que, ja que tinc la oportunitat d’escriure, hauria d’aprofitar per parlar de temes més seriosos i cultes, de llibres, o fins i tot de política, que criticar els polítics queda la mar de bé, i criticar a altres escriptors fa molt docte. Que fer servir el blog per desfogaments personals quan tinc pretensions literàries fa lleig. Ho sé. Però tot i així, si escric és per poder-me permetre entremaliadures com aquesta de tant en tant...

Alta toxicitat

Fa quinze anys el meu llibreter em va dir: “jo no vull ser feliç, jo vull ser rica”. Ha passat el temps, i ho ha aconseguit: té la vida resolta. I, evidentment, no és feliç. S’ha de vigilar amb els desitjos, perquè de vegades es fan realitat... No és feliç, més aviat és una amargada de la vida que ni viu ni deixa viure als altres; una relació tòxica pels que no tenim més remei que aguantar-la. El flux de diners constant no només no li ha endolcit el caràcter sinó que li genera cada cop més ansietat per acumular-ne més... Ja ho diuen: només és feliç en la riquesa qui ja no era en la pobresa, i els diners són com l’aigua salada, com és en veus més sed en tens...

El meu llibreter (un altre llibreter) és la mena d’imbècil que et diu una cosa, te’n fa creure una segona, en fa una tercera i en pensa una quarta, totes diferents. És falç, manipulador, o té una personalitat autènticament polièdrica? En tot cas, una altra relació tòxica.

Aquestes són les dues persones que més he estimat a la meva vida. M’han manipulat, enganyat i fet sentir com una merda. Són en part els responsables que jo tingui problemes per establir altres relacions d’amistat i d’amor, perquè, si tenir una relació amb algú és això... La família no es tria, tampoc tries de qui t’enamores. Però, mentre no sàpiga evitar que una relació se’n vaig pel pedregar d’aquesta manera, mentre no sàpiga evitar que em manipulin, m’enganyin i em facin sentir com una merda, m’estimo més estar sola.