Fa deu anys no vaig tenir problemes per inventar-me una novel·la. No la vaig acabar, era molt dolenta, però... vaig ser capaç de crear ficció. El problema, de fet, va ser que la ficció que era capaç de crear va traspassar els límits de l’escriptura, i es va apoderar de la meva vida. Vaig començar a pensar coses que no eren reals; em vaig posar malalta. Des que va ser evident pels metges que era necessari medicar-me, per tornar totes aquestes invencions al lloc on pertanyien, es a dir al món dels somnis, he escrit molt poca ficció. El meu cap no inventa fora de l’escriptura, i això no posa en perill la meva relació amb la “realitat”, però tampoc pot inventar dins l’escriptura.
El primer medicament al que vaig estar sotmesa em va retirar la regla, amb tots els problemes que això comporta per una dona jove, i vaig patir molt sense poder tenir la regla: em van caure els cabells, em vaig engreixar, vaig perdre l’impuls sexual... però encara em va permetre alguns esbarjos, i sota els seus efectes encara vaig poder inventar alguna coseta. Però, des que es va començar a introduir al meu cos una nova substància, un nou medicament sense tants efectes secundaris, “la bomba” per la meva malaltia, segons el meu llibreter, no he pogut tornar a escriure ficció. Simplement, no se m’acudeix. (Què t’estimes més, poder cardar encara que sigui només amb tu mateixa, tal i com aconsellen que han de fer els malalts mentals, o poder inventar?) I en canvi, tinc uns malsons (i dic malsons, no somnis) molt creatius, amb introducció, nus i desenllaç, que, si fos capaç de posar sobre el paper... Però es fonen com es fonen les bombolles de sabó... Tota la creativitat se me’n va en els malsons...
En fi, que no hi ha res a fer, mentre prengui aquest medicament, “la bomba”, -i no el puc deixar de prendre tan fàcilment- probablement no podré tornar a escriure ficció. S’està salvant la humanitat d’una altra ficcionadora dolenta? Ben segur. Però m’estimaria més poder crear ficcions fluixes que no pas ser la posseïdora d’aquesta terra eixorca en que s’ha convertit la meva capacitat de fabulació. No puc, però vull, inventar. Però sembla que això que en diuen salut té preferència.
El primer medicament al que vaig estar sotmesa em va retirar la regla, amb tots els problemes que això comporta per una dona jove, i vaig patir molt sense poder tenir la regla: em van caure els cabells, em vaig engreixar, vaig perdre l’impuls sexual... però encara em va permetre alguns esbarjos, i sota els seus efectes encara vaig poder inventar alguna coseta. Però, des que es va començar a introduir al meu cos una nova substància, un nou medicament sense tants efectes secundaris, “la bomba” per la meva malaltia, segons el meu llibreter, no he pogut tornar a escriure ficció. Simplement, no se m’acudeix. (Què t’estimes més, poder cardar encara que sigui només amb tu mateixa, tal i com aconsellen que han de fer els malalts mentals, o poder inventar?) I en canvi, tinc uns malsons (i dic malsons, no somnis) molt creatius, amb introducció, nus i desenllaç, que, si fos capaç de posar sobre el paper... Però es fonen com es fonen les bombolles de sabó... Tota la creativitat se me’n va en els malsons...
En fi, que no hi ha res a fer, mentre prengui aquest medicament, “la bomba”, -i no el puc deixar de prendre tan fàcilment- probablement no podré tornar a escriure ficció. S’està salvant la humanitat d’una altra ficcionadora dolenta? Ben segur. Però m’estimaria més poder crear ficcions fluixes que no pas ser la posseïdora d’aquesta terra eixorca en que s’ha convertit la meva capacitat de fabulació. No puc, però vull, inventar. Però sembla que això que en diuen salut té preferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada