La perspectiva que dóna el pas del temps

Fullejant l’índex de l’obra poètica de Borges em vaig adonar que va escriure la majoria de llibres entre els 60 i els 80 anys. Avui llegeixo que Cortázar va publicar els seus primers contes passats els 40 anys. Es evident que escriure requereix maduresa, que el pas del temps juga a favor de l’artista i li dóna perspectiva, capacitat de relativització i distancia... Però Jane Austen, per exemple, als 20 anys ja era Jane Austen, i no en va viure més de 40... encara que el seu és un cas excepcional, i n’hi ha pocs així. Suposo que cadascú ha de saber trobar el seu propi ritme, la velocitat a la que respirar... I jo em dic: tens temps, tens tota la vida de temps... vull dir que, si volgués ser esportista, i guanyar una marató, és evident que ja se m’hauria passat una mica l’arròs, però per sort això no és una cursa, i no haig de passar al davant de ningú, (tot i que reconec que en qüestions d’escriptura sóc una mica més competitiva del que acostumo a ser en altres àrees de la vida); no és tracta de guanyar la marató, sinó tan sols d’estar prou preparada per poder començar-la i acabar-la. I per això cal experiència, i haver viscut una mica. En canvi es pot dir que jo encara no he sortit de l’ou... i que tinc molt poques ganes de sortir-ne...